[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Guillermo Cabellos
Publicat el 02 d’agost 2020

A principis de juliol, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, va signar el decret que retornava a l'antiga basílica de Santa Sofia el seu estatus de mesquita. El debat entre experts en l'Orient Mitjà no va trigar a arribar, i un dels termes que més va sonar va ser el de neo-otomanisme, sovint amb un to pejoratiu.

Malgrat que tots els països amb passat imperialista utilitzin l'antic poder per crear una zona d'influència amb altres nacions amb les quals han compartit algun moment de la seva història, sembla que a Erdogan se li hagi de retreure que estigui utilitzant aquest model de política exterior.

Segons explica al Diari de Barcelona Eduard Soler, investigador del CIDOB i expert en Turquia, el concepte de neo-otomanisme és un concepte de moda i molt discutit. "Molts cops s'utilitza de forma pejorativa per parlar sobre la política exterior d'Erdogan, en clau expansionista, de mirar enrere... Tots els estats que abans havien sigut imperis utilitzen els llaços lingüístics i culturals com una eina de softpower. Que des de fa un temps Turquia hagi recuperat aquesta voluntat de tenir unes relacions o d'aprofitar-se com a país (des d'un punt de vista econòmic, de projecció política...) és la cosa més habitual del món", explica.

Mapa de l'Imperi Otomà el 1683

L'imperialisme que arriba tard

Potser uns dels motius pels quals es titlla aquesta política turca com a quelcom negatiu és pel fet que és un model relativament recent. Mentre que organismes com ara la Commonwealth funcionen des de gairebé un segle, aquesta política imperialista turca és bastant nova. Les estratègies exteriors a partir de la creació de la República Turca el 1923 van ser de trencar llaços amb l'etapa otomana i negar el passat. Això va funcionar fins a l'inici de la Guerra Freda, quan Turquia es va haver d'alinear amb el bloc Occidental per tal d'allunyar Stalin dels plans que tenia sobre els estrets del Bòsfor i els Dardanels.

Segons Soler "durant aquests anys hi ha un canvi en les polítiques exteriors. Turquia comença a recuperar la idea de restablir una política que no la faci estar d'esquena als seus veïns i els encara a mirar cap als espais on tenen una relació històrica, cultural i religiosa més intensa. Això es produeix tant amb els Balcans com amb Orient Mitjà i amb l'Àsia Central". La idea d'una Turquia que es creu el centre d'un espai geogràfic més ampli i que es veu com el germà gran d'una sèrie de països comença durant el període de Turgut Özal (1989-1993). Amb l'arribada d'Erdogan, tot això es potencia, apunta l'investigador.

La nova política, com és evident, molesta als rivals del govern turc, motiu pel qual comencen a titllar aquest model d'imperialista. Soler assenyala que "països com ara Egipte, l'Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs intenten deslegitimar les polítiques turques dotant el terme neo-otomanisme d'una connotació negativa. Arran d'això també s'intensifica un sentiment nacionalista àrab per fer front a Turquia. Aquests països utilitzen un discurs amb el qual assenyalen que aquest neo-otomanisme no fa més que immiscir-se en afers propis dels àrabs, ja que tenen una visió expansionista".

Més enllà del neo-otomanisme

Malgrat que pugui semblar que les polítiques exteriors turques es fonamenten en aquest neo-imperialisme, la realitat és que existeixen dues potes més sobre les quals descansen els desitjos expansionistes turcs. Una d'elles és la qüestió kurda. Segons apunta Soler "des dels anys 80, hi ha hagut una voluntat turca de considerar que allò que succeïa en les zones de població kurda dels veïns de Turquia (Síria, Iraq i Iran) no era un tema de política exterior sinó un tema de política interior, ja que era una amenaça directa a la seguretat nacional".

L'altra gran qüestió que mou els interessos exteriors turcs és l'irredemptisme. Aquest concepte fa referència a un estat que considera que les fronteres que té no són les naturals i que una part de la nació ha quedat ocupada pels veïns. Tal com apunta el politòleg, "quan es parla d'una invasió turca a Síria i Iraq, no es parla de tot el territori, sinó de certs territoris que Turquia considera que van perdre amb la pau després de la Primera Guerra Mundial, on a més es poden trobar minories turcòfones. Turquia veu que té una mena d'obligació moral de protegir els seus compatriotes".

Per tant, quan s'analitza qualsevol actuació exterior d'Erdogan s'ha d'intentar desxifrar quin és el motiu que l'ha portat a fer-lo. En la majoria de casos, però, no només hi intervé un factor, sinó que és una barreja entre diversos. "En relació amb la política turca a Síria, el que prima és la qüestió kurda i en menor mesura la qüestió irredemptista. En canvi, si vols entendre la política turca contra els Balcans o contra el Magreb, segurament sí que podem parlar de neo-otomanisme. El cas de Líbia és un exemple claríssim de la voluntat turca de ser reconeguda com a potència a Orient Mitjà", sentencia Soler.

Malgrat que hàgim dit que el canvi de mentalitat turc es produeix durant la Guerra Freda, l'esdeveniment que fa canviar del tot la política exterior d'Erdogan és la Primavera Àrab del 2011. Per entendre els antecedents, explica que des del 2006, amb l'ex-primer ministre Davutoğlu al capdavant, Turquia havia iniciat una política amb la qual pretenia no tenir cap problema amb els veïns, "ja que si volia tenir el paper d'actor central a la regió, no podia estar barallada amb els països fronterers".

Això canvia dràsticament quan es comencen a derrocar règims veïns. L'investigador diu que "Turquia fa una lectura on veu que ha arribat la seva hora. Amb aquesta anàlisi, Erdogan veu com els països veïns s'han revoltat contra els seus líders corruptes i entén que en un futur aquestes democràcies joves es podran emmirallar en ells. Per tant, neix aquí la nova política turca d'intervenció en països com ara Egipte o Tunísia. Per tal d'aconseguir ampliar espais d'influència, reforça la diplomàcia, la cooperació i la seva presència en aquests països".

La fugida endavant

L'últim moviment que ha fet Erdogan ha estat el de tornar l'estatus de mesquita a Santa Sofia. Aquesta reforma es pot analitzar tant com una jugada en clau interior com exterior. Si ho interpretem com a quelcom forà, la conversió de la basílica es pot entendre com una estratègia clara de marcar el seu lideratge en el món musulmà, ja que Egipte i Aràbia Saudita s'erigeixen com una mena de guardians de la moral islàmica.

L'altra lectura que es pot fer és en clau interior. Aquesta versió, que és la que defensa Soler, es basa en dues qüestions clau. D'una banda, l'oportunisme temporal, i d'altra, el desig d'Erdogan de quedar com la segona gran figura de la Turquia moderna. Si parlem de control dels temps, el millor moment per a anunciar una reforma tan important com la de Santa Sofia era aquest. La crisi del coronavirus colpejarà amb força el país otomà, per tant desviar l'atenció de les xifres d'atur o del poc turisme amb notícies com la de la basílica és una estratègia del tot vàlida per a Erdogan.

Grup de fidels pregant davant de Santa Sofia

Pel que fa a la figura del president, té una obsessió personal per quedar davant la història com el segon transformador de la República Turca, només per darrere d'Atatürk. Això ho pretén fer a força de rebaixar moltes de les mesures que va posar en marxa el fundador de la República i que, tant ell com l'AKP (el seu partit), consideren excessives.

L'encaix europeu a nivell polític... i militar

El desembre del 1999, Turquia va ser admesa com a país candidat a l'adhesió a la Unió Europea (UE). Un procés que no culminaria mai. L'oposició de França primer i la deriva autoritària d'Erdogan després van acabar enterrant un debat amb diverses branques, sent la cultural i religiosa una de gens menyspreable. És realista pensar encara en una Turquia dins la UE?

"Turquia, essent encara un estat candidat a l'adhesió, no condueix a la confiança mútua i a la cooperació basada en normes en totes les dimensions", considera Ilke Toygür, investigadora del Real Instituto El Cano. També considera que hi ha una necessitat de replantejar la relació. I creu que, mentrestant, cal pensar en una taula de diàleg, "necessària pels reptes en clau de política exterior". 

Ankara també forma part de l'OTAN, si bé les topades amb els seus teòrics aliats militars no han estat una excepció. Ja fos a Síria o a Líbia. Toygür apunta que amb la transició al sistema presidencial, Turquia ha aprofundit la seva nova política exterior, cada cop més allunyada de l'aliança tradicional amb Occident, "la seva ancla". Així, sota el lideratge d'Erdogan, el país ha diversificat la política exterior segons la temàtica i no defuig l'ús de la força unilateral.

La investigadora admet que això ha generat diversos problemes amb els socis de l'aliança atlàntica. Quina és la solució? "Cal més diàleg. A Turquia li agradaria seure en una taula i negociar. Sembla que hi haurà negociacions sobre el Mediterrani oriental", anticipa.

Pot Erdogan perdre el poder?

Malgrat aquesta voluntat d'Erdogan de passar a la història, el seu futur és incert. Fa cinc anys que el president turc està aconseguint victòries per la mínima, en el temps de descompte i amb joc brut. Per tant, no seria d'estranyar que tard o d'hora algun líder opositor aconseguís treure més vots que ell. Segons Soler, "si la situació econòmica es deteriora o si les polítiques exteriors no donen resultat, seria possible que els turcs l'arribessin a castigar. També es parla molt de l'element generacional, de com la generació Z ha viscut sempre amb Erdogan i poden estar ja cansats".

Mustafa Kemal Atatürk, fundador de la República de Turquia

Pel que fa a un possible líder opositor que pogués arribar a derrotar Erdogan, l'analista apunta que "sigui qui sigui el candidat que pugui derrotar Erdogan, sap que tindrà tota la maquinària de l'estat en la seva contra, començant per la televisió pública. Malgrat això, les eleccions a Turquia fins ara han estat relativament netes, per tant si guanya el candidat opositor, no hi haurà marxa enrere".

"Erdogan sap que això per a ell és la mort, ja que les venjances i represàlies serien un fet. És prou hàbil per fer tot el possible per tal que això no arribi a passar; ja sigui fent caure líders opositors, dividint l'oposició, creant una crisi internacional per tal de desviar l'atenció, etc." apunta l'investigador.

Segons Soler, només existeixen tres vies per les quals Erdogan deixaria de ser el màxim mandatari turc: "Si mor de causes naturals, si és capaç de modelar una successió amb la qual es pugui quedar prou tranquil o si hi ha una crisi nacional o internacional tan devastadora que el president no pugui manipular els sentiments de la població. Segurament hauria de marxar a l'exili".

Per entendre les polítiques tant exteriors com interiors de Turquia, Eduard Soler sentencia amb una frase que resumeix molt bé la situació actual del país. "Turquia és un exemple de manual de polarització, on l'element polaritzador és el mateix Erdogan. O l'odies o el veneres".

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —