[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Júlia Albacar Subirats , Eduard Boada i Ainhoa Echeverría
Publicat el 08 de desembre 2020

Les relacions de parella sempre han estat un tema polèmic pels pactes que es consoliden entre els membres que la formen. En aquest sentit, la societat actual està posant en dubte els sistemes que resultaven estructurals en les relacions romàntiques, experimentant noves situacions i formes de relacionar-se que, encara avui, molts cops, encara no estan socialment acceptades. Tot i això, cada cop es conceb una varietat més àmplia de relacions amoroses.

La monogàmia resisteix 

Actualment, sembla que la nostra societat s’hagi obert a un nou ventall de relacions sexoafectives, vencent la idea de com concebem les relacions: monògames i heterosexuals. El poliamor va guanyant terreny en el nostre imaginari comú, però com d’inculcada està la monogàmia en la nostra cultura? 

Les relacions se segueixen retratant a partir de l’esquema de l’amor romàntic, heterosexual i monògam. A partir de productes culturals, d’anuncis publicitaris i de l’art, la monogàmia s’ha imposat en la nostra cultura com a sinònim d’amor, però també com a sinònim de parella. Aquest concepte de parella s’interpreta com la construcció “natural” de l’amor que entenem com a “autèntic”.


"La monogàmia s’ha imposat en la nostra cultura com a sinònim d’amor, però també com a sinònim de parella"


Quan parlem d’amor i de relacions sexoafectives, la monogàmia no es qüestiona, directament es pressuposa. “L’únic model que tenim és el de la monogàmia imposada sota la idea que és l’amor de veritat, el vertader i a llarg termini, i amb exclusivitat sexoafectiva”, explica a Diari de Barcelona la sexòloga, psicòloga i terapeuta de parella i de relacions sexoafectives Elena Crespi. Però quins elements formen la monogàmia? Un element clau és la romanització del vincle, com també ho és el compromís sexual. L’exclusivitat, per tant, és un altre element del concepte de monogàmia, juntament amb el futur reproductiu. Aquests elements conformen una construcció amorosa determinada, que desencadena en la idea d’amor monògam heterosexual i reproductiu. 

Per tant, la homosexualitat, la no-reproducció, la temporalitat de les relacions i la no-exclusivitat són excepcions d’aquesta construcció social de l’amor. D’aquestes excepcions, la no-exclusivitat és la més difícil de justificar per la monogàmia, ja que les relacions homosexuals, les relacions que decideixen o que no poden reproduir-se i les relacions que no acaben sent per sempre es poden seguir justificant com a parelles monògames que intenten ser “autèntiques”, que busquen ser “l’amor de la seva vida”.

Però un amor autèntic implica exclusivitat. Les parelles se segueixen identificant com a monògames tot i quan un de la parella és infidel i, per tant, deixa d’haver-hi exclusivitat sexual. Això ho coneixem com a infidelitat, una categoria específica que s’ha creat per identificar la no exclusivitat sexual en relacions monògames. Tot i la força que té aquesta idea d’exclusivitat sexual en la monogàmia, la infidelitat és una pràctica real i comuna en les relacions. 


"Tot i la força que té aquesta idea d’exclusivitat sexual en la monogàmia, la infidelitat és una pràctica real i comuna en les relacions"


Però el que fa la idea d’exclusivitat no és delimitar la infidelitat sinó que serveix per marcar la legitimitat d’un tipus de relacions sexuals envers les altres. És a dir, la monogàmia evidentment persegueix i penalitza l’adulteri i els amants, però a partir d’aquesta realitat delimita el què està bé i el què està malament, el què és vergonyós i el què és normal. La infidelitat és una causa reforçada de ruptura però també es considera una de les grans amenaces de l’amor vertader. A través de la infidelitat es reafirma la monogàmia, però una monogàmia que dóna més importància a la parella que a l’amant o als altres possibles amors. S’imposa una jerarquia afectiva, fent que puguin existir altres relacions sexuals en una parella, però solament una estigui certificada com a correcta, per tant, tingui el suport social en ser considerada com la apropiada.


Elena Crespi: “Les persones no estem en un món de blancs i negres, no tot és bo o dolent”


 

El pensament romàntic a la comunicació de masses

El poliamor i les relacions no-monògames s’han d’entendre com un avenç col·lectiu i social, ja que la monogàmia s’imposa en la nostra societat com un sistema de pensament, que determina com, quan, amb qui i de quina manera s’ha d’estimar i desitjar en les nostres relacions amoroses i pràctiques sexoafectives. Per això, no viure en parella en la nostra societat actualment segueix considerant-se com un fracàs vital, com el no reproduir-se i, fins i tot, el no contraure matrimoni, ja que aquest tipus de compromís genera una falsa idea de durabilitat a les relacions, com explica Gloria Martínez, psicòloga especialitzada en teràpia de parella i família. 

 

Aquest pacte de l’amor romàntic s’imposa socialment a través de la cultura de masses i dels productes cinematogràfics, que segons la teoria de l’Espiral del Silenci de Noelle-Neumann pren força. Segons aquesta teoria els mitjans de comunicació transmeten la cultura, que habitualment consisteix en la cultura dominant. Per tant, el pensament romàntic entès com un producte i la manera d’entendre les relacions de parella s’incorpora en la nostra societat, a mesura que es consumeixen productes culturals i de ficció audiovisual que reforcen aquesta idea. Això provoca que els valors que difereixen d’aquest pensament únic, acabin sent silenciats i, fins i tot, modificats per adaptar-se a l’imaginari col·lectiu. Com succeeix amb la no-monogàmia segons Elena Crespi: “A consulta, totes les persones que arriben que no són monògames, la majoria no ho expliquen: ho tenen en secret. Socialment, no està ben vist.”

Aquests productes de l’amor romàntic positivitzen l’exclusivitat, potencien la competitivitat i la confrontació, converteixen l’exclusivitat com a marca d’autenticitat. El cinema de trama romàntica juga un paper central, ja que aquest es caracteritza per mostrar una manera d’estimar i de viure la sexualitat hegemòniques. “La majoria de les pel·lícules mostren una parella heteronormativa que viu situacions de pujades i baixades però que després s’acaben casant i són eternament felices”, explica també la psicòloga Agustina Orsi a Diari de Barcelona. Un amor de parella jove, de raça blanca, heterosexual i monògama.  

En aquests productes audiovisuals trobem una llarga llista de mites sobre l’amor romàntic, que queden plasmats de forma implícita. Però som conscients d’aquests mites?

 

 

 

 

El mite de l’exclusivitat en la parella està present en la majoria de pel·lícules romàntiques, com els triangles amorosos en els quals el o la protagonista dubta entre dues possibles parelles. Però tot i la trama, segons la psicòloga Gracia Galán, en el seu estudi Dificultades en las relaciones afectivo-sexuales: influencia de las películas románticas y la pornografía en la adolescencia, “se sol transmetre el missatge que només es pot estimar a una persona al mateix temps”. Un exemple d’aquest mite es troba a Crepúsculo, ja que com exposa Galán, “la Bella dubta entre el Jacob i l’Edward, però finalment s’observa com s’adona que només estima a l’Edward”, el seu amor autèntic i suprem, aquella única persona amb la qual està destinada a viure per sempre.

Aquesta repetició de narratives sobre l’amor i els rols en el cinema afavoreix la conservació d’aquests mites sobre l’amor romàntic en la nostra societat. “Si això ho canviéssim des dels models que aprenen la nostra canalla, els mites de l’amor romàntic que ens estan apretant amb totes les pel·lícules de Hollywood, si tinguéssim moltes alternatives i les posessin sobre la taula, potser ho començaríem a percebre diferent”, considera Crespi. A causa de la falta de representació d’altres formes d’amor i d’altres estils de relació afectiva-sexual, segons Galán, “es fomenta que les persones incorporin aquests models de forma no conscient, donant per veraces els diferents plantejaments i mites representats”. 

Com afecta socialment la Isla de las Tentaciones?

Parlem amb la psicòloga especialitzada en teràpia de parella i família, Glòria Martínez, sobre els programes com “La Isla de las Tentaciones” i els programes que busquen reflectir l’amor com una prova a superar. 

 

Els canvis en la concepció de la fidelitat

La fidelitat no està sempre concebuda de la mateixa forma. Les experiències vitals ajuden a canviar la perspectiva d’un valor; i en aquest cas, les psicòlogues han pogut posar en dubte les seves creences a causa de la seva professió.

 

 

Però… què és la fidelitat?

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la fidelitat és la “constant en afecció o lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un lligam d’amor, de gratitud, d’honor”. Anant a l’arrel llatina de la paraula Fidel (fides): aquesta és la qualitat d’aquell qui és lleial, ferm, durador. Així doncs, es podria determinar que la fidelitat al llarg dels segles s’ha definit per ser el vincle de lleialtat envers algú.

Relacions de fidelitat

Segurament el gran vincle de fidelitat de la nostra societat ha estat la relació Déu Cristià-Home, un binomi que avui dia encara perdura. La qualitat de fidel i per tant també la seva antagonista, la qualitat d’infidel, ha marcat el destí de moltes persones, aquestes últimes perseguides per la seva manca de lleialtat. L’altra relació de fidelitat seguint el relat històric és el sagrament, la relació d’un súbdit amb el senyor feudal. Aquest jurament implicava el compromís d’un vassall que no podia actuar mai en perjudici del seu superior.

En totes aquestes etapes hi ha hagut de per mig la relació de fidelitat matrimonial. La percepció de la qual ha anat variant al llarg dels anys. L’adulteri quasi sempre, i així ho ha exemplificat la societat a partir de relats escrits i cinematogràfics, ha estat el detonant perquè moltes relacions es trenquessin. Un cop perduda l’exclusivitat sexual, es vulnera la lleialtat i per tant el lligam amorós. Però durant les últimes dècades la percepció de l’adulteri com a element determinant del vincle ha anat canviant.

Què es prefereix: la fidelitat sexual o la fidelitat emocional?

La infidelitat emocional és la que ha entrat en joc per trencar els esquemes. Les expertes amb qui hem pogut comptar en aquest reportatge —Agustina Rosi, Helena Crespi i Glòria Martínez— ens han explicat que la fidelitat no és només sexual. Que el lligam, aquest pacte que es fa en una relació monògama, no només depèn de l’exclusivitat sexual. 

A més, aquesta exclusivitat, segons les dades, mostra que un 39% dels espanyols ha sigut o diu que podria ser infidel a les seves parelles, evidenciant així que és probable que en les relacions hi hagi adulteri. De fet, Robert Wright, periodista i escriptor de The Moral Animal: Evolutionary Psychology and Everyday Life, exposa que la infidelitat està inscrita genèticament al nostre codi instintiu. No obstant això, cal destacar -per deixar tranquils les lectores i els lectors- que els humans estiguin definits així per codi, en cap cas vol dir que això evoqui a la infidelitat. La decisió final sempre serà nostra i no de la càrrega genètica.
 

 

Així doncs, la infidelitat emocional ha pres protagonisme com podem observar en l’estudi de Carlos Sirvent, psiquiatra de la Fundació Instituto Spiral, anomenat Fidelidad y compromiso en la relación de pareja (El trinomio fidelidad, compromiso y monogàmia). En aquest estudi fet a 211 persones —95 dones i 116 homes— d’edats compreses entre els 17 i els 65 anys; els enquestats en ser preguntats per què és més important, la infidelitat sexual o emocional; els resultats mostren que tant homes com dones valoren molt més la fidelitat emocional (57,9% les dones i 56% els homes) que la fidelitat sexual (8,4% dones, i 24,1% homes). De fet en aquest mateix estudi, tant homes com dones,en ser preguntats per quina és la qualitat que valora més de la seva parella, tots dos sexes coincideixen en què aquesta és la sinceritat (53% dones, 55% homes) tot seguit de la fidelitat i el respecte.

És evident doncs, que la concepció de la fidelitat ha anat canviant al llarg dels anys. No obstant això, el que és segur, és que ha deixat un rastre molt marcat, el qual diagnostica l’adulteri com el factor diferencial en el trencament del pacte de lleialtat de les relacions. I per tant, l’element que la societat, en conjunció amb relat judeocristià —els manaments— i la submissió patriarcal —la idea de propietat i conquesta dels cossos—, ha vist i encara veu com a central en la parella és aquesta idea d'exclusivitat. Tot i així, les coses podrien estar canviant, veurem si som capaces trencar i subvertir amb allò que sembla inherent a la nostra forma de relacionar-nos. Veurem si som capaces de normalitzar noves formes d'estimar. 

 

 

 

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —