Martín González Gómez (Dénia, 1994) s'ha dedicat a explicar-nos les dades que ens envolten, passant per eldiario.es, El Español i The Economist. Fa poc més d'un any que es troba al New York Times, des d'on ha continuat explicant històries, d’Estats Units i de tot arreu, perquè les puguem entendre en un cop d’ull. 

Parlem amb ell a la lliçó inaugural del Grau en Periodisme de la UPF sobre el futur de l’ofici i les noves formes d’explicar la realitat que arriben a les nostres pantalles.

Com ha sigut el camí des de la plaça de Gutenberg de la UPF fins al periodisme de dades al New York Times? 
Quan estava a segon de carrera vaig començar a interessar-me pel periodisme de dades per unes jornades que va organitzar la Karma Peiró aquí a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània; llavors vaig descobrir aquest món. En aquell moment no hi havia formació universitària com a tal i em vaig començar a interessar per la programació. Després de la carrera vaig aconseguir una feina a Madrid de disseny i de programació i vaig fer molts gràfics i dissenys. Vaig aprendre una part més professional del disseny i de la programació, que en una redacció no és una cosa que puguis veure en el dia a dia. 

Abans d'aquesta feina tenies coneixements de programació?
No, l’últim any de carrera no anava gaire a classe [riu] i estava obsessionat amb això, amb aprendre a programar, a fer gràfics. Llavors, ja tenia un coneixement una mica més avançat, però després a la feina tenia un programador al meu costat que era molt expert i vaig aprendre molt més. Més tard, vaig marxar a Londres, a The Economist. Hi vaig ser quasi cinc anys. Després em van trucar del New York Times.

Com ha evolucionat el periodisme de dades en aquesta darrera dècada? 
Ara, i sobretot després de la pandèmia, s'ha normalitzat a les redaccions. Abans no… es feia. Ara és molt més ambiciós i cada cop es fan més coses més sofisticades. Sobretot en temes de prediccions de dades, de models estadístics, que abans no es publicaven tant. Ara hi ha molta més cultura d'explicació al lector, de metodologia i transparència, que abans era més complicada. Sobretot en models electorals, que ara és una cosa molt popular i que tothom espera, però abans era cosa de les enquestes.

La transparència de les dades és una de les dificultats d’aquesta feina. Ha millorat també?
Depèn molt del país, de la cultura de dades obertes i de col·lecció de dades. A Catalunya al principi no hi havia res i, de fet, era molt important sobretot el tema de dades obertes del govern i de la ciutat. Recordo que l'Eli Vives, professora de la UPF, feia reunions amb l'Ajuntament de Barcelona per demanar l’obertura de les dades perquè no eren consultables. Ara sí, però no és una cosa que estigui actualitzada a totes les ciutats, hi ha implementacions millors i implementacions que s'han deixat estar.

Ara també està regulat…
L’administració és més transparent. A l'estat espanyol abans no hi havia cap llei de petició d'informació. En canvi ara pots fer aquestes peticions: hi ha un departament que se n’encarrega, amb uns terminis determinats, i hi ha tot un procés que abans no existia. Però bé, a Anglaterra és molt diferent, és molt més obert i tota aquesta feina la van fer ja fa molts anys. I als Estats Units ja és… ho tens tot, hi ha moltíssimes dades i els governs són molt transparents. Tenim moltes dades del cens electoral, dades de delictes, de criminalitat… dades molt detallades, inclús d’empreses privades que fan datasets ('bases de dades') molt grans. Aquí encara està començant aquesta cultura.

“Quan vols fer històries més grans necessites unes especialitzacions més sofisticades”

En aquest sentit, la feina ara és més fàcil, però com són els equips de dades a les redaccions?
És un tema de multidisciplinarietat. Pots ser expert d'un tema, però n'hi ha molts més, llavors al final tothom s'acaba especialitzant en un. Hi ha persones que són més d'estadística, altres més de cartografia… els mapes també són complicats de fer i son una part molt integral d'aquest tipus de periodisme, llavors hi ha normalment una persona que s’hi dedica. Per això comença a escalar: quan vols fer històries més grans necessites unes especialitzacions més sofisticades.

El periodista no arriba a tot? 
Al final, tothom és periodista, simplement tens una formació més específica. És comú allà que els mitjans contractin gent que ve de fora del món del periodisme. Tinc companys microbiòlegs o arquitectes, que no han estudiat periodisme ni han treballat en cap redacció abans, però es contracta aquests perfils i n’aprenen, al final el periodisme és un ofici. Ells aporten aquest camp en què un periodista normal no ha tingut formació.

És bastant diferent d’aquí…
Aquí crec que es contracta més la gent de mitjans. És més difícil que aquests perfils surtin del periodisme, però penso que també és una qüestió de temps i que no serà sempre així. 

En el futur hi haurà periodistes treballant les dades o seran altres professionals que sàpiguen escriure?
Hi ha un espai per a tot. Tampoc és ser aquest periodista orquestra… Quan vaig estudiar aquest terme era molt popular i era negatiu: que amb la precarització dels mitjans hem de fer de tot: pòdcast, vídeo, etc. En el periodisme de dades no ho veig com una cosa negativa, el tema d'orquestra. No és per pressió econòmica, és el que aconsegueixes aprendre. Si necessites aprendre una cosa per explicar la història, sortirà millor perquè tu pots explicar-ho, millor que una persona que no sàpiga res de periodisme. És positiu, amb més coneixements fas un periodisme més complet.  

“La llargada d'una peça no equival a la profunditat”

Com seran les narratives en un futur, l’estàndard del periodisme de dades?  
Ara es veu més el “periodisme immersiu”, com reconstruccions en 3D de llocs on han passat desastres naturals, terratrèmols o atacs… abans era més complicat fer aquests models i posar-los a la web i ara n'hi ha més i més. En lloc de fer un reportatge llarg i parlar amb les víctimes d’un incendi, pots mostrar l'edifici i fer un zoom a la porta que no s'ha pogut obrir perquè estava bloquejada i que ha desencadenat el foc. Pots explicar una història més completa. Ara el món és molt visual i crec que aquesta és la via. 

Evolucionem cap a un periodisme que s'entengui a primera vista? 
Sí, i cap a històries més curtes. No necessàriament menys denses, la llargada d'una peça no equival a la profunditat. Expliquem històries d'una manera més visual perquè l'atenció ha canviat, i també el format on llegim les històries. La gent que llegeix el diari a un ordinador és la minoria, tothom fa servir el mòbil, i no pots estar llegint una història dues hores. La pantalla és petita i això també condiciona les històries; la paciència de llegir i l'entorn on estàs llegint no és el mateix. 

Quina cabuda hi tenen les noves tecnologies, com per exemple, la intel·ligència artificial? 
No crec que hi tingui cabuda en el sentit de redactar una història o generar imatges, sinó que pot ser d'ajuda quan tens una base de dades molt gran, si vols trobar les parts més interessants d'aquest dataset. Al periodisme de dades hi ha problemes d'escala molt grans, i ho has de verificar tot per tenir confiança per publicar. La intel·ligència artificial sí que pot ajudar a fer aquest filtre inicial per després poder afinar una mica més. És part de la preproducció.