La periodista Mònica Bernabé (Barcelona, 1972) ha cobert el conflicte afganès durant més de 10 anys; els darrers, els narra al seu últim llibre: Crónica de un fracaso: Afganistán, la retirada (Debate, 2023). Es tracta d'un relat periodístic en primera persona on la periodista parla de la situació al país, de la resposta internacional, censura, cobertura mediàtica i salut mental. 

La presa de poder dels talibans el 2021, després que els Estats Units abandonessin una guerra i ocupació que feia 20 anys que durava, han dut l'Afganistan a una situació crítica pel que fa a drets humans, especialment per a les dones. El règim talibà, atacs terroristes, la crisi i un estat general d'inestabilitat amenacen la seguretat de tot el país i del poble afganès.

Tot i la precarietat laboral que hi ha en el periodisme, et sents una dona privilegiada per haver pogut viure a l'Afganistan?
Vaig ser freelance durant 10 anys, però mentre vaig estar a l'Afganistan tenia molta sort perquè treballava per a El Mundo, i em pagaven molt bé. El que passa és que en ser un acord verbal, el que mantens amb els mitjans, poden canviar-te les regles del joc quan ells volen. Les tarifes que es paguen són ridícules i si no pagues bé a un periodista és impossible fer periodisme de qualitat, i és llavors quan la societat és fàcilment manipulable.

T'has sentit impostora explicant el conflicte afganès des d'una perspectiva externa de persona blanca? 
Impostora, no. Precisament, perquè he estat vivint allà i m'he mogut sobre el terreny. A l'Afganistan, la informació no l'aconseguies per internet o per telèfon. Crec que aquesta és l'essència del periodisme, anar als llocs i explicar el que veus. És el que faig en els meus articles, no m'agrada fer futurologia: em baso en la informació que he obtingut de primera mà.

Has trobat contradiccions a l'hora de narrar el conflicte? Com les has afrontat?
Mentre estava a l'Afganistan, em feia ràbia la hipocresia amb què actuava la Comunitat Internacional i la Unió Europea. Fan discursos dient que defensem els drets humans, la democràcia i la llibertat, quan a l'Afganistan s'ha fet una altra cosa, com blanquejar i reconèixer com a interlocutors polítics vàlids criminals de guerra. O evacuar tot el seu personal estranger per la situació de inseguretat al país, i que, en canvi, repatriessin de manera forçada els refugiats afganesos que estaven a Europa. Si la situació no era segura per als europeus, per què la UE repatriava afganesos?  

"No podia entendre per què les morts franceses tenien més importància que les morts afganeses"

“La disociación con mi entorno era tal que llegué a pensar que los europeos nos merecíamos, en cierta manera, sufrir atentados como los de la sala Bataclan, para darnos cuenta del calvario que pasaban los afganos al vivir en un país en guerra”.
A l'Afganistan, els atemptats es van convertir en el pa de cada dia. Això no interessava a l'opinió pública occidental i tancaven les fronteres a la gent que intentava fugir d'aquesta situació. En canvi, quan hi va haver l'atemptat a la sala Bataclan ens vam posar les mans al cap i tots ens vam solidaritzar amb els francesos, com si s'acabés el món. No podia entendre per què les morts franceses tenien més importància que les morts afganeses. 

Com treballaves les teves peces perquè es pogués empatitzar amb la gent d'Afganistan des d'aquí?
Intentava transmetre els sentiments de la gent i mostrar la vida quotidiana al país. Creiem que el món occidental és el model a tot el món però, per desgràcia, a la majoria de països la situació que hi ha és que l'electricitat no està garantida, ni la seguretat, ni hi ha uns governants que puguin garantir un estat de benestar.

Hi has passat por i moments difícils, però has sigut feliç en algun moment?
Sí que hi he sigut feliç. Si no, no m'hi hauria quedat tant de temps. La meva feina a Afganistan m'ha agradat sempre, això no ho poso en dubte, i ha sigut una gran oportunitat poder treballar-hi com a periodista. El que passa és que Afganistan és un país que, per viure, no li desitjaria a ningú.

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Mònica Bernabé (@bernabe_monica_)

Creus que hi ha una sortida viable al conflicte? 
No sembla que hi hagi gaire sortida. Els talibans van recuperar el poder l'agost del 2021, totes les tropes internacionals van marxar i les ambaixades de països occidentals van ser evacuades. No hi no hi ha cap representació de cap país occidental a l'Afganistan, excepte Japó, i el conflicte ni tan sols està a l'agenda internacional. Soc bastant pessimista. 

És un país oblidat?
El que passa a l'Afganistan és sempre imprevisible. Amb el que no hi ha dubte és que, amb els talibans al poder, s'està fomentant el fonamentalisme islàmic i s'està donant suport a aquelles postures més radicals. Si en el passat l'Afganistan es va convertir en un santuari de terroristes, malauradament, no hi ha cap garantia que no pugui tornar a ser-ho. I, possiblement, despertarem quan això ens afecti a nosaltres. Deixem abandonat un conflicte o un país fins que ens afecta directament, que és el mateix que ha passat amb Palestina.

Com veu Occident els talibans? 
No preocupen gaire, de moment. Em sorprèn la ceguesa internacional, perquè no pot sortir res de bo d'un país on s'està promovent el fonamentalisme. Poses la televisió i s'hi emeten programes religiosos, l'educació és religiosa, les nenes no poden estudiar a partir dels 18 anys… No veig que hi hagi cap interès en l'Afganistan, de moment, i la prova és que cap país hi ha reobert una ambaixada.

"Si en el passat l'Afganistan es va convertir en un santuari de terroristes, malauradament, no hi ha cap garantia que no pugui tornar a ser-ho"

Durant la teva estada al país et vas vestir com una afganesa. Vas acollir la idea de portar vel sense problemes?
Ningú em va demanar portar vel, ho vaig decidir jo mateixa. Si vestia de forma occidental i anava sense vel tothom sabria que era estrangera. Això em dificultava els moviments i em posava en risc, perquè durant els anys que jo vaig viure hi havia un alt risc de segrest d'estrangers. Era sentit comú, no em vaig posar a teoritzar sobre si portar vel era o no feminista, havia de fer la meva feina i això me la facilitava.Per exemple, si acompanyes una unitat militar has d'anar amb armilla antibales i amb casc, encara que siguis antimilitarista. 

Hi ha branques del feminisme molt en contra de portar el vel i altres que diuen que hauria de ser una decisió lliure presa per la dona. 
Depèn del context, del país i de la situació. Jo no soc partidària de prohibicions, soc partidària de l'educació i fomentar que la gent sigui oberta. Si prohibeixes el vel, la reacció serà que les dones voldran portar el vel. En canvi, si aquestes dones o noies tenen accés a l'educació i coneixen a gent més enllà del seu cercle familiar o comunitari, possiblement es rebel·lin elles mateixes i decideixin no portar el vel. 

Has passat una depressió de quatre anys i al llibre dius que inclús havies pensat en el suïcidi. Has tingut por a sentir-te més exposada, vulnerable o a perdre credibilitat explicant això?
Quan l'editorial em va demanar fer el llibre, em va proposar fer-ho en primera persona i hagués sigut poc honest obviar aquesta part. Si a mi em va passar això com a simple espectadora, a un refugiat que ha de marxar del seu país i que potser ha perdut éssers estimats... És important parlar d'aquestes malalties. També trenca moltes idees, potser equivocades, en les que s'idealitza els periodistes que han treballat en una zona de conflicte.

Escriure el llibre t'ha fet reflexionar sobre aspectes que durant el dia a dia a l'Afganistan no hi havies invertit temps? 
Vist amb perspectiva, bastant bé vaig acabar malgrat tot el que arrossegava i les contradiccions que vaig trobar al tornar a Occident. M'ha ajudat a entendre'm més a mi mateixa i a parlar de l'angoixa que em provoca quan aquí es banalitzen les coses o s'informa de tonteries. No hi ha coses més importants al món per explicar? Em qüestiono fins a quin punt moltes de les informacions que donem tenen sentit i si posem els nostres esforços on realment cal posar-los.