L’etapa universitària està plena de nous reptes, persones i il·lusions. Implica un gran canvi i sortir de la zona de confort. Cada any són molts els estudiants que travessen l’oceà Atlàntic direcció els Estats Units. Entre ells, alguns esportistes becats que combinen el seu esport amb els estudis.

És el cas de Mariona Pontnou (12/09/2002), jugadora de bàsquet i estudiant a Christian Brothers University (Memphis, Tennessee), on estudia Comerç Internacional. Abans de marxar va jugar al Jesús Maria i Josep, CB Roser i el Club Joventut de Badalona.

Com sorgeix la proposta d’anar als EUA?
L’empresa Elite Sports Academy fa un seguiment a les jugadores i, si els hi agrades, t’ofereixen una beca. Aquest va ser el meu cas. Si acceptes l'oferta, has de passar dos exàmens, que serien un equivalent a la selectivitat. També has de fer cursos d’anglès i entrenaments específics a part. Cada universitat demana una nota que pot variar. Amb un aprovat no entres a totes.

Tu esculls l’equip de la universitat o la universitat t’escull a tu?
L’empresa et crea un perfil a Portal Transfer, on posen totes les teves notes acadèmiques —exàmens previs inclosos— acompanyades de vídeos teus jugant a bàsquet. Les universitats miren el teu perfil i les interessades t’envien un correu.

Què et tirava cap endarrere a l’hora de prendre la decisió?
Per mi va ser una decisió fàcil perquè això és una oportunitat única. Són nou mesos fora de casa i estic a l’altra punta del món. Abans de marxar tenia por, però és una decisió que se t’ofereix una vegada a la vida i s’ha d’acceptar. Si no t’agrada, sempre pots tornar-te’n.

Hi ha hagut moments de dubte en què t’hagis plantejat deixar l’esport? 
Personalment, no. M’agrada molt el bàsquet i necessito fer esport per funcionar, no podria estar tot un any sense fer-ne. És veritat que hi ha moments en què no tot és maco i desitges ser una estudiant regular i no haver d’entrenar dos o tres cops al dia, tenir més temps per estudiar…

Com superes aquests mals moments?
Em guardo molt les coses per mi fins que arriba un punt en què les he de compartir amb algú més, els meus pares, les meves amigues… Elles em calmen.

Quina és la relació entre entrenadores i jugadores?
Les entrenadores fan una bona feina a l’hora de tenir en compte que ets una persona, però no sempre. Haurien de donar més importància a la salut mental i no a la física. Fem molts exercicis per prevenir lesions i altres, però no en fem per estar sanes mentalment. La temporada de bàsquet als EUA és molt llarga i és difícil, mentalment, estar entrenant durant quatre mesos dos o tres cops al dia i tenir dos o tres partits setmanals.

Què diferencia el bàsquet europeu del nord-americà?
A Europa és un nivell de bàsquet més calmat, es té més en compte la jugada, has de pensar més. Als Estats Units és més “a lo loco”. És molt més físic, has d’estar molt forta. Tenim jugades, però no les utilitzem tant.

I la consideració del bàsquet a Amèrica del Nord és comparable amb Espanya?
El bàsquet femení als EUA està molt reconegut, molt més que l’espanyol. Aquí la WNBA és bastant important. Mai havia jugat a Barcelona en un pavelló amb més de 100 persones a la graderia. Aquí, a Divisió 2, he arribat a tenir 600 o 700 persones. A Divisió 1, milers de persones omplen pavellons.

El nivell de vida és un altre món.
És tan diferent... Tot és exageradament gran. El nucli universitari és molt diferent del de Barcelona. Ho tens tot concentrat a la universitat. També és molt car, al supermercat et gastes molts diners per quatre ximpleries.

Un cop acabis la universitat, quins plans tens pensats?
No ho sé encara. Definitivament, continuar jugant a bàsquet quan torni. No podré a la màxima categoria, però a una Divisió 2 o 3 a Barcelona, sí que m'agradaria.

Quin consell donaries a una jugadora que acaba de començar la carrera als EUA?
Paciència, perquè hi haurà moments on sembla que s’acabi el món. L’adaptació a vegades és difícil, has de ser oberta, t’has de relacionar amb la gent per molt que et faci vergonya. A nivell de bàsquet, treballar molt dur i constància.