- entrevistes -
M Delgado
Publicat el 27 de febrer 2021

Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor en Antropologia per la mateixa universitat. Des de 1986 és professor d'Antropologia Religiosa a la Universitat de Barcelona i reconegut sociòleg. S'ha dedicat especialment a la construcció de l'etnicitat i les estratègies d'exclusió en marcs urbans, a més de les representacions culturals a la ciutat.

De la mà de Delgado ens apropem a les protestes contra la detenció de Pablo Hasél amb una mirada antropològica. Unes mobilitzacions protagonitzades pels joves i que van més enllà de la demanda de llibertat del raper: "amaguen un malestar crònic". S'ha criminalitzat massa els manifestants? Qui defineix què és violència? És necessari el conflicte? En parlem.


Hi ha hagut mobilitzacions durant més d'una setmana. És només per la llibertat de Pablo Hasél?
Evidentment és per moltes altres causes. En primer lloc, la premisa és que aquestes coses passen, i passen recurrentment, i el que sorprèn bàsicament és que cada cop que passa es reacciona com si fos la primera vegada. A Barcelona, aquest tipus d'imatges que hem vist aquests dies es repeteixen d'una forma gairebé regular. Sempre és per raons diferents, si més no, des del punt de vista explícit, però a la pràctica, sempre expressen un descontentament social que és crònic, com correspon en una societat que és injusta. Que sigui amb una excusa o una altra és irrellevant, però sempre hi ha un malestar que, a la mínima que troba una espurna perquè el deslligui, es desencadena.

I d'on surt aquest malestar?
Serà que no n'hi ha, de motius! D'entrada, si reconeixem que la nostra societat és injusta, és no igualitària, està feta d'asimetries, i que aquesta mena de situació no pot provocar sinó malestar, que aquest malestar es tradueixi en ràbia, és perfectament previsible. Aquesta ràbia esclatarà a la mínima oportunitat que trobi una raó que la justifiqui d'una forma immediata, però si no és per una cosa, serà per una altra d'aquí a dos anys, un any o sis mesos.

Els protagonistes són sobretot els joves...
Les mobilitzacions socials d'aquesta naturalesa sempre les han protagonitzat la gent jove. Els estudiants porten segurament dècades essent els protagonistes de revoltes urbanes i bastant més fortes que aquestes. Aquestes persones tenen l'edat que tenia la gent que protagonitzava el maig del 68. És natural que les formes més radicals de protesta les protagonitzin els joves, sempre ha sigut així a tot el món. A Hong Kong, Colòmbia, Estats Units, Veneçuela, Itàlia, etc. Fa quatre dies hi havia protestes a Copenhaguen, i qui les protagonitzava? La gent jove, que és gent que es preocupa més per al seu futur.

S'ha parlat molt de vandalisme als mitjans de comunicació. Ho hem d'entendre així?
Defineix vandalisme. Vivim en una ciutat en la qual cremar una paperera és vandalisme i destruir un barri sencer en nom de la gentrificació és prosperitat social. Sempre es repeteix el mateix. Es parla de vandalisme, d'incivisme, que és un dels termes preferits per desqualificar aquest tipus d'esdeveniments. Que, d'una forma o una altra, la ràbia es tradueixi en allò que diuen violència és de fet, jo crec, gairebé natural, la qual cosa no vol dir que ho estigui justificant. En aquest país hi ha com una mena de maledicció segons la qual quan expliques una cosa, automàticament sembla que la justifiquis. I no es tracta de justificar, es tracta de dir que és comprensible i que fins i tot és previsible. Si al maig del 68 no hagués hagut barricades al carrer, algú ho commemoraria? Claríssimament que no. El que ha permès que aquesta situació sigui coneguda i hagi motivat la indignació arreu del món són els contenidors cremats. Vandalisme? Bé, no és arbitrari. Com a mínim la repercussió mundial s'ha aconseguit justament perquè hi ha hagut aquests fets, sinó això hagués passat completament desapercebut. 

S'ha criminalitzat massa els manifestants?
Tota la vida s'ha criminalitzat la protesta. És que sempre és el mateix. La retòrica de la premsa oficial dels antisistema de fa dècades és exactament la mateixa d'avui: són bàsicament éssers malignes i indesitjables que representen el pitjor de la condició humana. I una altra cosa a tenir en compte: no tenim cap garantia que la gent que robava sigui la mateixa gent que trencava els vidres. Cal pensar-hi. El que és interessant com a novetat és que segons qui, fa unes dècades, s'indignava davant de fets d'aquesta naturalesa, ara els troba més comprensibles. Això és bàsicament una qüestió de conjuntura política, però té gràcia que depèn de qui sigui el protagonista i quines siguin les raons estigui bé o estigui malament. La imatge de l'oposició anti-chavista cremant contenidors i enfrontant-se a la policia a Caracas per exemple, per a aquesta mateixa premsa, es defineix com a actes d'heroisme democràtic. Depèn de qui tiri les pedres serà bo o serà dolent. Cremar contenidors a Veneçuela està bé, cremar-los a Barcelona no.

I per què passa això?
Perquè la violència és un qualificatiu, és una denominació d'origen, que s'aplica només a cert tipus de fets en funció del significat i de qui els protagonitza, no en funció de si mateixos. Si els que protesten i tiren pedres ho fan en un règim que es considera il·legítim, com el cas de Veneçuela, s'entendrà bàsicament que està justificat. Si ho fan a Barcelona, encara que sigui exactament el mateix fet, automàticament estarà malament. Per tant no es jutja el fet, no es valora moralment el fet de tirar pedres ni cremar contenidors, sinó bàsicament el tipus de gent que està protestant per un determinat tipus de coses.

Quan esdevé violent un conflicte?
Quan tu ho dius. Violència és bàsicament una característica, és un tret que s'aplica a cert tipus de conductes, però en funció bàsicament de qui defineix què és violència i qui són els violents. Els violents són sempre els altres. La policia actua amb violència? No, la policia actua amb força. Si qui fa mal és la policia, per exemple al carrer Gran de Gràcia, el que està fent bàsicament és utilitzar la força contra la violència. Enlloc se sentirà que la policia actua amb violència, per molt que objectivament estigui provocant un dany.

Aleshores, la violència és subjectiva?
La violència correspon a un discurs, al discurs de la violencitat que s'aplica a qui s'aplica en funció bàsicament de criteris ideològics i polítics, no en funció de criteris objectius. Per això la policia no utilitza mai la violència, sinó la força. És una qüestió de noms. Des del punt de vista dels que tiren pedres i cremen contenidors, aquesta violència s'està utilitzant d'una forma legítima, inclús poden dir-te que ho fan per defensar-se. Depèn del punt de vista. Violència no és una categoria objectiva, bàsicament és qui l'aplica i a qui. Des del punt de vista dels manifestants, els violents són els policies.

On és el límit entre la protesta a l'espai públic i la cohesió social?
No hi ha res que cohesioni més el món que el conflicte. Si hi ha un factor que permet la cohesió social és el conflicte. Què passa amb el conflicte? Quin problema hi ha? El conflicte és la matèria primera de la creació de béns de millora. La societat viu, s'alimenta del conflicte. Una societat es nodreix d'allò que l'altera. Una societat, i fins i tot una persona, sense conflictes, està morta. Hi ha una mena de conflictofòbia. El conflicte és substancial a qualsevol societat complexa. Una altra cosa és que diguis que tant de bo ningú prengui mal, però no es pot criticar el conflicte, entre altres coses perquè el conflicte és la forma superior, més eficient i més eficaç de cohesió social, d'aquells que d'una forma o una altra el protagonitzen, i d'aquells que d'una forma o una altra se senten interpel·lats. 

I sobre les imatges dels antiavalots detenint a Pablo Hasél dins de la Universitat de Lleida, fins a quin punt una universitat és un espai inviolable?
S'entén bàsicament que en tant espai on es blinda el saber i el coneixement la presència de la policia és estranya. Entre altres coses, si més no, perquè aquesta imatge en aquest país està massa vinculada al franquisme, i perquè, de fet, no és que hi entrés, és que era a dintre permanentment. Per tant, d'entrada, la imatge de la policia entrant a una universitat ja de per si porta mals records perquè és una imatge directament vinculada a la memòria de tots els que vam viure el franquisme. Ara bé, en aquest cas la qüestió rau en el fet que si la policia hi ha entrat se suposa que és amb permís del rector. De la mateixa manera que a una església, si hi entra la policia s'entén que ho fa autoritzada per la instància eclesial que correspongui. Per definició, una església i una universitat són bàsicament refugis, de Déu o del saber, i representa que són inviolables perquè són sagrats.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —