Amb 27 anys, tres títols mundials i un quart que podria guanyar les pròximes setmanes, Max Verstappen ja està present en les conversacions sobre el millor pilot de la història de la Fórmula 1. Si alguna cosa diferencia un bon pilot d’un fora de sèrie és la forma que tenen d’aproximar-se als límits i des que Verstappen va aterrar a la màxima categoria de l’automobilisme el 2015, els ha estat buscant constantment.

El seu agressiu estil de conducció ja va portar a ajustar la “guia d'avançaments” per la qual s’han de regir tots els pilots a l’hora d’avançar algú altre. Ara, però, ens trobem amb una normativa contradictòria que, per una banda, defensa que el pilot que està per davant a l’hora d’agafar una corba té preferència per elegir la traçada sempre que aconsegueixi fer la corba i indica que no es pot forçar un altre pilot fora de la pista. Què passa quan un pilot que avança està per davant abans de frenar, elegeix la traçada i a la vegada fa fora al pilot avançat?

Doncs Max Verstappen s’ocupa de recordar-nos la contradicció cada cap de setmana que hi ha cursa, perquè així s’ha acostumat a avançar. La confusió ha arribat a tal punt que els comissaris de dos grans premis consecutius han dictat sentències molt diferents pels agressius avançaments de Verstappen, un precisament aquest cap de setmana passat. El que als EUA li va permetre pujar al podi, li va costar 20 segons a Mèxic. Un sense sentit que s’hauria de resoldre com més aviat millor.

No seria el primer esportista que mentre busca els límits acaba forçant un canvi de normativa i el que podríem presenciar a la Fórmula 1 les pròximes setmanes ho hem vist unes quantes vegades en altres esports, fem un repàs de cinc casos de gran rellevància:

Dick Fosbury, pioner a desafiar l'estàndard

Dick Fosbury va revolucionar el món del salt d’alçada amb la seva innovadora tècnica als Jocs Olímpics de Mèxic el 1968. Mentre la majoria de saltadors saltaven de cara per superar la barra, Fosbury va introduir el que avui es coneix com el Fosbury Flop: corria cap a la barra en diagonal, es corbava i passava d’esquena, aconseguint una posició més aerodinàmica que li permetia assolir alçades més altes.

La tècnica de Fosbury va transformar completament el salt d’alçada, fins al punt que es va convertir en l’estàndard en aquest esport. Aquella final olímpica va suscitar una gran polèmica, però el resultat es va mantenir, Fosbury havia trobat una de les majors zones grises de la història de l’esport. La seva innovació va empènyer altres saltadors a adoptar el Flop, que va redefinir la manera de competir i va portar els límits de l’alçada a nous nivells. A partir de llavors, l’entrenament i l’equipament es van ajustar per seguir perfeccionant la nova tècnica, canviant l’escenari competitiu del salt d’alçada per sempre.

René Higuita, sempre buscant els límits

René Higuita, conegut pel seu caràcter excèntric i joc agressiu, va ser un dels porters més atípics de la història del futbol. Conegut com "El Loco", Higuita destacava per jugar com un porter-jugador, sortint de la porteria i participant en jugades ofensives. Va crear la famosa parada d’escorpí que molt poques vegades algú s’ha atrevit a emular després del colombià, però no va ser la seva acció més icònica la qual canviaria per sempre la normativa del futbol.

Higuita va ser el responsable de la introducció de la regla de la cessió el 1992. Aquesta norma prohibeix als porters agafar la pilota amb les mans després d’una passada amb el peu d’un company, que busca un futbol més fluid i dinàmic. Abans de la introducció de la normativa, Higuita va explotar al màxim poder agafar la pilota amb les mans en qualsevol moment dins l’àrea, donant molta més seguretat al porter a l’hora de sortir amb la pilota jugada. Davant la possibilitat que aquest recurs es pogués convertir en una manera fàcil de mantenir resultats favorables, el màxim organisme del futbol mundial va decidir tallar de soca-rel. Anys després de la decisió, Higuita va deixar una frase per a la història: “Pelé i Maradona van ser grans, però no van fer canviar cap norma de la FIFA”.

Els banyadors de Michael Phelps 

Michael Phelps és el nedador amb més medalles olímpiques de la història, però la seva trajectòria també va estar marcada per una innovació en l’equipament de natació. A partir de l’any 2000, es van introduir banyadors d’alta tecnologia fets de materials com poliuretà, que ajudaven a reduir la resistència i augmentaven la flotabilitat dels nedadors. Phelps va utilitzar aquests banyadors per obtenir rendiments extraordinaris als Jocs Olímpics de Pequín 2008.

Els banyadors d'alta tecnologia es van considerar un avantatge injust fins al punt de distorsionar la competició. Així, la FINA (Federació Internacional de Natació) va prohibir-los a partir del 2010 i va permetre només banyadors fabricats amb teixits tradicionals que cobrien menys el cos. El talent de Phelps no requeia en els seus banyadors i es va reivindicar als Jocs de Londres 2012 amb quatre ors i dues plates que el van situar com el millor nedador de la història independentment del banyador que portés.

Toca canviar de pista, Stefan Edberg!

Stefan Edberg, una estrella del tenis sueca dels anys 80 i 90, era conegut per dominar els partits amb un estil "servei i volea" molt depurat. La seva tàctica consistia a apropar-se ràpidament a la xarxa després del servei, forçant un joc ràpid i limitant el temps de resposta dels rivals. Aquesta forma de jugar va influir en la durada i l’espectacularitat dels punts, especialment en superfícies ràpides com la gespa de Wimbledon.

A causa de la dominació d’Edberg i d'altres jugadors de servei i volea, la ITF (Federació Internacional de Tenis) va començar a modificar la velocitat de les superfícies de joc en alguns tornejos a principis dels anys 90, alentint la gespa, apujant la xarxa i introduint pistes de ciment més lentes. Això va permetre equilibrar els avantatges entre els jugadors de servei i volea, i els que jugaven des del fons de la pista, buscant un estil de joc més equilibrat i variat que avui continua sent una part fonamental del tenis. Sense el domini d'Edberg, les grans estrelles d’avui en dia potser jugarien molt més a prop de la xarxa.

Kareem Abdul-Jabbar, massa bo

Kareem Abdul-Jabbar, aleshores com Lew Alcindor, el seu nom abans de convertir-se a l'islam, va dominar el bàsquet universitari als Estats Units durant els anys 60 gràcies a la seva alçada (2,18) i la destresa sota els taulells. El pivot desequilibrava els partits a base d’esmaixades, a prop de la cistella era gairebé imparable. No feia res fora de la normativa, però era tant el domini que exercia sobre els seus rivals que la NCAA va decidir canviar la normativa del bàsquet universitari en pro de la competitivitat.

El 1967, la NCAA va prohibir les esmaixades, argumentant que aquesta norma reduiria l’avantatge d’Abdul-Jabbar. Així, sense contemplacions. Aquesta prohibició es va mantenir fins al 1976 i va empènyer Kareem a desenvolupar el famós skyhook, un tir de ganxo que es va convertir en el seu segell personal i un dels moviments més icònics de la història del bàsquet. Li va ser igual que li prohibissin el seu moviment més dominador, se’n va inventar un altre igual de letal i va seguir dominant la lliga fins que va fer el salt a l'NBA.

Tornem a Verstappen

Actuï o no actuï la Fórmula 1, hi ha una cosa clara. Només els més grans atletes són capaços de posar en entredit la normativa del seu esport i Max Verstappen ho està aconseguint. El seu estil pot ser qüestionat per molts motius, però ha estat ell el primer a explotar un buit al reglament que li està reportant més beneficis que maldecaps. Si la categoria decideix posar-hi fi, Verstappen haurà deixat una empremta inesborrable en el reglament de la seva disciplina, una frase que molt pocs esportistes poden pronunciar.