"Transformar el públic" i "Això mai no s’ha fet així" poden semblar dos lemes contradictoris, marcats per un cert idealisme. En la realitat, són els mantres que han perseguit durant quatre dècades la trajectòria de Manuela Carmena (Madrid, 1944). Marcada pel compromís amb la democràcia i la justícia, Carmena és un exemple i una figura de referència per entendre l’evolució política i institucional de l’estat espanyol. 

Jurista de formació, va començar la seva carrera com a advocada laboralista durant la dictadura franquista. La seva passió pel progrés i el canvi la van dur fins a les cotes més altes del sistema judicial, des del Decanato de Madrid fins al Consell General del Poder Judicial. Després d’anys dedicada a la judicatura, el 2015 va fer el salt a la política institucional encapçalant la candidatura Ahora Madrid, amb la qual va ser batllessa fins al 2019, sumant-se a l’onada de les ‘Alcaldies pel canvi’. 

En aquesta entrevista, la jurista parla amb lucidesa del desencís de l’esquerra, la seva experiència al capdavant de l’alcaldia de la capital espanyola i la seva mirada crítica i constructiva cap al futur de la democràcia. Amb el seu estil directe i gens dogmàtic convida a imaginar una política més humana, i sobretot, més útil. Ara, publica la seva segona obra Imaginar la vida. Cuatro décadas transformando lo público (Península, 2025). 

Una de les frases que més marca la seva biografia és la de “Transformar el públic”. No resulta paradoxal que ho hagi fet més sent jutgessa que alcaldessa de Madrid? 
Sí, però això indica que el poder aparent és menor que el poder real. Sent alcaldessa tens un poder aparent gran, però poder real moltíssim menys que quan exerceixes com a jutgessa, on tens una capacitat de prendre decisions en un marc més petit, encara que d'una gran intensitat. Aquesta és la gran diferència.

En les seves primeres experiències dins del sistema judicial va combatre la corrupció. Quina valoració fa de l'evolució de les institucions amb l'arribada de la democràcia? 
Hi ha hagut una transformació important a les institucions, ara són molt més netes. Amb l’arribada de la democràcia ens vam adonar que existia una corrupció històrica. El punt de partida és descobrir que les institucions estan corrompudes i que estan basades de manera que per solucionar processos, articulats de manera complexa, algú t’ha d’ajudar pagant, i qui no es queda fora. 

Són tan diferents amb les actuals?
En general, hem aconseguit acabar amb aquest fenomen. El canvi de les institucions és causat per tres raons: una és el moviment important per exigir neteja a les institucions, vinculat als primers anys de democràcia; la segona, perquè ha entrat una nova generació de funcionaris -són gent neta, una altra cosa és que estiguin motivats-, i la tercera, que no s’ha modificat l’estructura de la complicació i s’ha digitalitzat, que és encara més greu. 

Manuela Carmena, durant l'entrevista amb el Diari de Barcelona (Àlex Aranda)

Entén que la societat estigui perdent la confiança en la justícia? 
Assistim a un moment de confrontació en la política espanyola, i aquesta no només afecta el Congrés, i al govern espanyol, sinó a totes les institucions. La justícia es tenyeix de tota aquesta confrontació. Probablement, perquè cadascú al seu grup parlamentari només veu la realitat des de la seva perspectiva. Hi ha unes ulleres que es posen uns i altres magistrats, i que produeix que la divisió s'estengui a la judicatura. 

Ho dic per casos com l'aplicació de la Llei sí és sí, les sentències de la “Manada”, el cas Rubiales, o per la falta de rigorositat en casos com el “Begoña” per part del jutge Peinado.
Els jutges no expliquen què fan i per què ho fan. La llei diu que cal motivar el que fas, però la justificació acostuma a ocupar 140 pàgines. Les sentències han de ser curtes i clares, i els jutges haurien de dictar sentència en una roda de premsa per a explicar-se. 

Vostè defensa que la Transició va ser “exemplar”. En què es basa?
Va ser exemplar perquè, a Espanya, la guerra civil havia estat d'una crueltat absoluta. El cos espanyol estava absolutament ferit, i així ho reflectia el poble. Érem una societat atemorida. Hi va haver una decisió molt interessant des de l’executiva del Partit Comunista que plantejava la reconciliació nacional. Als joves ens va donar molta esperança, i pensàvem que era el que calia fer. El jovent no havia viscut el conflicte i sentíem que teníem l’obligació de ser les mans entrellaçades que resoldrien la divisió. 

"La confrontació política produeix que la divisió s'estengui a la judicatura"

Les condicions van ser les idònies? La Transició va disposar d’una Llei d'Amnistia que deixava impunes els delictes del franquisme, es va promoure el continuisme de les elits i no es van depurar les estructures de l’estat, entre d'altres. 
Va ser un moment molt positiu perquè es va realitzar sense la necessitat de vessar una gota de sang. Si ETA no hagués mantingut la seva proposta d’acció violenta, la Transició hauria anat calant i obrint portes que en aquell moment eren entreobertes. L’actitud del grup terrorista basc va suposar una amenaça immensa per aquella democràcia joveníssima. 

També van ser una amenaça els grups terroristes d’extrema dreta que van atemptar contra el despatx d’advocats laboralistes d’Atocha?
Aquests grups tenien de seguida un rebuig social brutal. Ja es pot qualsevol imaginar el que va ser l’enterrament dels meus companys assassinats. Va ser sorprenent com persones del PCE eren capaces de tenir actituds de respecte i comprensió. Aquestes van ser les actituds que van tancar la porta a les violències, tant d’esquerres com de dretes. Posteriorment, en mantenir-se en actiu ETA, els GAL es van crear com a conseqüència per respondre amb la mateixa mesura. A partir d’allà, tot va anar a pitjor. 

En un episodi de 'Imaginar la vida' confessa que “mai vaig entendre el nacionalisme, però sempre el vaig respectar”. Creu que es deu al fet que mira als altres moviments des de la posició dominant espanyola?
Sí, però mai m’he sentit nacionalista espanyola. No he sentit cap estímul pel nacionalisme, tampoc l’entenc. De petita no entenia els cartells franquistes que deien ‘Todo por la patria’. No s’ha de morir per la pàtria, s’ha de viure pels amics, per les persones, per les veïnes i per les persones que estimem. Sé que el nacionalisme espanyol ha estat el dominant, i que a més, ha crispat la resta de nacionalismes perifèrics. 

Carmena a la plaça Gutenberg (Àlex Aranda)

Com es cou la candidatura al capdavant d’Ahora Madrid? Afirma que s’havia configurat de “manera més que clàssica” i que li demanaven liderar “amb normes ja establertes”. A què es refereix? 
Quan manifesto que estic disposada a liderar com a pretesa alcaldessa, em donen un paper per saber què he de dir a les meves intervencions, em diuen que s’han de fer uns mítings i més tard, un col·lectiu de persones m’escriu el discurs d’investidura. Em quedo escandalitzada perquè assisteixo a la burocratització de la democràcia, no té cap sentit. Odio els argumentaris de l’homologació dels partits, encara que siguin nous. 

A la seva biografia exposa un “sectarisme respectiu” en el moviment de l’esquerra del PSOE i el 15-M. Creu que va vaticinar en el que s’ha convertit aquest espai al llarg dels anys?
No. Em va il·lusionar molt el 15-M i semblava interessant. Quan començo a treballar de cara a les eleccions em sorprenen molt les presentacions. Tothom ho fa com activista i ningú explica si és enginyer, advocat o fuster. Cada cop tinc més clar que quan un representant polític se sotmet a un procés electoral, el que ha de sotmetre són les seves actuacions. A partir d’aquest punt, vaig notar moltíssima vellesa en la manera d’entendre la política.  

Treballar amb activistes amb desconeixement de les institucions públiques va dificultar la seva tasca com a batllessa? Es busca més la lleialtat i l’afinitat en els polítics que no pas les seves qualitats tècniques?
Vaig tenir avantatges i inconvenients. Vaig conèixer a gent plena d’il·lusió que, efectivament, partia d’una reivindicació, com Rita Maestre, però que després no tenia un coneixement de l’ésser humà i les seves capacitats d’atendre’l. Em vaig trobar a gent excel·lent amb ganes de canviar i aprendre, però també a alguna que tenia un posicionament de la política clàssic i vell. 

"Fundar Más Madrid va ser una equivocació. Potser era una declaració de guerra cap a Podem i no me'n vaig adonar"

Sent alcaldessa va tractar amb les elits de la capital, especialment amb personalitats com Florentino Pérez. Entén el malestar de l'electorat del seu espai en incomplir la promesa de no anar a la llotja del Bernabéu i que la seva empresa fos la màxima adjudicatària de l'Ajuntament de Madrid?
És una manera equivocada d’entendre-ho per part de les persones que ho criticaven. Vaig anar a la llotja del Bernabéu perquè hi acudia l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, i no la podia deixar anar sola. Sobre les adjudicacions, vam intentar diversificar les empreses que vam escollir per treballar en els diferents sectors de l’administració. A vegades, les millors empreses són aquelles que són fortes, ja que contractar empreses dèbils és un error extraordinari perquè no acaben les tasques encomanades, com el Palau de la Duquessa d’Osuna. No em sembla negatiu que es contractessin les empreses del senyor Pérez perquè van complir. 

El 2018 decideix presentar-se a la reelecció de l’alcaldia, aquest cop amb les sigles de Más Madrid. Què va aportar de nou aquest partit? Va acabar fragmentat encara més a l’esquerra…
Va ser una equivocació. No volia fundar un partit, sinó una plataforma que no estigués tenyida per res dels partits. Sempre vaig pensar que a la plataforma podria entrar gent de Podem. En canvi, la seva direcció ho va veure com una declaració de guerra. Potser ho era i no me’n vaig adonar. Volia fer una altra cosa i no va quedar bé. Vam guanyar les eleccions de l’Ajuntament, però no amb la majoria suficient per governar. També ens va sorprendre el sorgiment de Vox, de sobte va obtenir quatre nous vocals. 

Llavors, volia anar de la mà de Podem? 
No. Havia aconseguit que durant el meu mandat, moltes persones de Podem fossin el meu millor equip, i el volia mantenir. El que Podem no volia era que mantingués aquest equip i volien decidir-lo ells. Era un absurd. Després de quatre anys necessitava continuar amb les persones que l’integraven. Mentre estàvem discutint-ho, va sorgir la idea de la plataforma, que vaig pensar que podia acabar de resoldre aquests problemes. Es va entendre com una confrontació i va acabar sent negatiu. 

Más Madrid no es pot entendre sense la seva altra pota, Íñigo Errejón. A algú que el coneix tant de prop, l’han decebut les seves conductes denunciades per múltiples dones? 
No tenia molta relació amb ell, fins que vam fundar la plataforma. Va ser des de març a maig del 2019 quan vam mantenir relació, després la vam perdre. En l’àmbit humà, no sabia res d’ell ni de la seva persona. Això em fa pensar l’important que és que quan apostem per un candidat polític, sapiguem de la seva vida privada. Em va sorprendre la contradicció que va anunciar entre la persona i el personatge. 

Carmena presenta el seu llibre 'Imaginar la vida' (Àlex Aranda)

En anteriors entrevistes ha assegurat que no s’han d'utilitzar els problemes de la parella d'Ayuso amb la justícia com a arma política. Per què?
Algú pot tenir amistats, nòvios i amants que facin coses dolentes, però no ha de ser el responsable dels actes que facin els seus. Una altra cosa és que rebi un benefici. Si el dia de demà es demostra que la parella d’Ayuso ha comès delictes i d’aquells ingressos s’està beneficiant la presidenta de la Comunitat, llavors sí que s’haurà d’abordar el tema. El mateix succeeix amb el germà o esposa del president Sánchez. La família no és un nucli de responsabilitat penal col·lectiva. 

Sumar té els dies comptats? Compromís, Más Madrid, IU, Drago i Més ja han dit que no volen formar part de l’espai confederal...
No en tinc ni idea. L’esquerra està desorientada i no té clar cap a on va. L’origen de l’esquerra es forja quan es converteix en la veu de la lluita de classes. El Partit Socialista i el Comunista al llarg de la història donen veu a la classe obrera, a aquells que no eren ningú. Avui dia les seves idees estan desdibuixades. Qui és la classe obrera a Espanya i quin paper té? Qui són les persones més desfavorides ara a la nostra societat? S’ha desdibuixat el protagonisme de la classe obrera. El gran problema de l’esquerra no són les seves tensions entre partits, sinó que està desorientada. 

Uns dies enrere IU amenaçava de sortir del govern espanyol si Interior no retrocedia amb la compra de 15 milions de bales per preu de 6,6 milions d’euros a una empresa israeliana. Les friccions del PSOE amb els seus socis d’investidura poden liquidar la legislatura? 
Seria un error. Per coherència, qui constitueix un govern s’ha de mantenir. Em preocuparia que un col·lectiu que forma part d’aquest executiu acabi marxant per defensar la seva etiqueta. Una altra cosa és que exigeixi a la part majoritària, el PSOE, que compleixi amb el seu comès. Em sembla perfecte afegir tensió perquè els socialistes compleixin, però la seva diferenciació no és l’element determinant. En canvi, si la part majoritària fa alguna cosa malament sí que s’haurà de criticar per aconseguir canvis i no pas marxar. 

"Em preocuparia que Esquerra Unida acabés marxant del govern espanyol per defensar la seva etiqueta. La seva diferenciació no és determinant"

Vostè mantenia una bona relació amb el Papa Francesc. Quin creu que és el seu llegat?
Era una persona divertidíssima i enormement suggerent. Ens vam conèixer en una reunió en la qual havia convocat a tots els batlles del món per combatre el tràfic de persones i la prostitució. Des de llavors, vam establir una relació; ens vam intercanviar cartes i vaig enviar-li el llibre que vaig escriure. Era una persona enormement preocupada pel patiment dels altres i que interpretava de veritat l’Evangeli en el sentit d’estar amb els més pobres. A més, tenia una cultura impressionant, pròpia dels jesuïtes. Era una extraordinària persona.