Superar les adversitats i veure els obstacles com a oportunitats. No posar-se límits i no perdre el temps pensant en els que ja tens. El naixement de Marc Fuentes (Vilanova del Vallès, 1999) va ser una cursa contra el rellotge. Va patir asfíxia neonatal —falta d'oxigen en el part—, fet que li va causar una paràlisi cerebral. En Marc té una afectació del 75% de la mobilitat i, així i tot, gaudeix de l'esport des de ben petit. Ara, és entrenador dels prebenjamins de l'Escola del RCD Espanyol, l'equip dels seus amors.

Fuentes interromp la seva presència a l'entrenament del Juvenil A del club perico, en què està d'observador, per atendre el Diari de Barcelona a la graderia del camp 3 de la Ciutat Esportiva Dani Jarque.

Com va ser la seva infància? Quines dificultats es va trobar?
Els records d'infància són els millors. Vaig anar a l'escola Mestres Munguet de Vilanova del Vallès, una escola per a persones sense discapacitat. Em van posar facilitats per a tot, des de P3 fins a sisè i, després, fins a quart d'ESO. Tant al centre de primària com de secundària tot van ser facilitats. Els amics, el millor. M'han acollit sempre cent per cent. És una cosa que en diversos casos amb discapacitat han fet bullying. En el meu cas va ser al revés.

De quina manera s'adaptava a l'escola?
Jo tinc una discapacitat que només és física i la meva motricitat és limitada. Per exemple, pel que fa a escriure: no redactaré mai un conte. A partir de primer de primària, vaig utilitzar un ordinador amb un teclat amb lletres d'un forat amb metacrilat per fer feines. En tots els cursos que he anat fent després de l'educació obligatòria m'ho han adaptat així. La resta? Tot normal, com qualsevol altre company de classe.

Quines portes li ha tancat la paràlisi cerebral?
Tancar, cap. Al revés. Jo vaig començar fent natació a través de la Federació Esportiva Catalana de Paralítics Cerebrals, amb monitor per a mi sol durant una hora per aprendre a nadar. A través d'això vaig entrar en el món del futbol. Vaig jugar 10 anys a futbol en competicions tant catalanes com nacionals. A nivell català competia a futbol sala. Nacionals ja és futbol set. He anat a Extremadura, València i Màlaga a jugar. Després he provat diferents esports com waterpolo o futbol platja. Es pensa que tenir discapacitat et priva de fer diferents esports, però la veritat és que a vegades és més fàcil que accedeixi algú amb discapacitat que no pas algú que no en tingui. Posteriorment és complicat tenir una sortida de fer aquell esport diàriament.

"Es pensa que tenir discapacitat et priva de fer diferents esports, però la veritat és que a vegades és més fàcil que accedeixi algú amb discapacitat que no pas algú que no en tingui"

De petit va fer teràpia amb cavalls. En què consistia?
La teràpia a cavall ha sigut una de les eines que més m'ha ajudat a tenir una vida el més normal possible. Vaig començar a fer fisioteràpia, i a partir dels dos anys i mig vaig fer teràpia de cavall fins als 12. Potser es veu com una activitat extraescolar, però no és així. Era una rutina d'anar cada divendres. Aquesta teràpia consisteix en la millora de tot el que és a nivell motor i muscular sobretot, i es fa a través de fer exercicis a dalt del cavall, agafant i fent-te tocar coses amb la mà. Tot per enfortir les articulacions, la musculatura, que és el que jo en aquell moment tenia més danyat. Vaig guanyar molta musculatura i això va fer que evolucionés per fer els diferents esports.

D'on li ve el seu amor pel futbol?
Sempre m'ha encantat el futbol, he sigut seguidor de l'Espanyol des de ben petit. [Somriu] Jugava al pati com qualsevol nano amb persones sense discapacitat, i que m'ajudaven que pogués jugar. Vaig agafar afició i vaig dir: "Hi ha un equip a Badalona amb persones com jo, em puc apuntar?". Va ser dit i fet. Em vaig apuntar allà a través de la Federació Esportiva Catalana de Paralítics Cerebrals, que era una mica quan començava tot el futbol amb PC. En aquell moment hi havia dos equips i ara hi ha cinc a tota Catalunya.

En quin moment decideixes que vols ser entrenador?
Quan vaig acabar l'ESO, ja feia uns anys que m'agradava el futbol, però no només per jugar, sinó per ajudar que millorés una persona tècnicament, tàcticament. I vaig mirar cursos d'entrenador i vaig intentar entrar. Què va passar? Que la prova física a Barcelona al juny no me la van adaptar molt bé. Em van donar el no apte. No em vaig rendir, com en tot, i vaig seguir i al setembre hi havia una revàlida abans que comencin els cursos i vaig fer-la. Vaig poder entrar i he cursat el primer, el segon i el tercer nivell al CAR de Sant Cugat fins ara.

Molts centres li van denegar l'accés per treure's el curs d'entrenador.
Els centres no. El CAR de Sant Cugat, des del primer moment que vaig contactar amb ells, cap problema. El tema va ser l'ensenyament. Vaig ser un dels primers a fer aquesta prova amb discapacitat, crec que hi havia una o dues persones abans que jo. En tenir una mancança física, quan vaig fer la prova a Barcelona, el de la Generalitat em va dir: "No et preocupis, te l'adaptaran bé quan sigui el moment de la prova". No me la van adaptar bé i al cap de dues setmanes va arribar el "No apte" a casa. Al setembre vaig tenir la segona oportunitat, me la van adaptar com convenia, i la vaig poder aprovar. El tema és que un nano amb o sense discapacitat pot ser entrenador. És important tenir una bona qualitat física, però potser és més important tenir una bona qualitat intel·lectual per a poder ajudar al jugador.

"Per ser entrenador és important tenir una bona qualitat física, però potser és més important tenir una bona qualitat intel·lectual"

Els cursos d'entrenador estaven adaptats per a vostè o els ha fet com la resta?
A mi no m'han adaptat res al CAR. Ha sigut tot sense descans, tot el matí. Sí que és veritat que potser fèiem alguna pràctica i jo ajudava més a nivell teòric, preparant l'entrenament i no fent tant l'activitat. Igualment, en aquell moment tenia molt bona qualitat física i també em ficava a jugar.

Pot entrenar a Primera Divisió. Es veu fent-ho en uns anys?
A Primera Divisió hi ha tantes persones darrere d'un equip... Hi ha una cara, que és el primer entrenador, però hi ha analistes, preparadors físics... hi ha moltes cares. Potser sí. Temps al temps. Tinc 23 anys. Estic aprenent moltíssim amb el Juvenil A de l'Espanyol. De mica en mica, hem de picar pedra encara.

Imparteix conferències a escoles. Com neix aquesta idea i què intenta transmetre en aquestes xerrades?
La idea va sorgir el 2019. Un amic meu em va dir: "Marc, per què no fem una conferència junts a l'escola Mestres Munguet? On vam començar els dos". Em vaig preparar un PowerPoint i a partir d'allà, han sortit diverses conferències al llarg de tota Catalunya. L'altre dia vam fer una a un centre penitenciari, va ser una experiència molt maca. Estic contentíssim. És magnífic que les escoles t'acullin a tu com una mena de passió cap als alumnes. Bàsicament explico la meva vida. Són conferències de voler és poder; que no per tenir una discapacitat no has de tenir una vida normal.

Hi ha molt de desconeixement sobre la paràlisi cerebral?
La paràlisi cerebral i les diferents discapacitats. Per exemple, paràlisi cerebral hi ha dos: la física, que és la que tinc jo, i la intel·lectual. De discapacitats grans, n'hi ha tres: les físiques, les psíquiques i les discapacitats de sords, muts o cecs. No s'aprenen bé les bases des de l'escola. I et soc honest, crec que falta una mica d'informació per la població i la societat.

"La societat no és injusta amb les persones amb discapacitat, és desconeixedora de no saber com tractar-les"

La societat és injusta amb les persones que patiu aquesta discapacitat?
No és injusta, és desconeixedora de no saber com tractar a aquestes persones. 

Per acabar. On voldria arribar, què li agradaria fer en un futur?
La vida avança i et porta a buscar nous objectius, i cada cop se t'obren portes que no t'hauries imaginat mai.  Ara mateix, la meva vida està focalitzada al 100% al futbol. Pot ser que en un temps em focalitzi en el futbol i en les conferències, que també són una via molt bona de donar informació a la gent i als més petitons perquè vegin que la societat és variada.