La Gemma ha parlat tantes vegades del seu trastorn que, tot i la cruesa de les seves paraules, expressa amb naturalitat com la feia sentir: “No et deixa viure. Estàs tot el dia preocupant-te per com et veus. Estàs tot el dia pensant que la gent et veu horrible. Estàs tot el dia castigant-te pel que has fet, per si has menjat de més. Després et venen moments que tot t'és igual, et penses que et mereixes el que sigui i després penses que no t’ho mereixes”.

Quan li pregunto d’on creu que ve aquesta sensació, sense dubtar ni un segon em transporta a la seva infantesa. Sent que ha crescut sota l’ombra d’una germana bessona. “Com que la meva germana era intel·ligent, jo m’havia de buscar una altra cosa per se estimada”, relata la Gemma, estudiant d’Història de l’art. Des de petita es centrava en el seu físic per poder destacar, “volia ser guapa”; però durant la primària es va trobar que la seva millor amiga era més maca que ella. “Tornava a ser el segon plat”, rememora. A la secundària, un altre cop va notar que quedava eclipsada per les seves amistats. “No se m’estimarà si no sóc perfecta”, era el que li repetia la seva ment.

“Jo veia que era un problema no menjar, i sabia que hi havia una imatge distorsionada dins meu, però preferia tenir la malaltia a estar grassa”

Amb 14 anys, va passar un estiu a casa del seu pare, amb qui no tenia molt bona relació, i en un poble on no tenia amics. Per ella, va ser una quarantena abans de la pandèmia. “Vaig estar tot un mes sola a casa, sense fer res”. Va patir el que era recorda com “el primer TCA”, una anorèxia que la feia deixar de menjar i sentir-se culpable quan ho feia.

La jove, que actualment té 21 anys, és brutalment honesta sobre la seva malaltia l’adolescència. “Jo veia que era un problema no menjar, i sabia que hi havia una imatge distorsionada dins meu, però preferia tenir la malaltia a estar grassa”. Si es saltava un àpat, li agradava més el seu reflex al mirall. “Avui ho has fet bé”, es felicitava. En canvi, si sentia que menjava més del compte, es restringia al dia següent. “Veia el menjar com un enemic i el major plaer del món”.

No era la primera de la família que patia un TCA. Quan va explicar com se sentia als pares, van intervernir amb els recursos que coneixien. La primera ajuda que va rebre va ser un nutricionista, qui li receptava els menús de la setmana, i a un grup de suport amb altres pacients. Per ella no va suposar un gran canvi. Necessitava més ajuda que un paper on li digués què havia de menjar. Les visites al nutricionista van prolongar-se. El seu trastorn, també.

“Veia el menjar com un enemic i el major plaer del món”

Unes setmanes abans del confinament, sentia que els seus mètodes “no eren suficient”. A partir d’aquí és on ho etiqueta com “el seu segon TCA”. L’anorèxia va canviar a bulímia. “Podia menjar sense sentir-me culpable perquè sabia que després ho trauria”, raonava. Durant la pandèmia la sanitat pública no li donava hora per ser atesa, i mentrestant, vomitava cada àpat i seguia la seva rutina d’exercicis diaris religiosament. Per ella no anava de prioritzar-se a si mateixa, sentia que no tenia alternativa: “Preferia que la meva família ho passés malament a engreixar-me”. Necessitava l’alleujament immediat i temporal de sentir el seu cos buit.

Al sortir del confinament, sent per primera vegada que ja no és la segona. Se sent maca, rep atenció dels nois. “Els resultats són òptims. I segueixo”, recorda. Fins que la Gemma queda esgotada per la seva pròpia malaltia i demana ajuda psicològica.

Combatre el trastorn

Havia de desaprendre tot el que li deia el seu cap. “Quan em mirava al mirall i em veia grassa pensava que era impossible que no ho estigués”, recorda. Per la Gemma, deixar de creure’s la mentida que es deia a sí mateixa és el més difícil que ha hagut de fer mai. Va ser un any de visites setmanals, de parlar d’autoestima i de buscar els orígens sobre per què se sentia així. Descriu que el canvi va ser progressiu i mica en mica va anar canviant com se sentia i com veia el seu reflex al mirall.

Per a ella, l’alta definitiva que li va donar al seva psicòloga va ser una fita. Després, van venir mesos d’estar en pau amb si mateixa. És molt fàcil per a la Gemma parlar en passat. És una persona alegre però no dubta a l’hora d’explicar els episodis més durs de la seva vida. Parlar en present és un altre món. Davant de la pregunta “com estàs ara?”, es pren el seu temps per reflexionar.

“Ja no vomito, però sento que torno enrere. En el sentit de tornar a veure’m malament al menjar”, confessa. La pressió estètica sempre serà el seu taló d’Aquil·les. Li preocupa com la veuen, i quan no és una fixació pel cabell, és per com està la seva pell, o és haver d’anar sempre maquillada. “La meva major por és tornar a tenir una TCA. La segona és veure que estic engreixant”, sentencia.

Quan es va recuperar, sentia que era una heroïna, per ella mateixa i per les persones que havia conegut durant la malaltia. Davant de la possibilitat de recaure, l'envaeix la incertesa. “Si vaig aconseguir sortir i ara m’hi trobo un altre cop, això què vol dir? Que estaré cinc anys malament, després un any bé, per tornar a estar malament?”, es planteja.

Té por que les batalles que pugui guanyar contra el seu TCA siguin sempre temporals. Li preocupa que per més que aconsegueixi millorar, la seva lluita sigui per a tota la vida.