Del mar al plat: un peix que es mossega la cua - Diari de Barcelona
PESCA SOSTENIBLE
Del mar al plat: un peix que es mossega la cua
Els pescadors utilitzen les xarxes socials per acostar l’ofici a la gent i conscienciar sobre la importància de la pesca de proximitat
La dels pescadors és una història de resistència. Qui s’hi dedica, sap que la inestabilitat econòmica i el desconeixement ciutadà són dos factors que juguen en contra de la supervivència de l'ofici. Per això, són cada vegada més els pescadors que s’han convertit en activistes de la seva professió i utilitzen les xarxes socials per promoure el món de la pesca. L’objectiu? Conscienciar la població sobre la necessitat d’apostar per un consum de proximitat i respectuós amb el medi ambient.
"Jo de petita anava sempre al moll” és una exposició gratuïta al Museu Marítim de Barcelona fins a l’1 de setembre, que parla sobre com ha canviat la pesca, el barri de la Barceloneta i la gastronomia al llarg dels anys. Es tracta d’una aproximació a un món que els consumidors cada vegada senten més llunyà. I és també una oportunitat per donar a conèixer algunes de les històries que, d’una manera o altra, estan connectades al mar Mediterrani i que lluiten per reivindicar la importància de la tradició marinera i la pesca de proximitat a la costa catalana.
Una de les històries que s’hi poden trobar és la de la Cristina Caparrós, filla de pescadors i fundadora de Cap a Mar, una organització familiar que, sota el lema “Fer arribar el moll al barri”, busca aproximar la pesca sostenible a la ciutadania per preservar un ofici que, asseguren, “està en perill d’extinció”.
La Núria Sánchez, sòcia de Cap a Mar, fa una radiografia de la difícil situació que afronten a la Barceloneta, un barri cada vegada més gentrificat: “El moll de pescadors està entre iots de luxe. No podem lluitar contra l'especulació immobiliària en un espai on intentem sobreviure del nostre ofici mentre convivim amb l’opulència i el malbaratament”, es queixa.
Més problemes que peixos al mar
Però aquest no és l’únic obstacle al qual han de fer front els pescadors. “El canvi climàtic i la desvaloració de l’ofici” són altres factors que dificulten el relleu generacional, segons explica Pat Bros, pescadora i membre del projecte Empordà Mar. “En 5 o 10 anys els patrons es jubilaran i desapareixerem”, augura.
Bros, tot i haver-se criat en una família de pescadors, sempre havia treballat al món de l’educació, el turisme i el medi natural. Tanmateix, la pandèmia va fer que es replantegés el seu futur laboral i decidís submergir-se al món de la pesca. Després de fer un curs de marinera de forma online, l’abril del 2020 ja s’embarcava, i avui en dia ja ha convertit el mar en el seu modus vivendi.
"Podria ser professora i tenir un sou fix i digne al mes, però soc una romàntica”, confessa. Ara bé, no tothom té la mateixa passió que Bros per la pesca, i, per tant, són pocs el que se senten atrets per una feina en la qual regna la inestabilitat. “A l'estiu en pots viure i tenir un sou més o menys digne tot i treballar moltes hores, però a l'hivern tot es complica i ens paguen a preus baixíssims”, indica Bros.
Considera que “perquè hi hagi relleu generacional cal que hi hagi uns mínims salarials per donar seguretat”. De fet, segons Sánchez, el futur del sector a Catalunya està en mans de les persones migrades: “El relleu generacional s’està salvant gràcies a les persones nouvingudes”, assenyala.
En canvi, per la Míriam Artacho, patrona d’una barca de la confraria de pescadors d’Arenys de Mar i responsable del compte d’Instagram Masquepescadores, el futur de la pesca no ve determinat per la falta d'interès o la falta de relleu, sinó per un excés de barreres burocràtiques. “Serà el Govern el que acabarà amb la pesca”, sentència.
La seva història és curiosa: fa 4 anys que el seu marit, pescador de tota la vida, va patir glaucoma, i ella es va veure obligada a convertir-se en patrona del vaixell per poder donar continuïtat al negoci familiar. “M’havien dit tantes vegades que les dones no anem a pescar, que em vaig sentir en situació de ‘superwoman’ i vaig decidir-m’hi llençar”, rememora.
Això no obstant, ella que té dues filles petites, afirma que “la maternitat no té cabuda” en el món de la pesca. “Encara sort dels avis!”, exclama agraïda. En la mateixa línia, Bros fa poc que s’ha quedat embarassada, i, després d’haver patit un avortament el passat mes de maig, aquesta vegada ha preferit no exercir de pescadora al llarg dels nou mesos que durarà l'embaràs, sobretot perquè és conscient que els tres primers són els de més risc.
“Et diuen que només pots treballar fins als cinc mesos, però —més enllà de l'atur— no et diuen si tens dret a cobrar la resta de mesos que no pots treballar”, denuncia preocupada.
Així doncs, ha hagut de buscar altres feines durant aquest temps, perquè “si no surto a pescar, no cobro res”. De fet, tal com comenta Salva Manera, patró d’Empordà Mar i company de feina de Bros, “el mar no és un àmbit fàcil on guanyar-se la vida”, ja que “no hi ha paga oficial”.
A barca vella, noves xarxes
Perquè la gent sàpiga “com és la pesca artesanal” i aprengui a valorar aquest ofici, Manera creu que “cal ensenyar al món d'on ve el peix”, perquè “al mar ningú ens veu”. Per ell, és fonamental transmetre la passió que sent vers el mar a la resta de població, especialment des d’un vessant de sostenibilitat i cura amb el medi ambient, exercint així una tasca de divulgació que considera “prioritària”.
De fet, és d’aquesta passió que neix Peskaplastics, un espectacle de pallassos que vol empoderar les famílies a cuidar del mar i ser conscients de la problemàtica dels residus marins.
En la mateixa línia s’expressa Artacho, que apunta que el gran problema de la falta de consciència ciutadana és que “el mar no es veu”. Per això va decidir enfocar el seu perfil d’Instagram a denunciar la brutícia que cada dia rescata de l’aigua: “Em vaig adonar que el mar és un abocador encara més gran que la muntanya”, diu. Per això utilitza les xarxes socials com “una finestra per sensibilitzar la gent”.
Per la seva banda, Anna Bozzano, biòloga marina i fundadora del projecte El Peix al Plat, també fa servir les xarxes socials per educar en “un consum responsable del peix” i per “donar una idea diferent del que és el turisme del mar”; especialment “en una ciutat tan massificada com Barcelona”, destaca.
Bozzano no només penja contingut a Instagram, sinó que recentment ha obert un compte a TikTok on publica un vídeo al dia “per apropar Barcelona al mar i el mar a Barcelona”.
@elpeixalplat Sabes cuales son las técnicas de pesca artesanal? #pescaartesanal #pesca #mediterraneo #mar #experienciaenbarcelona #barcelona #biologiamarina #marsealona #aprendeentiktok ♬ sonido original - El Peix al Plat
Així doncs, la tasca de difusió que fan els i les pescadores és fonamental. Des de Cap a Mar expliquen que utilitzen les seves xarxes o les de La Platjeta, la seva distribuïdora, per tal de divulgar continguts i “ensenyar trucs per conservar el peix, cuinar-lo, o organitzar una cistella de peix”, per exemple. Fonamentalment, es tracta “d’acostar tot el que passa al moll a la gent”, conclou Sánchez.
Les xarxes socials, però, no són les úniques que serveixen per a mentalitzar la població de la necessitat de fer un consum responsable dels productes del mar. Les activitats que organitzen des de Peskaplastics, Cap a Mar o El Peix al Plat també són claus per “valorar el què hi ha la darrera el peix que mengem”, perquè “ens hem acostumat que aparegui per art de màgia al supermercat”, reflexiona Sánchez.
Fins i tot, en el cas d'Empordà Mar, aquestes activitats suposen una gran ajuda monetària pels pescadors: “El 50% dels nostres ingressos venen dels tallers divulgatius”, detalla Manera.
Sigui com sigui, Bros lamenta que, malgrat que les xarxes i els tallers ajuden a difondre l’ofici i a captar nova gent, topen amb una “barrera administrativa” persistent. “El més difícil és tocar la fibra a Europa i als polítics, perquè al final la visibilitat que podem tenir no s’acaba transformant en res més”, exposa.
Lligant caps (i consciències)
"Comprar un lluç de 6 euros al supermercat no és sostenible”, adverteix Sánchez. Per això, és important entendre “d’on ve, en quines condicions s’ha pescat i en quines condicions està treballant la gent que l’ha pescat”, subratlla la sòcia de Cap a Mar. En aquest sentit, Artacho també opina: “És molt millor gastar 10 euros en unes sardines que comprar un lluç que no saps d'on ve”.
Així mateix, anar al mercat i parlar directament amb la persona que atén és fonamental per tal de consumir peix de proximitat i fer-ho amb responsabilitat. Sobretot “mentre no s’apliqui de manera efectiva la llei de la comunitat europea que obliga totes les peixateries a posar una etiqueta amb la informació del peix que venen”, observa Bozzano.
Totes les entrevistades coincideixen en destacar l’absència d'informació sobre el món del peix com la principal trava a la qual fer front. “La gent no en sap res, de peix”, remarca Bozzano, que lamenta que a les escoles existeixi la setmana de la fruita o la verdura, “però mai la setmana del peix”. A més, alerta: “A casa cada vegada es cuina menys, i si no transmetem la cultura culinària… acabarem menjant només barretes de peix congelat!".
Per pal·liar-ho, Sánchez recorda un recurs bàsic i altament eficaç: “Parlar amb les nostres mares i àvies per saber quin tipus de peix menjaven”. Ja se sap: la saviesa popular és sovint el millor remei.
