El concepte híbrid em posa nerviós. Ara deus estar pensant: què coi, a mi em posa nerviós que la gent arribi tard o que cregui saber què penso i faci prediccions sense sentit i ara vens tu a dir que et posa nerviós una cosa tan poc palpable com la paraula híbrid. I ho entenc. No és que tingui una fòbia amb la paraula en si, ni tampoc em va mossegar un gos amb aquest nom quan era petit, però l’experiència em diu que aquesta paraula massa sovint es converteix en sinònima de l’expressió “fet a mitges i malament”. I justificar que les coses fetes a mitges no m’agraden ja és una mica més senzill, oi?

Bé, doncs on volia arribar jo és a la meravellosa “docència híbrida”. Em costa imaginar quins avantatges té aquest tipus de docència. Gairebé sense pensar et surten els beneficis d’una educació presencial i pensant una mica més també pots trobar alguns motius per defensar la docència en línia; però el model híbrid és, gairebé amb tota certesa, indefensable per si sol.

El problema és que, amb la pretensió de combinar els dos models per aconseguir els avantatges que cada un té, el model híbrid fa totalment el contrari, se'n queda amb els inconvenients. I no és així perquè s’hagi aplicat malament, sinó perquè la naturalesa del model és exactament això, una educació a mitges. La presencialitat que permet no és suficient per establir el contacte necessari amb el professorat, però sí que interromp la dinàmica en línia i força els professors a encabir uns exercicis pràctics que justifiquin la presencialitat i que moltes vegades actuen gairebé més com a justificació del model que no com a reforç per a l’aprenentatge de l’alumne. 

Per aquesta raó el model només pot ser llegit com a una solució transicional. La pandèmia ha dificultat, i molt, l’exercici educatiu durant més d’un any i ara, amb l’arribada de les vacunes i la progressiva tornada a la “normalitat”, s’han activat un seguit de mecanismes socials perquè aquesta sigui ordenada, progressiva i segura. 

Per això, l’única manera en què un model d’educació híbrid no em sembla un despropòsit és, precisament, si la justificació de la presencialitat no recau en el tracte alumne-professor sinó en l’experimentació per fer de les classes universitàries un lloc on el risc de contagi sigui mínim i, en definitiva, un lloc segur per a tothom.