Quan estàs a una redacció ets poc conscient dels ulls que poden estar observant la pantalla del teu ordinador. Notificació de WhatsApp Web. De reüll puc entreveure que entre les moltes converses pendents de llegir, en Tomeu té un xat amb una tal Vida. El primer que em ve al cap és com pot ser que un tipus amb criteri tingui algú agregat com a Vida.

M'acaba dient que és el nom del grup de WhatsApp que té amb ell mateix. Interessada per veure què s’envia, em diu que no m'ensenyarà res, que li fa vergonya. "Amb el nom i la foto ja tens prou per analitzar què està passant amb els metagrups".

Diria, així per quedar bé, que era la curiositat periodística que em movia per saber què s'envia i quins noms i fotos posa la gent als seus metagrups. Però és més morbo que altra cosa. És allò de "digue'm si prefereixes Cola-Cao o Nesquik" o "digue'm si ets de pizza amb pinya o sense". Doncs una mica això: "Digue'm com es diu el teu grup amb tu mateix i quina foto tens i et diré com ets" (sí, soc: la nova Esperanza Gracia dels metagrups).

Entenc que quan demanes a algú que et mostri el seu propi grup se sent despullat i vulnerable. Per això tiro de contactes propers, d'aquells que segur que et deuen alguna cervesa després de tants anys o són conscients que els has acompanyat en les seves pitjors embriagades i que, per tant, —teòricament— hi hauria d'haver més predisposició. Ho provem.

Li demano a la meva companya de pis que em deixi tafanejar el seu. Entre gràcia i gràcia, a part de les mil i una receptes que hi ha pel xat —està enganxadíssima al canal d'Instagram @deliciouslyella— acaba trobant ubicacions de Google Maps que s'enviava fa més de dos anys i, s'adona que hi ha coses que el temps no canvia. Ser fidel amiga del Google Maps n'és una.

"Jo l'utilitzo per enviar-me articles que semblen interessants i que en algun moment vull llegir, per organitzar-me una mica la vida, per apuntar pensaments que tinc en un moment i que no vull oblidar, fer llistes amb tot el que vull fer i, en general, per tenir coses presents de l'estil de he de parlar sobre això amb ma mare. La putada és que de tot el que m'envio no crec que en recuperi més d'un 5%, però allà resten, per si algun dia", m'explica la Laura, una companya que sovint incorpora el concepte de cures pròpies en un grup propi que porta per nom Cosetes. L'acompanya una foto de les que veiem en moltes bosses de mà, però que realment la defineix molt.

La Serena, una altra companya a qui el fet de compaginar les carreres de Periodisme i Polítiques l’obliga a gestionar molt bé el temps, també té un metagrup. Es diu Serethings (del nom en podem parlar després) i l’utilitza per enviar-se notícies que vol llegir i altres coses que s’han comentat. Coses així que sonen com modernes. També s’envia la llista de la compra. Perquè ja sabem tots la desgràcia que pot suposar per arribar a final de mes anar al supermercat sense una llista predeterminada del que has de comprar. 

Llavors trobem un altre tipus de persones com en Guillem. La seva prodigiosa memòria el situa al marge de necessitar un grup amb ell mateix per enviar-se llistes de tasques pendents.

Li acabo explicant de què va tot això.

Aprofitant l’avinentesa d’haver de fer reportatges junts per al Diari, estic al pis d'en Tomeu i decideixo preguntar al seu company de pis sobre el seu metagrup. Ell és trompetista. Diu que somia amb música. 

“Saps aquell moment en què t’estàs adormint i de cop i volta et ve la inspiració, però et fa massa mandra fer cap mena d’esforç? A mi em passa quan m’imagino cançons que no existeixen durant la fase prèvia a entrar en mode zen. Llavors agafo el grup de WhatsApp que tinc amb mi mateix (el seu nom són un seguit de punts que fan una línia vertical, coses de músic, suposo) i intento taral·lejar la melodia via àudio amb l’esperança que l’endemà recordi com l’imaginava. Això últim no acaba passant i sovint és un despropòsit, però el meu grup es farceix bàsicament d’àudios”, explica.

Entenc que la predisposició i la naturalitat del company de pis va portar en Tomeu a ensenyar-me les entranyes poètiques del seu grup anomenat Vida. 

Per fi.

Lliscant cap amunt a la cerca d'algun missatge mostrable més enllà de la poesia mística, arriba a les fotos que té amb la seva exparella de fa dos anys. Quan clica la imatge apareix borrosa perquè se li va esborrar fa un temps la memòria del mòbil i ara pot veure les fotos només en miniatura i pixelades. Quan intenta entrar a la galeria, les fotos ja no existeixen. Com una metàfora depriment del que un dia van ser.

Fa tres anys que el grup amb mi mateixa es diu Olma Recorda. Valgui la sinceritat, la imatge l'he canviada per posar la captura perquè... bé, perquè tocava. Analitzar què m'he enviat a mi mateixa durant una setmana pot ser, si més no, curiós. M'agradaria saber què pensaria una persona que no em coneix si mira el contingut dels últims mesos d'Olma Recorda. A priori, missatges inconnexos, però al final aquells enllaços a articles, la llista de les coses pendents a fer i algun missatge important penjat per allà, resumeixen molt bé què m'estava passant pel cap durant aquells dies.

No només afecta que el meu grup es digui Olma Recorda, sinó que moltes coses que es posen al grup són per recordar-les. Ja sigui una frase que ens ha agradat d'un llibre, una pel·lícula que t'han recomanat o una foto. I parlant del record, en una de les últimes entrevistes a Gabriel García Márquez (Gabo, la creación de Gabriel García Márquez) li pregunten què és el que li fa més por. Ell respon que l'oblit. La periodista li pregunta què s'ha de fer davant d'aquest oblit que ens increpa a tots. Ell respon "escriure molt". Al final els grups de WhatsApp també són això. Lluitar contra l'oblit des d'una eina tecnològica. I a vegades falla, és clar, com quan acabes oblidant per sempre més les fotos amb la teva ex perquè s'han perdut a la targeta de memòria.