Mercè Espuñes (Balaguer, 1968) és docent, sociòloga i investigadora especialitzada en gènere, cures i ruralitats. Des de la Xarxa pel Dret a Cura, pressiona per transformar-les en un dret públic, com ho és la sanitat. Ferma defensora de la democratització de les cures, també lluita per responsabilitzar-ne a totes les persones, sense que el gènere sigui un condicionant. 

Espuñes treballa per instaurar cooperatives de cures i perquè les cuidadores siguin professionals contractades i protegides per un conveni just. “Tothom pot escombrar, però no totes les persones són capaces o estan formades per cuidar una persona gran amb problemes de salut. Es necessita una fortalesa emocional gran”, valora. 

Per què es van assignar les cures a les dones?
S'explica per la divisió sexual del treball. La nostra societat occidental i europea prové de l'estat modern. Per exemple, a la Revolució Francesa ja hi havia el contracte social que atorgava drets de ciutadania als homes, però no a les dones. Si elles volien aconseguir la condició i consegüent protecció, havien de casar-se amb homes ciutadans i obeir-los. 

Llavors, quina era la tasca de les dones en l’espai públic?
La desigualtat de drets entre homes i dones va portar a una separació entre el món productiu i la reproducció social. El primer fa referència al treball exterior remunerat i físic, encapçalat pels homes. La reproducció social, en canvi, consisteix en aquelles activitats que permeten que la vida continuï, com les cures, el treball domèstic o l’educació. Totes elles es van delegar a les dones i no es van mesurar econòmicament. És per això que les professions de serveis com l’educació i la sanitat encara estan feminitzades. 

Quina és la situació actual de les cures i les dones?
Continua el paradigma que delega les cures a les dones i costarà molt canviar-lo, ja que estem en un escenari totalment patriarcal. S’ha fet així perquè als homes i al sistema els interessava. El problema és que s’ha naturalitzat això, tot i que és una cosa irreal. L’educació, la religió catòlica i la moral han dit a les dones que si no seguien aquest rol, s’havien de sentir culpables. Així, s’han creat uns discursos que responsabilitzen les dones de les cures, i aquí hi ha el pes de la nostra cultura i del sistema de benestar mediterrani.

“S'han creat uns discursos que responsabilitzen les dones de les cures, i aquí hi ha el pes de la nostra cultura" 

Quin és el perfil de dona cuidadora?
Bona part són dones llatines. Una de les causes és que la llengua no és un obstacle. Als anys 80 van arribar com a internes al servei domèstic dones provinents de Filipines i la República Dominicana. Després, amb el boom migratori de 2001 i la globalització, van venir més dones d’altres països, així que s’han anat especialitzant. Atribuïm estereotips a les llatinoamericanes a favor seu: les considerem més obertes, sociables i afectuoses en comparació amb altres nacionalitats. 

Hi ha famílies racistes?
Sí. Encara hi ha una gran discriminació pel color de la pell i pel lloc d’origen. Hi ha famílies que no volen persones negres a casa seva. En l’àmbit polític, sorprenen els límits i la manca d’ajudes dirigits als migrants. Però la seva figura és molt necessària perquè ara mateix la mortalitat és superior a la natalitat, és a dir, la nostra societat està envellint. D’alguna manera, als polítics no els dona la gana donar diners a un sector social que serà importantíssim. 

Aleshores no estan regularitzades...
Moltes no ho estan. Per això hauríem de sortir al carrer i lluitar pels seus drets. Sovint aquestes dones pateixen explotació laboral i maltractament en molts sentits. Les relacions laborals amb persones d’origen estranger són totalment asimètriques. Això vol dir que no és equivalent el que cobren amb tota la feina que fan; hi ha una explotació generalitzada. I més les dones que els homes, els homes estan bé. Les feines pitjor qualificades les estan fent les dones immigrants.

Es parla de la nova esclavitud.
Les famílies contracten treballadores internes. Els donen menjar, llit i, a partir d’aquí, els paguen el que volen. Els familiars de persones dependents i la societat s’aprofiten de les dones sense papers, i ho poden fer perquè el que passa dins les cases no es pot controlar. El que fan elles, per altra part, és enviar els pocs diners que reben a les seves respectives famílies. El fenomen es coneix com a "cadenes globals de cures".  

I en què consisteix aquest fenomen?
Són les noies, per exemple, provinents d’un país llatinoamericà. Deixen els seus fills amb les àvies i venen aquí per guanyar diners. Moltes d’elles arriben soles sense marits perquè el masclisme i la violència sexual són durs a Llatinoamèrica. El que guanyen ho envien a les seves famílies perquè puguin estudiar i viure millor. Són les úniques fonts d’ingressos. El desgast emocional que suposa i l’esforç físic del treball no són reconeguts ni compensats perquè són útils per al nostre sistema. 

Les cures s'estan mercantilitzant?
Sens dubte, per tot arreu. Hi ha empreses cooperatives de cures que funcionen molt bé, però d'altres que no tant. Les famílies paguen a empreses perquè els proporcionin una cuidadora, però les cooperatives segurament els pagaran una misèria. S’ha de tenir en compte que normalment són persones que estan disposades a treballar de qualsevol manera perquè necessiten els diners. I estan explotades, segur, perquè necessiten els diners urgentment per viure. 

“Les famílies paguen empreses perquè els proporcionin una cuidadora, però les cooperatives segurament els pagaran una misèria" 

Hi ha homes cuidadors?
Si no hi ha dones, els que cuiden són els homes. Però quan hi ha dones, se n'encarreguen elles. Els homes cuiden quan estan jubilats i tenen temps. També quan hi ha una crisi econòmica i no tenen cap més feina. Cuiden per necessitat, no per voluntat pròpia. Fins i tot, si la dona d’un senyor es posa malalta, no la cuidarà, tot i que l’estima. De seguida, el que farà és buscar una persona que l’ajudi amb les tasques domèstiques. Realment hi ha pocs homes que estiguin disposats a cuidar. 

Quina és la perspectiva de futur sobre els homes cuidadors?
S'ha de visibilitzar que hi hagi homes que cuiden. S’ha d’educar els infants en aquest sentit, fer-los entendre que la cura no és exclusiva de les dones. Tots hem de contribuir en cuidar-nos. En els anys que vindran això es començarà a veure i es començarà a parlar així de les cures. Perquè ara se’n parla, però només dins els àmbits experts en cures.