- entrevistes -
Manel Vidal en un moment de la conversa
Manel Vidal en un moment de la conversa
Publicat el 21 de juliol 2021

Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) arriba a la porta de 'El Camello', a Ciutat Vella, amb el casc de la moto a la mà i les Ray-Ban posades. No li confessem, però fa molts minuts que fantasiem que cada calb de més d'1,80 que passa pel carrer de la Portaferrissa és ell. Ens dona la mà i entrem dins. "Havíeu vingut mai aquí a pillar algo?", pregunta. Li responem que no, que som uns novells en tot això.

Travessem el local i pugem unes escales que ens porten a una terrassa interior amb taules i cadires. Caminar amb el Manel és com dur un guardaespatlles al costat. Ens asseiem, demanem quatre cerveses i desembeinem el guió. Aquest és un escenari prou comú per al Manel: des de fa uns anys ha irromput en el món comunicatiu català i ja no és un oficinista anònim. Més enllà de Twitter, ara la seva força de treball es deu a La Sotana, El Soterrani i La competència. "Odiava profundament totes les feines prèvies que he tingut", diu.


Ets feliç?
Hòstia... (Riu) Intuïtivament diria que no, però he estat pitjor, perquè ens entenguem.

En Modgi va dir en una entrevista a El Suplement: “A partir dels 30, si ets feliç ets idiota”. Ho comparteixes?
En Modgi és una mica més nihilista que jo, un esglaó més, però crec que -sense voler sonar massa hippie- el concepte de felicitat, per autosupervivència i com a escut personal, el defujo bastant i penso només en termes de si estic satisfet o no. Ara mateix estic satisfet, més o menys. 

L’altre dia vas fer una story d’Instagram dient que aquest any et feia més falta que mai agafar vacances. 
Aquest any ha estat una tralla en l’àmbit personal. Més enllà de la pandèmia i el fet que ha estat un any xungo, he fet moltes coses que m'han fet estar cansat no només física, sinó també mentalment. He arribat a final de temporada arrossegant-me de quatre grapes. Moments en què notes que no et caben més coses al cervell, que és una cosa que mai no m'havia passat, perquè generalment soc una persona que se l'ha rascat durant bastants anys de la seva vida. 

Et condiciona el fet que el Conde de Godó et pugui deixar a l’atur demà?
Sí que em condiciona, però fa dos anys treballo en aquella ràdio i sé que les coses no funcionen exactament així. El Conde o la gent que mana al Grup Godó prefereixen tenir una crítica controlada sota el seu paraigua que no pas d'algú de fora. A banda d'això, treballo per a una productora externa dirigida pels Òscars, és a dir, que no estic en la mira del Grup Godó. Igualment, si escric coses i parlo per la seva antena, evidentment té una influència sobre la meva manera de treballar. De totes maneres, arribat el moment, els Òscars em podrien protegir. Això no vol dir pas que, inconscientment, no em condicioni en algun calaix del meu cervell. No és cap secret: és un grup de comunicació que hem criticat molt des de La Sotana i que, a més a més, continua semblant-me el mateix que en aquell moment. Per tant, he d'estar tota l'estona mantenint aquest equilibri, intentant no blanquejar massa, que és una cosa que requereix un esforç mental constant.

I contradiccions.
I contradiccions constants, sí.

Manel Vidal al carrer de la Portaferrissa. 

Penses seguir-te dedicant a la comunicació?
Ara per ara, la meva idea és dedicar-m'hi. Sobretot fent coses per a tercers que, si són com La competència, puc fer tranquil·lament i em representen i també mantenint alguns projectes propis. Tampoc soc una persona que digui: "Mira, quan acabi de fer això em posaré a fer de profe de plàstica". Bàsicament perquè no tinc cap carrera, no hi ha un pla B (riu). 

Algun cop has comentat que anys abans de La Sotana no eres feliç a la feina.
Totes les meves feines prèvies que he tingut les odiava profundament. En aquest sentit, em sento molt privilegiat perquè fins ara treballar per a mi era una puta merda. Cada dia anava a treballar a l'oficina pensant: "Si algú fa un avís de bomba, estic disposat a assumir el risc que sigui real". 

Durant tots aquells anys, vas assumir estar instal·lat en la desídia?  
Ho tenia molt interioritzat perquè crec que la grandíssima majoria de la gent fa la seva feina perquè ha de pagar factures i lloguers, cosa que genera que l'acabi odiant. Després hi ha gent que té bon caràcter i també gent que s'autosuggestiona i que t'agafa molt fort del braç i et diu que li agrada molt la seva feina. Són uns psicòpates, perquè treballar en general és una merda. Fins i tot ara que em dedico a una cosa que m'agrada no penso: "Tant de bo jubilar-me als 80". Tant de bo fer-ho als 35.

Assumir aquest desencant té a veure amb el fet que Catalunya és una nació trista?
He treballat durant molts anys en oficines. Malgrat cobrar poc i tenir feines poc estimulants, tenia unes condicions laborals dignes. Amb un amic parlàvem de l'imaginari de l'oficinisme, que és la cosa aquesta del tedi, les granges de persones que són les oficines, l'ordinador, esbufegar quan passa el cap per darrere per fer veure que el dia d'avui ha estat molt dur...

Tancar Twitter...
(Riu) He passat molts anys de la meva vida minimitzant Twitter molt ràpid. No sé si tot això té a veure amb el fet que Catalunya sigui una nació trista. Però ara mateix estem en un moment històric en què la paraula derrota sobrevola els nostres caps. 


Manel Vidal: "Ara mateix estem en un moment històric en què la paraula derrota sobrevola els nostres caps"


Parlant de derrotes: torna a haver-hi un toc de queda.
Estic fart ja de lluitar per la llibertat (riu). Penso que és una mesura que, de moment, té poc suport científic. Tothom pot assumir que si et quedes tancat a casa en unes hores concretes del dia s'eviten contagis, però no se sap si són prou contagis per fer una mesura tan restrictiva. Em fa por la gent que diu que el toc de queda és una ximpleria i la que viu les restriccions de drets socials i de drets òbvies des de l'experiència pròpia. Parlo dels que marxen a dormir a les 23 h perquè en aquella hora han acabat de mirar el Graset i ja tenen son. Crec que és important interpretar les mesures més enllà de la nostra experiència personal. 

I com s’han portat els joves?
En línies generals, els joves han fet el que se'ls havia dit que podien fer. Hi ha hagut una obediència extrema per part de tota la societat -fins i tot diria que massa- i aquest blanc és molt fàcil perquè els joves no tenen un altaveu massa gran als principals mitjans. Els acusen d'irresponsables quan és totalment contradictori amb el fet d'haver obert fa quatre dies implorant que la gent vingués perquè aquí fiesta, playa, sangría i olé.

Hi ha hagut molt poc qüestionament d'allò que se'ns ha imposat.
Va haver-hi un moment d'histèria col·lectiva, i això és un instrument polític molt poderós. L'altre dia vaig llegir que Albert Batlle volia mantenir el tancament de l'oci nocturn a la una de la matinada de cara a un escenari postpandèmia. Em preocupa aquesta remor de fons de control social i de societat pija que considera que aquestes coses són supèrflues i que els drets que hem aconseguit fins aquí encara es donen per descomptats.

Manel Vidal llegint Twitter durant l'entrevista.

En Joel Díaz moltes vegades diu que agafaria les armes i lluitaria contra Espanya. Tu què faries per desencallar la situació?
Donar aquestes armes a en Joel (riu). Sempre té la teoria que ell a la guerra seria boníssim, un tio que realment no sé ni si ha disparat una escopeta de fires. Crec que ho diu de conya i jugant a fer-se el flipat. Crec que la solució passa per dues capes. La primera seria tenir un discurs fort d'entrada autodeterminista. Tenim arguments sorgits a través de consensos interns que durant anys s'han torpedinat des de fora. És evident que Catalunya existeix, no pot decidir sobre si mateixa i ho vol fer. La segona capa són els arguments a favor de la independència, que ja ens els sabem tots. Hi ha un moment post octubre del 2017 en què els partits que estaven al comandament assumeixen internament que aquí anem a 10-15 anys vista. Pots estar-hi més o menys d'acord, però el que fa molt de mal al moviment és que aquest horitzó llunyà justifiqui que no es faci res. 

Joan Canadell ha estat part activa a l’hora de torpedinar aquest procés?
Joan Canadell és una persona fascinant. L'altre dia crec que es va fer un tripi i va fer un fil sobre els Jocs Olímpic d'hivern de Barcelona amb un to de: "Tranquils, tinc informació, això ja ho farem" propi d'aquells WhatsApps que t'arribaven el 2017 on et deien: "Tinc un amic Mosso que controla, ara cauran els suports internacionals". Aquesta penya ara són diputats, gent a qui li falta un quart d'hora de forn. Canadell ha quedat segon a les primàries de JuntsXCat, té un altaveu enorme i diu autèntiques bestieses una rere l'altra, a banda de semblar un personatge de sitcom. És com si a Elon Musk li treus els diners, només et queda el cretí entrepreneur, és a dir, Joan Canadell.

Des de Junts s'entén que no van voler, però podria haver estat president del Parlament.
O conseller d'Economia, també deien. Sense voler defensar-lo, té una cosa que ven molt i és que ell es presenta com un outsider. Hi ha una petita intuïció del que ell diu, que és que els partits estan prohibits i que les estructures de poder amb què s'ascendeix no són meritocràtiques i estan viciades. Això fa que la gent el vegi com un polític aliè de la moguda estructural de partits. El que passa és que després el tio és molt limitat i bastant fatxa.

També hi ha fatxes en el món catalanista?
Hi ha molts catalanistes que són de dretes, cosa que com a persona d'esquerres trobo natural. Hi ha gent que és de dretes via "el meu pare és molt ric, què vols que hi faci?"; gent que és de dretes via "soc pobre, però aspiracionalment vull ser ric"; i d'altra que directament és liberal perquè té unes idees fermes. Dintre de l'independentisme també hi ha un grupuscle de gent que no és que sigui de dretes, conservadora ni liberal, sinó que té tendències feixistes, etnicistes i racistes. 

Són un perill real?
Crec que s'hi ha d'estar molt a sobre i també crec que són molt pocs. El Front Nacional no té molts vots i hi ha una hegemonia cultural espanyolista a la majoria de mitjans, malgrat que no ho sembli perquè hi ha un munt de digitals en català, i hi ha una intenció d'inflar aquesta creença i que ens sembli que l'independentisme té un percentatge elevat de gent etnicista. No vull que el que diré ara soni supremacista, perquè no ho és, però les banderes volen dir coses diferents. Quan portes la bandera d'Espanya al canell vol dir unes quantes coses. Aquesta bandera s'ha utilitzat de manera homòfoba, racista i per atacar minories nacionals. En l'independentisme hi ha una cosa que es confon, que és el no saber diferenciar el "Puta Espanya" del "que no vinguin els moros", perquè la segona cosa, tant si la diuen els independentistes com si la diu un espanyolista, és feixista. En la primera, hi ha un nacionalisme d'autodefensa que no em sembla comparable.


Manel Vidal: "Dintre de l'independentisme hi ha un grupuscle que té tendències feixistes, etnicistes i racistes, però són molt pocs"


Parlant del català i de la situació nacional, La Sotana és potser el primer programa fora de la Corpo que ho ha petat en català.
No ho havia pensat mai això... És veritat, som el primer fora de la Corpo que té uns números decents. 

Va existir l'Arucitys...
Hi havia molt de castellà, era un programa molt bilingüe.

Ara haureu de vigilar amb Saül Gordillo, que potser us fa la competència a Twitch.
Això és increïble. La ràdio pública competint amb la Federació Catalana d'Escacs, Marc Sarrats comentant Temps de Silenci des de casa seva i gamers del Delta de l'Ebre.

Us sentiu una mena d'abanderats del català a Internet i els que han obert la porta al fet que hi hagi tantes iniciatives en català?
Evitem bastant el fet de situar-nos com a referència de res. Primer de tot perquè no existia cap estratègia. Per a mi, el referent del català a Internet i de fer-hi una cosa desacomplexadament catalana i no folkloritzada neix a l’època dels blogs, que és l’etapa pre-Twitter. Sense Valero Sanmartí no hi ha La Sotana. És un tio que hi veia molt clar i feia això que a mi m'agrada molt de reflexionar sobre la catalanocosa, sent molt crític i molt àcid i des d'un marc mental català -si vols pel món, però sense passar per Madrid-. A part d'això, més enllà d'ell, hi ha tot un grupuscle que creix al voltant del Jair Domínguez. Tornant a la pregunta, ha passat molt poc temps entre que érem uns xavalins i que ens fan entrevistes i ens diuen: "Eh, com ho veieu lo de ser un referent?". Doncs ni puta idea, tio, perquè no me n’he adonat. No sé què ha passat, tot ha anat molt de pressa i no he paït la cosa com per poder dir: "Sí, mira, nosaltres buscàvem que a partir d'aquí nasquessin coses". Cadascú és responsable del que ell crea, i si això genera més coses per generació espontània, guai

Us veieu fent La Sotana a la Corpo?
No, rotundament no. No perquè hi sortiríem guanyant pasta al principi i acabaríem amb el programa cancel·lat i perdríem una cosa que ens ha costat molt d'aconseguir. Podrien passar dues coses: que no ens cancel·lessin el programa, que això voldria dir que estem utilitzant un to prou adequat a la Corpo i, per tant, que ja no és La Sotana o que se'ns peten. Insistim molt a les entrevistes -i crec que no acaba de quedar clar a la gent dels mitjans- que nosaltres volem seguir fent el nostre camí sense entrar en circuits, perquè ja ho hem provat i no ha sortit bé. Ara ja estem tots d'acord després que ens hagi costat moltíssim coincidir que no volem entrar aquí -ara és quan d’aquí a un any estem a les tardes de TV3 (riu)-.

No t'amoïnis, no faríem el tuit.
Feu-lo, si us plau, jo el faria. "Sotana de venuts".


Manel Vidal: "Ha passat molt poc temps entre que érem uns xavalins i ara que ens pregunten com veiem això de ser uns referents. Doncs ni puta idea perquè no me n’he adonat"


De fet, ha existit el precedent de Benzina: un late que vas presentar amb Marc Sarrats a la Corpo i us van rebutjar.
Mediapro ens va contactar i ens va dir que això TV3 ho compraria segur, que ho posarien a la matinada del 33. Vaig pensar que podríem muntar una cosa així guai i gamberra, però evidentment no vam tenir ningú que ens controlés. Teníem ganes de cagar-nos en Catalunya i en TV3 i evidentment ens van dir que no. Ara que han passat dos anys, he fet una mica de procés personal: clarament no estava preparat per presentar un late, que em sembla una cosa gegantina. Sí que crec que avui dia TV3 no té una franja de late que digui “anem a parlar-li al món en català”. M'és igual si ho faig jo, si ho ha de fer l'Ignasi Taltavull o gent per l’estil. TV3 ha entrat en una deriva molt difícil de reconduir on el que li dona audiència és el FAQS.

Això mateix explicava la setmana passada Joan Burdeus a Núvol. Venia a dir que TV3 ha viscut 10 anys del Procés i ara que perd força, les audiències cauen. 
Totalment d'acord, això posa-ho com si ho hagués dit jo.

A més, Vicent Sanchis deia que la CCMA no té els vuit milions per invertir en un canal juvenil. 
Em sorprèn molt que no hi hagi pasta per fer un canal juvenil quan hi ha entesos que ho consideren pràcticament una emergència nacional. 

Molta gent de la nostra generació s'ha criat en entorns castellanoparlants i han après català amb el Super3.
La gent d’allà no ho acaba de veure. No sé si és que els és igual, si és que tenen una altra idea o si és que realment no ho comprenen, però són faves comptades. Si no dones mandanga als nens catalans, els perdràs. 

Manel Vidal rient alguna de les nostres bromes.

Per què tens Michi Panero al teu perfil de Twitter?
Perquè m'agrada molt El Desencanto, que és una pel·lícula que vaig veure quan tenia 20 anys i que em va flipar. Narra la caiguda del règim franquista vist des del punt de vista d'una família burgesa col·laboracionista madrilenya, molt rics i molt pijos. Són tres fills, tots esquizofrènics, poetes i enamorats de la seva mare. El gran és una mica més centrat, el mitjà és un poeta maldito, i el petit és Michi Panero, que va començar filosofia i ciències polítiques, com jo, i és un personatge que m'agradava bastant, per la cosa aquesta del tio displicent, mandrós i rendit. És una pel·lícula molt trista, el retrat generacional de la caiguda d'una cosa que era mentida. També la tinc perquè fa temps que està allà i ja és una cosa reconeixible. Encara la dec tenir, no?

Vas tenir durant un temps a Chiellini i Jordi Alba.
(Riu) Va ser espectacular. Hi ha un italià a qui estan mirant milions de persones en un dels moments més importants de la seva carrera i el que decideix és trolejar. L'altre és un quillo de L'Hospitalet a qui només un italià li pot fer la trece-catorce. El monstre final de Jordi Alba és un italià que, t'agafa, et treu una cosa de darrere l'orella i marxa d'allà. Molta gent a Twitter va començar a dir que Chiellini és doctor... en ADE. És un sintagma que comença molt amunt i que de cop decau. Mbappé li va dir a Alba que "en la calle yo te mato", que em sembla curiós perquè és l'únic lloc on jo apostaria per Jordi Alba. I va l’Alba i li respon que és un "agrandao", que és un insult brillant. 

Amb qui anaves a l'Eurocopa?
Amb qui jugués contra Espanya.

Alguna selecció predilecta?
Hi ha diversos motius pels quals em vaig forçar a simpatitzar amb algun equip: anava amb Escòcia per la cosa aquesta de la nació sense estat, també amb Itàlia per la cosa de la comunió mediterrània, l'oli d'oliva contra la mantega... Si et pares a pensar, els italians són una gent que si generalitzes són una mica homòfobs i masclistes i porten gomina i cinturons molt brillants... però els del sud són com nosaltres, amants de la bona vida, mengen bé, han fet el pesto, són un poble decadent com nosaltres i tenen converses polítiques segurament tan interessants com les nostres. Som gent que ja hem viscut els millors anys de la nostra història i ens dediquem a llepar-nos les ferides i a ser nostàlgics.

T'està agradant el mercat de fitxatges del Barça?
L'altre dia vaig recordar que havíem fitxat Memphis Depay. És bo, oi? El dolent era l'altre holandès que vam voler fitxar, no?

Wijnaldum és com un Paulinho premium.
Si l'ha fitxat el PSG no deu ser tan dolent, doncs. Al Kun Agüero sí que l'hem fitxat perquè és col·lega de Messi, oi? Que puguin fer els seus asados i sigui el substitut de Suárez. Castelldefels, que “los nenes jueguen juntos”, vindrà l'Ibai a fer algun stream... El Kun ara mateix és molt millor streamer que futbolista. Ara els jugadors ja no es retiren als Estats Units, volen venir a morir com les balenes a la platja de la Barceloneta. 

Hem repescat Emerson Royal.
D’Emerson no en tinc ni puta idea, és dels que et pot sortir bé o et pot sortir malament. Té problemes a l'esquena, com tots els laterals que hem fitxat des que va marxar Dani Alves. Juniors... Semedos... tots aquests acaben provocant la gran derrota, que és que el lateral dret sigui Sergi Roberto: la patata i mongeta del futbol. 

I Èric Garcia?
Molta pinta de Dret i ADE a la Pompeu. 

Ara que parlàvem d'insults bastant graciosos de Jordi Alba...
Florentino?

Sí. Als àudios, diu de tot contra els seus jugadors: subnormal, imbècil, inútil... Què en penses?
El periodista Arturo Puente ha fet un fil analitzant els insults de Florentino Pérez i té raó que el que mola més és que no sabíem que era aquest insultador meravellós.

I planer.
És econòmic, no té floritura, però hi ha un menyspreu implícit. O sigui, ell diu: "es subnormal, pero de siempre"

No s'hi recrea tampoc.
És un franctirador. El tall en què diu que Casillas no s'hi veu bé, és tan menyspreador... És un tio molt ric de Madrid que pot fer servir la paraula tolili.

Per referir-se a Fábio Coentrão.
És que és tolili. Estan sortint coses una mica jiji-jaja de Florentino Pérez, que és un senyor que deu tenir gravacions molt més xungues. Entre l'escala de 0 a 10, on 10 és explicar que folla bebès, els insults aquests són un 1,5. No li portaran gaires problemes, tampoc. 

Algunes són gravacions del 2006. Deuen portar fent-li xantatge 10 anys.
Jo no sé qui collons s'atreveix, eh? Perquè fins ara no s'atrevia ningú amb Florentino, hi ha hagut un canvi, aquí. Els d'El Confidencial i els que ho estan filtrant a aquest mitjà haurien de patir per si un dia els troben al Manzanares.

El Barça i Catalunya podrien acceptar com a president algú del prototip de Florentino Pérez? 
Crec que és l'última cosa que ens diferencia del Madrid, que és aquesta mena de democràcia fictícia que hi ha al Barça. Quan hi ha eleccions i es presenten set candidats -que són els Avengers de la subnormalitat- penses cada vegada: tant de bo no fóssim una democràcia. Però llavors quan ha passat el temps te n'oblides i dius, d'acord, és guai que aquest club tingui aquesta tradició i, més o menys, els socis puguin decidir, tot i ser una democràcia censatària, perquè algú ha de posar molta pasta per poder-se presentar. El discurs dels valors és mentida havent portat Qatar a la samarreta i havent traficat amb jugadors. Queda un últim miratge de democràcia al Barça, i no funcionaria un líder totpoderós, crec.


Manel Vidal: "Quan hi ha eleccions i es presenten set candidats -que són els Avengers de la subnormalitat- penses cada vegada: tant de bo no fóssim una democràcia"


Canviant de tema… Natza Farré ha plegat de La competència. Sorprenentment us heu acabat fent amics. 
Sí, sorprenentment (riu). Quan la coneixes per primera vegada, compleix el que projecta. És extremadament borde, desagradable i no et dona ni un centímetre.

No és un personatge.
És una tia que als primers 15 minuts, penses: “hòstia, realment és així de cabrona”. I al cap de dues setmanes, tu ja te n'aniries a la guerra per ella, perquè és una companya que et fa pujar el nivell i estar alerta tota l'estona, que això és el que trobaré molt a faltar. A més és zero hipòcrita, i això en el món dels mitjans és molt estrany. També et fot molta canya davant de tot Catalunya, però llavors si estàs malament és una companya de feina extraordinària. L’últim dia va veure com la gent finalment havia valorat el que ha estat fent durant tots aquests anys, amb els seus defectes, però és una feina de dotze anys superpoc agraïda.

Sí? És una feina poc agraïda?
En el sentit que tu t'has de posar al seu lloc: és una tia molt feminista de quan s'havia de picar més pedra que ara per ser-ho. I que està en un programa de tios.

Tot tios.
Encara que no hi hagi cap competició, és ella contra els altres. Crec que ha acabat esgotada i també té ganes de fer altres coses. 

Manel Vidal assegut a la terrassa del Bar Jardí. 

Vas començar les carreres de Ciències Polítiques i també Filosofia i no en vas acabar cap. No és per fer-te una fel·lació, però ets un noi molt intel·ligent i això sorprèn bastant. La culpa és del sistema educatiu?
Soc una mica reticent a culpar el sistema educatiu perquè d'entrada no en sé prou. No sé si en un altre sistema educatiu m'hagués funcionat. Potser sí que és culpa del sistema educatiu, en part, però també és que jo no hi encaixo gaire. M'avorria, no m'interessava prou i no anava a classe. Hi ha una part, que no es pot obviar, de negligència per part meva. Això m’ha fet que les coses em costessin una mica més, que hagués de fer un camí més llarg i que sigui l'excepció en els entorns on estic, on tothom té una carrera o dues i un màster. Si tinc fills en algun moment de la meva vida, no els faré el discurs de: "la universitat és una mentida". No, la universitat té molts defectes i, en alguns casos, alguna gent no hi acaba de funcionar, però jo podria haver fet el mateix que he fet ara acabant Filosofia. No crec gaire en el discurs que la universitat és una estafa, és posar-li el pes de la responsabilitat a algú extern que en aquest cas no sé ben bé si la tenia. 

El Joel Díaz deia que el reconeixement dels seus pares ha arribat de gran, quan ell ha tingut 40 anys. Has tingut la mateixa sensació?
El meu pare crec que està content, però tampoc no em diu: “que bé que has fet això”, perquè no és el seu rotllo. Però sí que ara estic bé amb els meus pares per primera vegada, en el sentit que estan tranquils. Vaig allargar bastant l'adolescència, va haver-hi bastants fases de la postadolescència en què els meus pares -sense ser un drama- van passar-ho malament. Ara veuen que soc solvent i amb això ja tires. No necessito diplomes. 

Com dibuixaries el prototipus de sotanero?
Nosaltres fem molta conya amb el prototipus de sotanero i ja fa temps que no és del tot real. Quan diem la cosa aquesta del pajillero que té grans a la cara i que és de comarques i laportista i que uh, uh, uh, lo, lo, lo... és molt més variat. La Sotana ha trencat unes quantes membranes i arriba a molta més gent. Si féssim un retrat robot, seria com vosaltres: algú que és universitari, de tercer, que té un sentit de l'humor compartit amb els seus col·legues i que en certa manera pensa: “això que fan aquesta penya m'agrada i ho podria fer jo”, però no en un sentit vanitós. I llavors hi haurà també gent de 50 anys que són d'Unió, suposo, però són menys.

En un dels programes expliqueu que hi havia seguidors que se us dirigien, us parlaven, i vosaltres pensàveu: "No us agafarem".
Últimament ens passa que se'ns acosta gent i ens diu: tios, som sotaneros. La penya jove, quan va borratxa, és invasiva. A l'Andreu li encanta, perquè és l'Ashton Kutcher de Girona. Jo intento ser amable, perquè és una gent que et ve a dir que, una cosa que fas tu per amor a l'art, li agrada. El Joel sí que té la metxa supercurta i els diu: “tu saps que estàs molestant, no?”. Però ho fa fent el gir de la conya.

Us sentiu estrelles d’una bombolla molt petita?
Sempre dic que som famosos de 4a regional. Clarament la pasta no està compensant. El fenomen ha anat creixent i més amb el confinament.  Ens passa bastant -no sé com dir això sense semblar un flipat- que sortim i ens fan moltes fotos i tal, i els Òscars, que porten tota la vida fent ràdio, estan més tranquils. A veure, els Òscars són famosíssims, però hi ha un fenomen entre la gent jove. El Joel sempre diu que a Jordi Savall -aquell senyor que toca la viola de gamba, reconegudíssim mundialment- no el paren al mercat quan compra els cigrons. En general, als llocs no em coneix ningú. Quan et fas famós de veritat és quan entres a la casa de la gent a través de TV3. Els programes que menys gent mira de TV3, tenen moltíssims espectadors. Numèricament continua sent molt més rellevant això. Nosaltres som uns youtubers en català... tampoc n'hi ha per tant.

Deu ser més difícil ser Ricard Ustrell.
Sí, però la pasta sí que ho compensa en aquest cas, segurament.

És inevitable també parlar del programa del Baya Baye. Vas dir que havíeu tornat -i us ho mereixíeu- al 2016. Trobes a faltar La Sotana d'aquells anys?
Soc el menys nostàlgic de tots perquè tinc molta memòria. El Joel i el Magí tenen més imaginació. Quan ets guionista o humorista hi ha dues virtuts que pots tenir: la més sexy, que és tenir la imaginació perquè construeixes mons, i la menys sexy, que és la memòria perquè uneixes punts i amb això escrius. La nostàlgia és un error de la memòria, en molts casos. Recordo moments concrets en què ens feia mandra fer el programa i fèiem programes dolents. Si tu no recordes moments concrets, la cosa ambiental de poder dir barbaritats i que no t'escoltés gaire ningú, anar molt borratxo i la llibertat de la plaça d’Osca… és com una remor d'un record en què, a més, érem més joves i més guapos. Ho trobem una mica a faltar, però jo estic encantat amb el model actual.

Ara mateix no et fa mandra fer el programa.
No. Jo faig vàries coses que m'agraden -ara em posaré una mica introspectiu- i quasi totes em generen angoixa alhora. Fer El Soterrani em genera ansietat i nervis, fer La competència m'encanta, però estic nerviós. Totes les seccions que faig, en general, les pateixo. No és un drama, no soc un artista torturat, però les coses que gaudeixo les acostumo a patir, com li passa a moltíssima gent. Hi ha molt poques coses que les gaudeixis purament, i a mi això em passa amb La Sotana i amb jugar a futbol, malgrat que soc molt dolent. Una cosa que dius: “hòstia, ara m'ho passaré bé una hora i ja està”. A La Sotana, lo guai que a mi em passa és que només m'ho passo bé.


11 preguntes a Manel Vidal


 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —