"Sus antecedentes la califican como una notoria amenaza para la convivencia social y revelan su destacada personalidad agitadora y su manifiesta peligrosidad para el orden público". Així descrivia Gómez Alba, Jefe Superior de la Policía de Barcelona l'any 1973, l'advocada Magda Oranich i Solagran (Barcelona, 1945) en una multa a la que ha tingut accés el Diari de Barcelona.

Nascuda l'any 1945, ha estat un dels principals aixoplucs de l'antifranquisme en les èpoques més fosques. El seu nom era, per als detinguts pels grisos, sinònim d'esperança i, per als captors, sinònim de maldecaps. Va participar de la defensa de Salvador Puig Antich i Jon Paredes Manot, Txiki, el darrer afusellat del franquisme.

Dècades després, havent superat un càncer i un greu accident de cotxe l'any 1993, segueix dempeus en la lluita pels drets de la dona, del col·lectiu gai, de les llibertats de Catalunya i dels drets dels animals, amb la seva tenacitat i hiperactivitat característiques. 

Estudiar dret va ser la seva manera de lluitar?
Sí, sense dubte. Jo diria que la meva vocació va començar als sis o set anys, encara a l'escola. Tenia una companya, la Maria Antònia, amb una discapacitat intel·lectual i que ara diríem que rebia assetjament escolar. Un dia, uns companys estaven molestant-la, i jo, que era molt forta per la meva edat, vaig posar-me al davant i els vaig clavar una empenta que van caure tots a terra. Llavors, com sempre que en feia alguna d'aquestes, van cridar el meu pare i van dir-li que m'haurien d'expulsar un dia a casa, i ell, que acostumava a donar-me la raó, va dir-me: “Entenc el que has fet, però per defensar la gent més valdrà que et facis advocada”. Allò em va marcar molt. Vaig tenir una relació molt llarga amb la Maria Antònia i els seus pares, ens estimàvem molt. De fet, quan l'any 93 vaig tenir un accident de cotxe gravíssim, ella era allà fent-me companyia, i recordo que els seus pares m'estaven molt agraïts. Em deien que havia influït molt a la seva vida perquè gràcies a mi havia pogut anar uns anys a l'escola. Ara penso que en realitat va ser ella que va influir-me més a mi.

No hi havia gaire dones a la facultat de dret, en aquella època.
Es diu que, els anys 60, dels joves de 18 anys només podíem estudiar l'1%. A la facultat de dret, les dones érem només el 25%. Ara recordo una classe de dret de la família, que després ha estat la meva especialitat, on el professor havia de parlar de la impotència sexual —que a l'home no se li aixeca, vaja— com a causa de la nul·litat matrimonial. Abans de començar, el professor se'ns va adreçar i ens va dir: "Las señoritas pueden salir de clase". I les "señoritas" sortíem de classe. Total, només hi havíem anat perquè sabíem que diria això. 

(...)
Tu t'imagines, que demanin de marxar a les noies perquè han de parlar de “polles”? Més enllà de l'hostilitat que la universitat ens mostrava, també passava que moltes de les dones es casaven o quedaven embarassades durant la carrera i ho anaven deixant. Jo mateixa vaig trencar aigües a la universitat. Enmig d'un examen, de fet. Al meu costat hi havia l'Enric Argullol, que més tard va ser el primer rector de la Universitat Pompeu Fabra. Vaig notar alguna cosa, i vaig dir “hòstia, Enric, crec que m'estic fent pipí”. I, naturalment, ara és advocat.

"Jo mateixa vaig trencar aigües a la universitat. Vaig notar alguna cosa, vaig mirar al del costat i vaig dir: "hòstia, Enric, crec que m'estic fent pipí"".

Vostè es va llicenciar l'any 68. Aleshores, qui necessitava ser defensat eren els antifranquistes.
Sí. Poc després de graduar-me l'any 68 vaig entrar en un bufet d'advocats on feia una mica el que podia, i un dia va trucar-me el meu pare, i em diu: “Tu t'atreviries a defensar un polític? A uns amics els han detingut el fill.” Eren molts els presos detinguts i molts pocs els que estàvem disposats a defensar-los. D'una banda, no tothom era antifranquista, i de l'altra, naturalment quedaves fitxat per la policia. Tenia la impressió que feia de Creu Roja, més que d'advocada, perquè normalment no era gaire tècnic. Ni tan sols podies parlar amb els detinguts; els portaven de comissaria al jutjat de guàrdia directament, sense parlar amb ningú. Però com jo em plantava a la porta dient que hi anava a portar un recurs, i quan veia entrar els presos els deia: “Soc la Magda, nega-ho tot, nega-ho tot!”.Aquells judicis al Tribunal d'Ordre Públic (TOP) eren una autèntica farsa, una comèdia.

Per què?
Un cop, un dels fiscals, que era un borratxo, va demanar al jutge: "Señoría, podría suspender la sesión un momento, que tengo una urgencia?". Devia estar-hi acostumat. Aquell dia, el jutge estava girat, i li va negar. En acabar la sessió, va dir al fiscal "Ahora ya podrá ir usted al baño", i ell va respondre "no, si ya me he meado encima". Alhora, els jutjats eren espais duríssims: el jutge tenia una campana agafada per la mà i si algú deia res que no convenia, la feia sonar i s'havia de callar; si seguies et feien fora. Volia dir, per exemple, que no podíem dir que als nostres clients els havien torturat. Aleshores, els presos polítics els defensàvem gratuïtament, només cobràvem desplaçaments a Madrid quan calia. Ens guanyàvem la vida amb els casos ordinaris.

Fins que la detinguda va ser vostè.
A mi em detenen l'any 73 per participar en una reunió de l'Assemblea de Catalunya. L'Assemblea era una mena de parlament clandestí: hi havia pujolistes, gent d'Unió, del PSUC, independentistes del PSAN... i també hi havia associacions. Jo hi era com a part dels Advocats Demòcrates.

On éreu?
Aquell dia ens reuníem a Santa Maria Mitjancera, un lloc que jo coneixia molt perquè era a tocar de la Model. Aleshores, la base de l'Església, lluny de la jerarquia franquista, ens ajudava molt. De fet, quan a mi em detenen, els grisos em llancen dins de la furgoneta i caic a sobre en Xirinacs. Allà, a la seva falda, em diu "si us plau, ajuda'm a menjar papers", perquè portava alguna documentació que el comprometia. I apa, tothom a menjar paper. Fins que em va tocar menjar-me el darrer full de la llibreta, que era plastificat, i vaig dir-li: "Xiri, jo això no m'ho menjo", que em farà mal.

"Durant la meva detenció i empresonament, jo reia. M'ho prenia amb molta naturalitat, pensava : “ara veuré parts de la presó que no he vist”".

Aquell 28 d'octubre, el dia que ens detenen, jugava en Cruyff el primer partit oficial amb la samarreta del Barça, al Camp Nou contra el Granada. Guanyem 4-0. Ho recordo perquè mentre les dones detingudes érem als soterranis de comissaria, un dels grisos, que escoltava el partit per la ràdio, esbufegava amb els gols i jo li preguntava: "Què, un altre?", i ell responia: "Bueno, sí, cállese". Vaig mirar les meves amigues i vaig dir: "Nenes, si fem més gols aquests tios ens maten aquí mateix". He de dir que durant tota la detenció i l'empresonament jo reia. Potser per la professió, pel saber de tantes detencions, m'ho prenia amb molta naturalitat. Pensava: “Ara veuré parts de la presó que no he vist”.

Però no hi viu algunes coses molt dures, a la presó?
Sí. En una visita, un dels meus fills em va preguntar: “Mama, que t'han torturat?”. Em va xocar molt. era molt petit per saber què eren les tortures o per preocupar-se per això. Jo passava moltes nits fora, amb els detinguts, o anant-los a veure a la presó, i a casa en parlàvem. Allò em va fer preguntar si m'estava passant o no amb la meva implicació, pels meus fills. Però tenia claríssim el que passava i vaig considerar que ells havien de saber-ho. També durant l'empresonament mor el meu pare. El 22 de desembre de 1973, el dia en què Cruyff va marcar aquell gol a l'Atlètic de Madrid de l'holandès volador. L'altre el va fer en Reixach.

Com va ser?
Tornant a casa de veure el partit, passada la mitjanit, va tenir un infart i va morir. Quan vaig ser a la Junta del Barça, deia a en Johan: "L'últim que va veure el meu pare va ser el teu gol". També feia dos dies que havien fet volar en Carrero Blanco, i a les presons hi havia un cristo important, tothom estava molt tens, però com a mínim van deixar-me anar al seu funeral. Aquell any vam guanyar la lliga després de 14 anys, i ell no ho va poder veure.

Mentre vostè està tancada, els seus companys comencen a dur el cas Puig Antich.
De fet, jo el dia que el detenen, el setembre del 73, un mes abans que em detinguessin a mi, era al jutjat de guàrdia, entregant uns documents, i vaig veure que entraven alguns detinguts. En Salvador no, era a l'Hospital Clínic perquè havia rebut dos trets, un a la boca i l'altre a l'espatlla. Així que vaig preguntar al gris de torn què era allò. Ell m'assegura que és un atracament comú, que no són polítics, però com que feia cinc anys que m'hi dedicava, ja detectava quan m'enganyaven. Aleshores vaig trucar al despatx, a l'Oriol Arau, per avisar-los del que havia passat. La casualitat va fer que ell tingués en aquell moment una relació amb una de les germanes, i quan, els dies següents, van veure les notícies al diari, lliguessin caps.

Quan vostè surt de la presó, el cas ja està molt avançat.
Sí, l'ambient que teníem al despatx no tenia res a veure amb el que hi havia abans. Quan m'alliberen a mi, el gener del 74, és quan arriben les peticions de mort. De camí hi havia hagut la mort d'en Carrero Blanco i volien sang. El primer dia que parlo amb en Salvador, em va dir aquestes paraules exactes: “Han matat en Carrero i m'han matat a mi”. Tot allò va ser del tot antijurídic.

Què vol dir?
Per començar, perquè evidentment ell no tenia cap relació amb ETA ni amb la mort de Carrero, però principalment perquè ens van refutar tot el que podia donar informació sobre els fets. Durant l'atracament, ell i uns policies van quedar tancats en un portal del carrer Girona, on va haver-hi el tiroteig on mor un policia i en Salvador rep els dos trets. Se'ls enduen tots dos al Clínic. La primera irregularitat suprema es produeix allà mateix, quan s'enduen el policia mort, Anguas Barragán, un noi jove que jo coneixia perquè alguna vegada m'havia vingut a deixar multes al despatx, per fer-li l'autòpsia a la comissaria. Les autòpsies es feien a l'hospital. 

"El primer dia que parlo amb en Puig Antich em diu aquestes paraules exactes: "Han matat en Carrero i m'han matat a mi"".

Tenien alguna cosa a amagar?
La prova fonamental del judici: l'informe de balística. Se li demanava la mort perquè li imputaven la mort del policia. Si la bala que l'havia mort no era la seva, no hi havia cas. Jo ara estic convençuda al 100% que la bala no va sortir de la pistola d'en Salvador. N'estic segura. Era la prova clau. Ens ho van rebutjar tot, no ens van admetre cap prova. Ni la de balística. Fins i tot un dels militars fa un escrit on diu que si l'han de condemnar a mort, primer cal admetre alguna prova, però no en fan cas.

Quina estratègia se segueix, en un judici així?
El primer que vam fer va ser demanar ajuda a un antic degà del Col·legi d'Advocats, Francesc Condomines, per a la representació. Primer, perquè era una figura més conservadora dins de l'antifranquisme i pensàvem que potser tindria més simpatia del tribunal, però sobretot perquè ningú de la nostra generació s'havia enfrontat mai a una pena de mort. No li van admetre res. De mica en mica et vas desesperant. S'intenta fer una defensa per escrit, tothom dona idees. Si algú hagués dit que tirant-nos pel balcó aconseguiríem alguna cosa ho hauríem fet. A partir d'aquell febrer ja era claríssim que l'executaven. Arias Navarro fa un discurs criminal recordant Carrero Blanco on va dir que "quien atentare contra la paz de la gran familia española" rebria "todo el peso de las leyes", i tots sabíem a què es referia. Vam intentar l'indult per totes vies: el demanava tothom, fins i tot el Vaticà. Però no les van tenir en compte.

No hi va haver moments d'esperança?
Sempre n'hi ha. Aquella mateixa matinada vam estar fent trucades fins que va sortir el sol. Diria que tenia esperança fins i tot en Salvador. Ell ens deia que ja ho sabia, que el matarien, però quan va arribar a la sala on el van matar, va dir: "Quina putada". Aquella nit, allà a la Model, hi havia un silenci brutal. Devia haver-hi mil presos, però no se sentia res. Crec que tots esperàvem, per absurd que sigui, que en algun moment algú obrís la porta amb l'indult a la mà. Quan en Salvador va entrar a la sala, els presos van començar a fer picar els plats metàl·lics que tenien contra la porta, fent rebombori. Ho sabien tot. Quan el van matar, jo era amb les seves germanes, a la porta de la presó.

"Tots esperàvem, per absurd que sigui, que en algun moment algú obrís la porta amb l'indult a la mà"

Per què van triar el garrot vil?
És una altra de les coses incomprensibles d'aquell procés. La llei civil manava les execucions per la via del garrot vil però ell havia estat condemnat per un consell de guerra, de manera que havia d'aplicar-se-li el procediment militar, que manava l'afusellament. Van fer servir el pitjor dels dos processos: el militar per condemnar-lo sense admetre proves, i el civil per matar-lo d'aquella manera tan cruel. Per fer-ho encara més absurd, aquell mateix dia, a Tarragona, també van matar Heinz Ches, el nom real del qual era Georg Michael Welzel, un ciutadà alemany que havia entrat a l'estat espanyol amb un passaport fals. Tot plegat servia perquè el règim simulés que allò no era un procediment especial pel fet de ser un pres polític, que era comú en els processos civils.

Vostè també va defensar un altre condemnat a mort, Jon Paredes Manot, de 21 anys.
Sí, en Txiki. Era d'una família extremenya que havia emigrat a Euskadi. L'havien detingut a Barcelona i l'acusaven de la mort d'un policia en un atracament en nom d'ETA. El van condemnar a mort en un altre consell de guerra sumaríssim. En una de les trobades, vaig passar-li a través de la reixa una foto que m'havia donat la seva mare, dels seus germans fent la comunió; per això van iniciar un procés militar contra mi, tot i que poc després va venir l'indult i l'amnistia. A ell no. Estava horroritzat, va ser poc després d'en Puig Antich i deia: "Ja sé que em mataran, però tot menys allò". No sabíem on el matarien, al principi pensàvem que a la presó mateix, i de cop ens posen uns escortes militars i ens ordenen que els seguim amb els cotxes. Era de nit i no sabíem on anàvem. Ens van fer pujar a Collserola, prop dels cementiris, a Can Catà, uns terrenys que llavors eren militars.

(...)
Ens esperava una ambulància, ho recordaré tota la vida. Feia molta angúnia, veure una ambulància, que serveix per salvar vides, perquè matin algú. El van lligar a una mena de trípode mentre jo i el seu germà Mikel el vèiem. El va afusellar un grup de guàrdies civils voluntaris. En recordo especialment un, que devia ser d'informació — perquè duia els cabells llargs— , que es girava i ens mirava rient. Eren 6 a l'escamot, van disparar dues vegades cadascú. Ell, allà, lligat, va cantar l'Eusko Gudariak fins i tot quan ja havia rebut els trets. No va parar fins que va rebre el tret de gràcia a la templa. Vaig recollir 10 dels 12 casquets de bala que es van disparar, els vaig conservar fins que en vaig donar la meitat a la família i l'altra al Museu d'Història de Catalunya. Un més i tres setmanes després, va morir Franco. Aquell dia vaig trucar la mare d'en Txiki: vam estar plorant una bona estona. Totes dues sabíem que si s'hagués pogut retardar una mica, seria viu.

I com se segueix, després d'això?
No ho sé, se segueix i prou. Miràvem que la gent els recordés, que no fos en va. I seguíem la lluita, per la banda que fos. Amb Franco mort, vam aprofitar que l'ONU havia declarat l'Any Internacional de la Dona, per organitzar, l'any 1976, les Jornades Catalanes de la Dona. Enteníem que era el moment de fer les reclamacions feministes que la dictadura ens havia impedit. Nosaltres esperàvem unes 400 persones. Vam arribar a les 4.000. Al Paranimf de la Universitat de Barcelona, sota una pintura de la Immaculada Concepció, es parlava d'avortament. Una dona ens ensenyava a mirar-nos els genitals, perquè molta de la gent no s'havia mirat mai. L'èxit de tot allò va ser que moltes de les dones que hi havia no eren feministes organitzades, sinó mestresses de casa, dones grans, estudiants joveníssimes, dones que havien estat preses...

Quin paper hi va tenir?
El meu paper en tot allò va ser, com a advocada, articular un manifest de tot el que s'havia d'aconseguir urgentment en el camp dels drets de la dona. Estic molt orgullosa de dir que tot allò s'ha aconseguit: drets laborals, avortament, drets sexuals, el divorci... Ara semblaran coses molt bàsiques, i ho són, però precisament per això calia aconseguir-les. També vaig proposar que es tornés a la prevalença del dret civil català, és a dir, que les lleis catalanes tinguessin vigència a Catalunya. No van trigar a sortir unes radicals que ens deien que per què reclamàvem allò català, si les lleis catalanes les havien fet els homes, també. Com si les lleis espanyoles les haguessin fet les trans.

És el gran avenç des de la dictadura?
Sense cap mena de dubte. No s'ha fet tot, ni molt menys, però la situació de la dona avui i llavors no té res a veure. A vegades, la gent s'avança a la llei, com va passar llavors, i d'altres la llei s'avança a la gent, com ha passat més tard. Totes aquestes lluites, per la llibertat de Catalunya, pel col·lectiu gai, per la dona, en el fons són la lluita per la llibertat, per la democràcia i per la justícia.