“Als meus bessons els van convidar a marxar d'una escola pública”, recorda la Núria V. És mare de tres fills amb autisme, dos bessons d’onze anys i una nena de tretze, i la seva família ha estat víctima en reiterades ocasions de comentaris nocius i des de la ignorància i no-acceptació de la diversitat. “La segona setmana de P3 em van dir que tenia un psicòpata i un suïcida com a fills, perquè un tenia agressivitat i l'altre pujava a taula”.

D’entrada, que aquestes situacions es donin és greu. Però és encara pitjor que es donin en un país que aposta per un model d’escola inclusiva, que en teoria es basa en la idea d'acollir tots els infants, amb independència de les seves qualitats individuals. “L'escola inclusiva és un lloc on qualsevol nen hi té cabuda i participació”, aclareix la Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva a Catalunya i professora del Departament de Pedagogia aplicada de la UAB.

Per tant, l’escola inclusiva és un centre educatiu ordinari on els infants NESE (amb necessitats específiques de suport educatiu) estan completament integrats. El terme "infants NESE" engloba un gran conjunt de perfils: des d’un infant que té diversitat funcional i/o dificultats en l’aprenentatge fins a un que té un rerefons socioeconòmic advers i que, per tant, necessita també uns suports educatius.

Un decret per l’escola inclusiva, una promesa a mig complir

L’any 2017 arribava a Catalunya el decret número 150, amb el qual es feia efectiu el model d’escola inclusiva. No obstant això, gairebé tothom coincideix en el fet que mai s’ha arribat a fer realitat. “El model d'escola inclusiva no existeix”, assevera la professora de la UAB al Diari de Barcelona. “És un mite, com els unicorns; no els ha vist mai ningú”, corrobora la Noemí Font, mare d’una nena amb necessitats educatives específiques i mestra d’infantil i primària.

La Núria coincideix en el fet que el sistema actual no és inclusiu i que cal canviar-lo. “D'entrada, no és un lloc que estigui pensat per a ells. Amb el temps m'he adonat que el que s'intenta amb la inclusió és encabir: hi ha una estructura feta d'una manera i s'intenta adaptar les coses una mica perquè els nens amb dificultats hi càpiguen amb calçador”, denuncia la Núria. “És fer el mínim perquè ells puguin estar a l'escola, però no és un lloc amable per a ells”.

"El que s'intenta amb la inclusió és encabir: hi ha una estructura feta d'una manera i s'intenta d'adaptar les coses una mica perquè els nens amb dificultats càpiguen amb calçador”, denuncia la Núria.

Això de banda, els recursos són el quid de la qüestió. “Els professors intenten ser inclusius, però és una dificultat molt gran quan tens 25 nens i no et donen prou recursos”, denuncia la Núria. Des de més docents fins a majors dotacions a l’EAP (Equip d'Assessorament Psicopedagògic), tot passant per professionals mèdics, les escoles reiteren per activa i per passiva que els falta personal.

Falta d’especialistes

La Núria explica que a l’escola on ara hi ha els bessons hi ha molta voluntat d'inclusió, però els professors no tenen suport suficient dels especialistes. “L'escola inclusiva necessita recursos de gent especialitzada que ara està a les escoles especials”, assegura.

Alguns infants NESE, fora d’adaptacions a la forma d’ensenyar, requereixen certes cures mèdiques. Aquest és el cas de la filla de la Noemí Font, que cada tres hores necessita un sondatge de la via urinària. “Hi ha nens amb malalties que necessiten a algú al seu costat tot el dia, com nens epilèptics o amb diabetis descontrolada. I a aquests infants no se'ls dona resposta, no estan atesos”, es queixa. A més, denuncia que en moltes ocasions qui s’ha de fer càrrec d’aquestes cures són les mestres o les monitores, quan en cap aquesta és la seva feina.

Finalment, Noemí Santiveri lamenta que els EAP també van desbordats. “Al setembre puc demanar-los que observin un infant i fins al febrer no poden”. El principal problema de què els EAP no donin a l’abast és que són el primer engranatge necessari per posar en funcionament l’escola inclusiva, ja que sense l’EAP no es pot formular un pla individualitzat. I sense PI (Pla Individualitzat), l’infant amb diversitat funcional no rebrà una educació adequada a les seves necessitats.

Pla individualitzat, un mitjà essencial per l’escola inclusiva

Tal com ja hem establert, l’escola inclusiva busca encabir el perfil de qualsevol infant. En el cas dels que tenen necessitats educatives especials, sol ser necessari aplicar certes metodologies concretes enfocades a aquell estudiant per tal de garantir-li una educació adaptada i de qualitat. Aquí entra en joc el pla individualitzat (PI), el qual busca precisament adaptar els continguts a les necessitats d’aquell infant.

El procediment a seguir en cas que un infant tingui diversitat funcional i requereixi un pla individualitzat consisteix en, primer de tot, que l’EAP faci un diagnòstic de l’infant. Un cop fet, estableix els recursos que necessita i programa el pla individualitzat juntament amb l'escola i la família. Aquest pla pot ser curricular o metodològic.

“Jo vaig estar tot el curs amb el cor encongit, però al final no et queda alternativa perquè jo també he de treballar. Només pots creuar els dits i esperar que algú n'estigui pendent”, explica la Noemí Font.

El primer va enfocat a infants que, per les seves capacitats, hi ha objectius que no pot assolir. Per tant, el seu pla individualitzat consistirà a fixar uns objectius paral·lels que l’infant haurà d’anar superant cada any. En el segon cas, el que l’infant requereix - més que una adaptació curricular - són suports diferenciats; és a dir, l’infant pot assolir els coneixements però no de la mateixa manera que els seus companys i companyes. Un exemple seria un infant amb autisme, que sol necessitar moltes més coses visuals que no pas escrites. Per tant, tota la informació que el docent li faciliti haurà de tenir en compte aquesta barrera l'infant té amb la lectura.

Aquest pla individualitzat permet poder-se mantenir en l'entorn escolar aprenent igualment, no quedar-se estancat. “Pot tenir diferents objectius, però els ha d'anar superant. I aquest projecte individual s'ha de modificar cada any, i cal avaluar [a l’alumne] en funció d'aquest PI", assevera Santiveri.

Patir pels teus fills

Si bé el fet d’aconseguir uns suports adequats a l’escola a vegades pot suposar tota una odissea, poder comptar amb aquests en moments com el menjador o d’excursió esdevé quasi impossible. “La meva filla que té gairebé un 80% de discapacitat motriu, i a l'hora del menjador (que la major part és pati) no tenia cap suport. Això fa patir molt”, lamenta la Noemí. “De fet, a l'escola que anava abans em van dir que els fèiem un favor si la meva filla no es quedava a dinar. Això és discriminació total”, sentencia.

“Vam estar un temps en què la nostra filla no es va quedar al menjador, però això implicava que no podíem anar a treballar”. Al final, van haver de tornar-la a dur el menjador, però a base de patir per la seva filla. “Jo vaig estar tot el curs amb el cor encongit, però al final no et queda alternativa perquè jo també he de treballar. Només pots creuar els dits i esperar que algú n'estigui pendent”.

Escola inclusiva o escola especial?

Des del primer dia, la Núria ha lluitat perquè els seus fills poguessin formar part de l’escola ordinària i rebessin una educació inclusiva. Malgrat que l’escola inclusiva hauria de ser l’objectiu tant de famílies com docents, hi ha individus que encara consideren l’escola especial com la millor opció per als infants NESE.

“Avui dia encara es convida a les famílies a dur als seus fills a un altre tipus d'escola”, afirma la Noemí Font. Sense anar més lluny, la Núria va haver de viure això quan els seus fills estaven a cicle infantil. Una professora va veure que alguns nens emprenyaven el fill de la Núria sense que aquest fes res. Davant d’això, la mestra li va dir que seria millor que anés a una escola especial perquè el seu fill era "carn de bullying".

“És molt important que els altres nens puguin tastar la diversitat. Una persona que no ha tastat la diversitat, no l'entén. Els companys dels meus fills tindran una major sensibilitat”, assegura la Núria.

“Hi ha molta gent que pensa que aquests nens estarien millor atesos en un altre lloc”,  explica la Noemí Font. “Això es deu al fet que la mirada està posada en les mancances dels nens, però crec que falta obrir els ulls i ser conscients que som diversos”.

Per la seva part, la Noemí Santiveri també defensa un model educatiu sense escoles especials. “Hi ha països que no tenen centres d'educació especial, i si ells poden fer-ho, nosaltres també”, conclou.

Educar amb empatia

El model educatiu inclusiu aporta beneficis evidents per tots aquells infants amb diversitat funcional. No obstant això, també implica molts beneficis per la resta d’infants. “Guanyaríem molt en valors de ciutadania”, assegura la portaveu de la Plataforma. “De manera natural i sense que haguem de fer classes, s'aporten molts valors: assertivitat, empatia… Els nens de P3 no veuen la diferència entre un nen amb síndrome de Down i un que no en té. Veuen al company, no la discapacitat”.

En aquest sentit, la portaveu destaca que aplicar el model d’escola inclusiva des de la infància és un mètode eficaç per evitar casos de bullying a la secundària, ja que hauran crescut prou familiaritzats amb la diversitat com per no rebutjar-la.

Per tant, aquest model també enriqueix a la societat del futur. De la mateixa opinió és la Núria: “És molt important, tant per als meus fills perquè coneguin com és el món -perquè el món no és una escola especial- com per als altres nens perquè puguin tastar la diversitat. Una persona que no ha tastat la diversitat, no l'entén. Els companys dels meus fills tindran una major sensibilitat”, declara al DdB.

La Noemí Santiveri també defensa un model educatiu sense escoles especials: “Hi ha països que no tenen centres d'educació especial, i si ells poden fer-ho, nosaltres també”.

“És bo que els nens visquin la diversitat des de petits, perquè és la realitat. I si ho vivim des de petits, ja no farà falta que de grans fem un curs sobre com relacionar-nos amb persones amb autisme”, ratifica la professora d’infantil i primària.

Més enllà de tot això, Noemí Santiveri recalca que l’escola inclusiva és la clau per aconseguir un canvi en la nostra societat actual. Si aquesta no es fa efectiva, anem encaminats a “una societat no inclusiva on [a les persones amb diversitat funcional] els costarà molt tenir una vida autònoma”.

Ella defensa que això implicaria allargar el model proteccionista que regeix la nostra societat. “Se'ls dona uns diners cada mes perquè visquin i no molestin, però no els fem participar en la societat. La persona que treballa se sent molt més orgullosa que la persona que rep una subvenció proteccionista”, defensa.

Com aconseguir l’escola inclusiva?

Si bé des de la Plataforma alaven el decret 150/2017 per tractar-se d’una “de les millors lleis de l’estat” en educació, asseguren estar “molt decebuts i amb molta impotència” perquè no s’ha “aconseguit que aquesta llei es desplegui”. "Tenim una llei marc que ens empara, però un desplegament que no ho fa", denuncia Santiveri. “Estem parlant de l'educació de tot el futur de Catalunya, no ens la podem jugar. Són tots els nens i nenes que seran el futur de la nostra societat”, recorda.

Des de la Plataforma defensen la necessitat d’eliminar la matrícula de P3 en escoles especials, i que tots els professionals que estan als centres d'educació especial vagin a l'ordinària. “L'escola especial s'ha de transformar”, insisteix. “Mentre hi hagi matrícula a P3, els centres d'educació especial no tindran hores lliures per anar a atendre a l'ordinària”.

Una altra reclamació de la Plataforma és la publicació d’un mapa de tots els serveis territorials de Catalunya, per tal de veure on es troben tots els recursos i on s’haurien de destinar en funció de la ubicació dels infants que els necessiten. “Estem esperant la publicació d’aquest mapa des del 2017, i encara no ha sortit”, denuncia Santiveri.

Finalment, la professora de la UAB remarca que cal fer conscienciació per assolir una societat amb cultura inclusiva: “Hi ha moltes famílies que no tenen un cas proper i no coneixen que és un nen amb discapacitats, i a vegades els fa por i refusen el model. Els hi fa por perquè pensen que si el seu fill va amb un nen amb paràlisi cerebral  i una síndrome de Down, aprendrà menys. I això és fals”, conclou.

Malauradament, el Departament d'Educació no ha aportat la seva mirada per al reportatge malgrat que el Diari de Barcelona ho ha intentat.