A Barcelona, els Jocs Olímpics de 1992 es van viure amb molta efervescència, sabent que era un moment clau per a la capital catalana. Milers de quilòmetres a l'est, a l'escenari més gran del món, els Jocs tenien una simbologia diferent. Era l'última gran competició esportiva en què la majoria de repúbliques de la ja extinta Unió Soviètica competien sota una mateixa bandera.

La URSS s'enderrocava i els atletes desfilaven per l'estadi Lluís Companys sota la bandera olímpica de l'Equip Unificat. Seria la bandera que més medalles recolliria, superant en cinc als Estats Units en l’última estocada de la Guerra Freda esportiva. Manel Alías, ex-corresponsal de TV3 a Moscou durant 8 anys, s’ha empapat de cap a peus de les experiències d’aquells atletes que van formar part de l’última victòria de l’URSS, títol que rep el seu últim llibre publicat per AraLlibres.

Ens trobem amb Alías a la mateixa TV3, 30 anys després de la celebració d’uns jocs únics, esportivament i geopolíticament parlant. Aprofitem la conversa per parlar d'aquell 1992 daurat pels esportistes que havien deixat de ser soviètics, dels vincles entre el comunisme i l'esport, i d'un sistema esportiu molt dur però que arribava a tota la societat. I Alías també parla de la guerra d'Ucraïna - dies abans de rebre el Premi de Comunicació Muriel Casals, d’Òmnium Cultural - i de com ha explicat el conflicte, fidel a una forma de fer periodisme, la de donar veu a les petites històries per explicar grans escenaris i moments històrics.

Escolta l'entrevista a Manel Alías