[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 22 d’octubre 2020

Tal com s'explicava ahir a la primera part d'aquest reportatge publicat al Diari de Barcelona, enguany el català s'ha vist representat en menys d'un 30% de les actuacions dels principals esdeveniments musicals analitzats per aqueest diari. La baixa representació d'aquesta llengua convida a reflexionar sobre en les mans de qui està revertir aquesta preocupant situació: institucions, festivals, artistes o espectadors?

No és, però, un debat nou: el 2018 la Plataforma per la Llengua va posar sobre la taula aquesta problemàtica amb la campanya ‘Les xifres canten’, que va posar de manifest que entre el 2015 i el 2016 gairebé el 50% de les subvencions de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) van anar a projectes musicals on el català era menys del 25%. L'entitat va establir aleshores tres objectius, estretament relacionats amb el que ells consideren un dels principals problemes de les subvencions de l'ICEC: les condicions per accedir-hi.

Requisits problemàtics 

El primer dels objectius era incorporar una quota mínima del 50% de música en llengua catalana o occitana en la música cantada com a requisit indispensable per a beneficiar-se d’una subvenció; el segon, eliminar la condició de la residència de l’artista a Catalunya per poder adjudicar-li una subvenció; i el tercer, eliminar el requisit de la realització del 100% o la majoria de l’activitat musical a Catalunya. La intenció d’aquestes mesures era que les propostes artístiques en català d’arreu del domini lingüístic poguessin ser tingudes en compte a l’hora de beneficiar-se d’una subvenció de l’ICEC, de manera que artistes valencians o balears, per exemple, també poguessin gaudir-ne.

 

Els requisits actuals, doncs, continuen sent encara els mateixos i permeten que una discogràfica catalana pugui accedir a una subvenció per fer un disc en castellà d’un artista que resideix a Catalunya, però no per un disc en català d’un artista que no hi viu. “Les polítiques culturals d’avui, a efectes pràctics i per raons burocràtiques, generen una frontera entre Catalunya i la resta de territoris catalanoparlants. Això és molt greu i cal canviar-ho”, afirma Plataforma per la Llengua al Diari de Barcelona.


Plataforma per la Llengua: “Les polítiques culturals d’avui, a efectes pràctics i per raons burocràtiques, generen una frontera entre Catalunya i la resta de territoris catalanoparlants"


Si bé l’entitat considera que “la Generalitat fa feina per protegir i promoure el català”, també creu que masses vegades les propostes i accions iniciades es queden a mig camí, “bé perquè no s’apliquen o bé perquè s’apliquen a mitges”. “Ens fa la sensació que falta valentia, sortir de les dinàmiques establertes i una avaluació eficient per avançar en la normalització del català”, apunten, i sobre les ajudes que es donen als festivals que programen artistes que canten en català, tenen clar que “no són suficients”.

La lingüista Carme Junyent recolza aquesta opinió i afegeix que les institucions “han incorporat la renúncia i que, massa sovint, es percep una certa incomoditat” quan es tracta de protegir el català. A més, Junyent afirma que no és només qüestió de protegir la llengua, sinó també els seus parlants “per tal que puguin viure en català en el territori que li és propi.” 

Una de les principals eines de la Generalitat per vetllar per la conservació del català és la Llei de política lingüística, aprovada, però, el 1998, és a dir, fa 22 anys. En relació a la música en català, els articles 27 i 28 hi fan referència, especialment pel que fa a la seva difusió a les ràdios i televisions. Plataforma per la Llengua defensa que “amb aquesta mateixa llei es podria anar molt més enllà del que es va i hi ha articles de la mateixa llei que no es compleixen”. Creuen que “no es tracta de legislar per legislar” sinó de fer complir les lleis que ja existeix per defensar la llengua. 


La lingüista Carme Junyent afirma que no és només qüestió de protegir la llengua, sinó també els seus parlants


Una qüestió econòmica?

Diuen que els diners ho són tot, però, en aquest cas no tothom està d’acord en què més ajudes econòmiques necessàriament conduirien a una major programació d’artistes que canten en català als festivals o, directament, a un major nombre de cantants que emprin aquesta llengua. Plataforma per la Llengua, per la seva banda, té clar que si la Generalitat donés més ajudes als festivals que programin música en català, “indubtablement se’n programarien més”. Algunes propostes podrien rebre més ajuts que els permetessin “potenciar-se entre els públics i, de retruc, fer un retorn econòmic major al sector musical català”.

Carme Junyent, però, considera que “si cal subvencionar perquè la gent canti i programi en català no farem res”. L’autora d'El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020) afirma que, primer, el català hauria de ser contemplat com una llengua de creació i que, quan això arreli i fructifiqui, aleshores caldrà invertir perquè perduri. Tampoc creu que calgui penalitzar econòmicament els festivals que no programin artistes que canten en català: “No conec cap cas en què les sancions hagin servit per revitalitzar una llengua, per tant, no faria servir aquesta opció que no tan sols em sembla inútil sinó que pot ser contraproduent.”

Els festivals segueixen la línia de Junyent. Des del Nits del Fòrum asseguren que encara que les institucions els donessin més ajudes per programar en català, farien “exactament el mateix” que fan ara. Albert Mallol, director artístic del Festival de la Porta Ferrada, afirma que programen “independentment del suport que puguin donar les institucions”, tot i que si el seu suport “fos més important pel fet de cantar en català, sense que això fos en detriment de les altres llengües, ajudaria a una major presència dels nostres artistes en el conjunt dels festivals del nostre país.” Des del Mercat de Música Viva de Vic consideren que “totes les ajudes que promoguin, donin suport i contribueixin a la normalització del català als escenaris del país són absolutament necessàries”, tot i que aquest no hauria de ser l’únic criteri.

Pavvla actuant al Nits del Fòrum el passat 13 de setembre. Foto: Clàudia Pérez

Pel que fa als artistes, la majoria no creuen que els diners puguin condicionar la seva composició. Paula Jornet, més coneguda com a Pavvla, diu al Diari de Barcelona que “en el moment en què jo decideixi escriure música o crear qualsevol cosa perquè em donen uns diners llavors ho estic fent des del lloc equivocat.” En el seu cas, la majoria de cançons són en anglès, però afirma que no es plantejaria cantar en català per tenir més ajudes, sinó que en tot cas ho faria perquè li ve de gust, com ja ha fet en alguna ocasió.

En una posició semblant es troba Núria Graham, la cantant vigatana que també canta en anglès i que explica al DdB que “la raó per la qual faig música és per expressar-me i si em surt de manera natural escriure en un idioma, ho faig, però no ho faria per unes ajudes econòmiques”. Joanjo Bosk, un artista que canta en català tot i que aquesta no és la seva llengua materna, diu al DdB que “el que cal son més ajudes directes als músics que creen noves cançons i això avui no passa, l’idioma amb què ho facis per mi no és tant important”.

Finalment, Anna Sardà, baixista de Roba Estesa, un grup tarragoní que canta en català, comenta al Diari de Barcelona que “és interessant que hi hagi una promoció de la llengua des de les institucions si realment creiem que és una part important de la nostra cultura i que volem que es creï cultura en aquesta llengua concretament” i que potser si hi hagués més ajudes “la gent s’ho pensaria dues vegades”. 

Entre la responsabilitat i la naturalitat

Fa uns mesos, en una entrevista pel Diari de Barcelona, el duet mataroní The Tyets, que fan el que ells anomenen trapetón majoritàriament en català, explicaven que no estan d’acord en jutjar ningú perquè canti en una llengua o una altra i que “l’art surt com surt” i que això és el que el fa únic. El debat és, doncs, si l’art ha de ser només un mitjà d’expressió o si també ha de ser una eina per protegir la llengua. En el segon cas, tant esdeveniments musicals com artistes tindrien una part d’aquesta responsabilitat. Ells i elles, però, ho senten així?

Carla Gordo, cantant i compositora de la banda bilingüe Bemba Saoco, se sent “compromesa” amb la llengua des de la seva posició i creu que “el moment de fragilitat lingüística que estem vivint” segurament la portarà a escriure més en català perquè sent que té un deure creatiu i “un llegat cultural que impacta en la societat”. Opina que els artistes són “clars influents en l’ús de la llengua”, així com Anna Sardà, de Roba Estesa, que afegeix que “la música no deixa de ser una representació del que som o del que volem ser com a societat i, per tant, si el discurs que tenim és que volem una cultura en català doncs ha d’haver una producció artística en català també”.

La baixista d’aquest grup tarragoní explica al DdB que fan els cançons en català perquè és la llengua en la que es comuniquen majoritàriament i perquè, en part, assumeixen aquesta responsabilitat. D’altra banda, però, creu que els artistes no són els únics que la tenen. Pavvla la recolza apuntant que “els artistes tenen una responsabilitat en la protecció i difusió de les llengües, sí, però igual que tots, que tothom, siguis del sector o de la indústria que siguis, treballis o facis el que facis amb la teva vida”. “No crec que sigui just culpar artistes que no utilitzen el català per dir que no l’estan cuidant suficient perquè em sembla que les llengües estan per gaudir-les, per utilitzar-les i per expressar-se amb elles i que són meravelloses totes i en el moment que jutges unes més que altres estàs fent el mateix que fan els altres, per dir-ho així”, conclou.


Joanjo Bosk: “La primera responsabilitat d’un creador és fer cançons bones o que, almenys, s’hi apropin i interpretar-les des del cor”


Núria Graham apunta que “no només passa per cantar en català la responsabilitat d’un artista català” ja que pot defensar la llengua d’altres maneres. L’artista vigatana considera que “els artistes tenen sempre la responsabilitat de representar el que ells creuen i ser conseqüents amb ells mateixos”. El cantautor Joanjo Bosk indica que, si bé els artistes poden tenir una responsabilitat en la difusió de les llengües, “la primera responsabilitat d’un creador és fer cançons bones o que, almenys, s’hi apropin i interpretar-les des del cor”.

Respecte als festivals, des de Nits del Fòrum consideren que, tot i que és important que el català s’hi vegi representat, és igual d’important “que estigui representada la creativitat i el talent musical de Catalunya”. En la mateixa línia, l’organització del Mercat de Música Viva de Vic explica al Diari de Barcelona que la responsabilitat de protegir el català és “col·lectiva”, “des dels creadors, a les institucions, passant pels programadors, els editors i la premsa”. Tot i així, creuen que “escoltar diferents accents, diferents argots i diferents nivells d’ús de la llengua, contribueix a la normalització, n’augmenta l’ús i la prestigia”.

El problema de la utilitat

Un dels motius que porta tant artistes com ciutadans en general a no parlar el català és la idea que aquesta llengua no és útil o pot tancar portes a l’hora d’expandir-se professionalment i personal. Tant la Plataforma per la Llengua com la lingüista Carme Junyent defensen que, lluny de tancar fronteres, fer servir el català permet treballar en un àmbit amb més de deu milions de parlants i que encara està per explorar. “El fet és que, qui tanca més fronteres, són les llengües amb molts parlants”, afina Junyent.

Els artistes entrevistats, per la seva banda, estan força d’acord amb aquest pensament. La cantant de Bemba Saoco opina que, si bé “un dels factors principals de comprensió és l’idioma”, la banda ha comprovat que “pots fer música en català fora de casa i agradar i connectar amb la gent”. Pavvla hi dona suport i diu al DdB que “ara més que mai l’idioma és un factor més però que no té perquè ser essencial o tancar portes en cap moment.”

“No he pensat mai en què m’obre portes o no, quan faig una cançó la faig per expressar-me, i això no passa per pensar què és més pràctic o què m’obrirà o tancarà portes”, explica Núria Graham. Joanjo Bosk, de fet, comenta al Diari de Barcelona que va prendre la decisió de cantar en català per explorar una part que tenia amagada però també per poder centrar-se en una escena “més local i propera”. “Cantar en llengües minoritàries, o si vols minoritzades, és evident que et limita, això és una realitat que has d’assumir, tot i que els fenòmens musicals de vegades són imprevisibles, per sort”, afegeix.

 

Un debat… etern?

Què fer per protegir el català, preguntar-se si deixar-ho estar, com impulsar que es faci més música en aquesta llengua, reflexionar sobre si és lícit demanar als artistes que cantin i composin en català, observar els factors econòmics i socials que hi incideixen, exigir més programació en català als festivals… tot plegat forma part d’un debat que fa anys que envolta la nostra llengua, cada dia més dèbil. “Si no canviem aviat, si no dinamitzem l’ús, de moment veurem com disminueix la creativitat, després la competència i al final el català serà allò que parla la gent gran”, alerta Carme Junyent. 

No obstant, no té perquè ser un debat etern. Aquesta lingüista assegura que, com a espectadors, també tenim a les nostres mans moltes eines per preservar la llengua, especialment en el camp de la música, més enllà de les decisions que prenguin festivals i artistes. Buscar creadors que tenim a prop, valorar la seva feina i, sobretot, parlar el català, són algunes d’elles. “Parlant-lo el compartirem amb tantes persones que no el tenen com a llengua inicial però que s’hi identifiquen i així podrem reconstruir un espai on parlar en català no sigui viscut com una anomalia”, apunta Junyent.

Enguany el català ha estat present en menys d'un 30% de les actuacions dels festivals, cicles i mercats més coneguts a Catalunya celebrats durant l’estiu i inici de la tardor. És possible que, si la pandèmia, el sector i les polítiques institucionals ho permeten, l’any vinent el percentatge sigui més alt. Així, Junyent crida a l’esperança: “Tenim un gran avantatge respecte d’altres llengües que s’han perdut: que nosaltres tenim la informació quan encara hi som a temps”. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —