Mónica Jiménez (Badalona, 1978) és psicòloga i terapeuta, especialista en tractar les addiccions amb perspectiva de gènere. Dirigeix el Centre Terapèutic GenA, que atén persones que tenen problemes d’addicció amb un mètode que té en compte la desigualtat de gènere i el que implica en les pacients que atén. Va iniciar aquest projecte arran de la seva pròpia experiència de recuperació del seu procés d’addicció a les drogues.

Com va desenvolupar l’addicció a les drogues?
L'addicció és la part final d’una situació de consum. Llavors, la pregunta és com vaig començar a consumir? Com tothom, ja que el consum està socialitzat. Socialitzar a l’adolescència —i no només— té a veure amb el consum. El primer que vaig consumir és l’alcohol, com molta gent. De fet, l’alcohol, en els països on és una droga legal, està molt normalitzat. La primera copa d’alcohol, de fet, te la posen a la infància, per brindar a Nadal. La percepció de risc dels joves, llavors, és molt baixa. En el meu cas ho era, jo no tenia sensació de risc.

I va ser només l’addicció a l’alcohol?
El meu quadre final d’ingrés va ser de cocaïna i alcohol, tot i que el meu camí comença amb l’alcohol. Però amb els anys vaig anar provant diferents drogues, cosa que penso que a molta gent no li semblarà especialment estrany, el fet que, durant l'adolescència i la joventut, tinguis accés a drogues. Té a veure amb el fet que durant l'adolescència s’experimenta. Però això no és addició, això és consum. L’addició comença a aparèixer quan vols parar de consumir i no pots.

"L’addició comença a aparèixer quan vols parar de consumir i no pots"

I quan se n’adona, d’això?
Una mica abans dels trenta anys, internament, em qüestionava la meva manera de consumir. Vaig veure que consumia molt més, comparat amb el grup de col·legues amb el qual ho estava compartint.

En què ho notava?
En el moment en què consumia sola, fora de moments lúdics i compartits, i en què ho feia massa sovint. Ho feia perquè ho necessitava per poder tolerar el dia. Veus que estàs emmalaltint, que cada cop et trobes pitjor, que el consum és al centre del teu dia a dia i afecta cada moment del teu dia.

De quina forma?
Condiciona la teva manera de relacionar-te amb la vida. Com estàs, com et lleves, com està el teu estat anímic… I arriba un moment en què veus que organitzes la teva vida segons si es produeix el consum, el que jo en dic, organitzar la tríada: quan prenc, com ho prenc i on ho amago? I això comença a ocupar totalment el teu espai mental.

"Vaig arribar a pensar: o demano ajuda o obriré una finestra i em tiraré"

Com d’habitual era el seu consum?
L’últim any gairebé diàriament, cosa que amb una droga que altera tantíssim l’estat anímic i econòmic com la cocaïna… Hi havia un munt de mentides que havia de construir al voltant meu i vivia constantment en la muntanya d’eufòria i disfòria que et genera. Les coses es van complicant fins al moment de veure que no podia més: “o demano ajuda i ho explico o obriré una finestra i em tiraré”.

I afortunadament va demanar ajuda.
Sí. Prèviament, el teu entorn ja comença a veure coses que no quadren. La família no entén per què mai et trobes bé, perquè t’és impossible complir amb els compromisos socials de manera constant. Quan vaig comunicar a la meva família el que m’estava passant, es va impactar moltíssim perquè “de la nena no s’ho esperaven”.

“De la nena no s’ho esperaven”.
En el cas d’una dona addicta, el consum està doblement invisibilitzat perquè és vist d’una forma molt més crítica. El consum de drogues és un comportament disruptiu en l'àmbit social, i per això està més permès als homes que a les dones. I nosaltres, des de joves, ho sabem. Sabem que hi haurà una enorme decepció familiar de l’entorn, cosa que endarrereix la demanda d’ajuda; això implica que et vas enfonsant més al pou. Perquè saps que et qüestionen més, ja que a una dona no se li espera una disrupció del comportament tan gran.

"La gent acaba associant que una dona addicta és una dona perduda sexualment"

Més enllà de la decepció, a les dones també se’ls deu associar altres comportaments: delinqüència, prostitució…
La gent acaba associant que una dona addicta és una dona perduda sexualment: que ets més promíscua, que et trobes en situacions de risc o en relacions complicades. La mirada a les dones addictes és molt punitiva i s’associa a aquests comportaments. D’alguna forma, però, és possible que, com que ets una persona dependent del consum de drogues, quan et costa accedir-hi i les busques de forma desesperada, pots acabar posant en risc la teva sexualitat o vivint situacions que els homes no viuen. I, a més d’apropar-te a situacions de perill, la sensació de risc va rebaixant-se sense que te n'adonis. 

Hi ha un moment que comença el procés de recuperació. Per què diu que va ser especialment difícil, pel fet de ser dona?
Jo he estat usuària de quatre centres diferents en tres anys. Amb el temps, i després d'analitzar el procés que vaig viure, vaig entendre que les meves dificultats d’acomodar-se a un centre i seguir un procés de recuperació tenia a veure amb la falta de la perspectiva de gènere i LGTBI.

Per què?
Se’m feia poc tolerable els tractaments que se’m plantejaven perquè les dones estem socialitzades en la cura dels vincles (família, fills, per exemple), més que en la cura de nosaltres mateixes. Un ingrés implica apartar-se de tot el teu entorn, centrar-te en tu, cosa que mai has fet, com a dona. I, a més, els equips tenien conductes de superioritat, o d’autoritarisme, cosa que conduïa a una subordinació de gènere de mi respecte dels terapeutes que m’impedia la recuperació. Per mi, les drogues van ser un abisme patidor, però el procés no va resultar gens reparador.

"L’addicció no té cura, en el sentit de poder tornar a consumir i tenir control sobre el consum"

Una persona addicta es pot curar d’una addicció?
L’addicció és una realitat que s’estabilitza, però no té cura, en el sentit de poder tornar a consumir o tenir determinades conductes i tenir control sobre elles. Conviure amb l’abstinència és l’objectiu raonable i que es pot arribar a assolir.

I és el que vostè ha aconseguit.
Sí. Això va implicar reordenar la meva vida social. Moltes persones es van quedar enrere, vaig haver de canviar de feina, vaig estudiar psicologia i em vaig formar com a terapeuta. Vaig haver de fer grans canvis que permetessin que les ganes de consumir s’acabessin.

Una de les pors que encara té és recaure?
Després de molts anys, més que una por, ho tinc integrat com a una responsabilitat. El que faig és cuidar-me, revisar-me i supervisar-me. Com passa amb qualsevol malaltia crònica. De la mateixa manera que amb una malaltia cardíaca es fan revisions periòdiques, jo també em vaig revisant, intento estar atenta i intento conviure-hi. Puc recaure, però evitar-ho passa per ser responsable de la malaltia que pateixo.

"El 90% de les dones que venen, ho fan soles, el 100% dels homes, acompanyats"

Una persona que comença un procés de recuperació és perquè ha acceptat que és addicta, no?
Normalment sí, però sol passar que, tot i que un comença a veure els signes, és l’entorn qui ens contacta. De fet, la majoria de demandes les rebem a través de les famílies, sobretot a través de les dones de la família: una mare, una germana, una parella. De fet, i fixa’t aquí la dinàmica de gènere: quasi el 90% de les nostres dones venen soles, però el 100% dels homes venen acompanyats; moltes vegades per més d’un membre de la família.

I com s’ha d’abordar això?
Dissenyem tractaments totalment diferents. Als homes els acompanyem a sortir del ser el melic de tot i tenir en compte els vincles familiars i d’amistats. A les dones, en canvi, els hem d’ajudar a construir l’autoestima de gènere, que es prioritzin a elles mateixes.

Això deu fer que els seus usuaris siguin d’un perfil més concret que en altres centres.
Tenim moltes més dones i persones del col·lectiu LGTBI. De fet, les dones i les persones que han crescut sortint de la cisheteronorma tenen una ansietat vital més alta, aquest és un predisposant a l’addicció. No el fet de ser dona o LGTBI, sinó el fet de sentir-te fora de lloc o en lluita constant en un món que et vol en un altre lloc.

"El sistema públic està tan desbordat que els protocols de gènere no aterren a l’atenció directa"

Tot i això, en termes generals, les dones es tracten menys les addiccions que els homes. Per què?
Perquè el fet de saber que el teu entorn reaccionarà de forma exagerada i diferent de com ho faria amb un home endarrereix la verbalització. I, per altra banda, perquè el fet que els processos de recuperació no tinguin en compte els elements de gènere fa que moltes dones no hi puguin accedir per, per exemple, la maternitat. Has de dissenyar processos on incloure la maternitat. Si no pots oferir tot el que preocupa a una dona durant el procés, o no hi arribaran o en sortiran. 

Els circuits tradicionals segueixen molt enrere, en aquests temes?
Crec que és clau la formació en perspectiva de gènere i LGTBI. Perquè si no pots atendre aquestes diferències, no pots garantir la igualtat. I pel que conec, anem enrere. En l'àmbit públic hi ha protocols contemplats, però en un sistema tan desbordat, l'última prioritat és que aterrin a l’atenció directa. Si a la pública has de veure els pacients cada mes i mig, no estàs fent un tractament, estàs fent un seguiment.

I això que implica pels usuaris?
Que no es facin tractaments específics i se segueixin tractaments estandarditzats, implica que se sotmeten a un procés menys garantista. I també implica més risc de recaiguda. Està demostrat. La idea és poder ajudar a les persones una vegada. No que hagin de venir moltes vegades en moments diferents. I cal preparar-les per la tornada al món real, ja que sortir del tractament significa haver de viure molts anys abstinent en un món que et crida al consum constant, és el sistema capitalista en el què vivim, que funciona així. Mentre el sistema necessiti promoure el consum, les addiccions estan garantides.

"El nostre jovent està cada cop pitjor"

I aquí entra la prevenció. S’està fent prou feina?
Penso que no i penso que anem a pitjor.

Com és això?
Es mostra a través de les noves ludopaties —apostes esportives, l’adaptació de les addiccions al món online...— o l’ús excessiu del telèfon mòbil. Això ens deixa una infància i una adolescència completament enganxada a aquest tipus d’estímuls, que són predisposants perquè uns anys més tard l’addicció no sigui al mòbil, sinó a les drogues. Tenim unes xifres de suïcidi infantojuvenil, especialment després de la pandèmia, que espanten. El nostre jovent està cada cop pitjor. No crec que quedi feina a fer, sinó que cada cop el problema és cada vegada més gros.