Les acusacions recents de violència masclista i agressió sexual contra Íñigo Errejón, i la seva dimissió subsegüent, han obert una nova fissura en la societat espanyola, que encara lluita per erradicar el masclisme en tots els nivells. Aquest cas em fa plantejar si les aliances polítiques, aquells partits que diuen ser aliats del feminisme, són realment segures per a les dones, i la resposta, malauradament, sembla ser negativa. La cultura patriarcal persisteix tant en les institucions de dretes com d'esquerres, fins i tot dins dels moviments que (se suposa) pretenen lluitar contra el masclisme.

Les paraules de la periodista i escriptora Cristina Fallarás ho sintetitzen de manera contundent: "Ho sabia jo, ho sabia un gran sector dels mitjans de comunicació i una gran part de la classe política". Denuncia una complicitat estructural que perpetua la violència masclista, amb el silenci com a peça clau. Com podem estar segures en una societat on tantíssima gent calla davant l'abús? Com es poden promoure polítiques d'igualtat quan, paral·lelament, es protegeix aquells que abusen d'aquesta confiança? La manca de protecció no és només una qüestió de lleis; és un problema de silenci còmplice.

Tot plegat revela una paradoxa dolorosa: les institucions que han d'alliberar les dones del masclisme serveixen d'escut per als seus agressors. La situació mostra una dimensió transversal de la violència masclista: els abusadors i aquells que exerceixen la violència de gènere no tenen una única ideologia ni bandera política. El masclisme no es limita a l'esfera ideològica que molts anomenen "conservadora" o "reaccionària"; també existeix en aquells sectors progressistes i igualitaris que, a la pràctica, mantenen comportaments masclistes o que, si més no, amaguen els seus abusadors. La lluita per la igualtat de gènere queda subordinada als interessos polítics.

Errejón al·lega la salut mental en la carta de dimissió que ha publicat a X, una de les estratègies més comunes entre els agressors: utilitzar la salut mental com a coartada per eludir responsabilitats. Una justificació així pot manipular la percepció pública i diluir la gravetat dels actes violents. Els agressors amaguen la seva toxicitat rere el vel de la seva pròpia "fragilitat emocional", arribant fins i tot a coaccionar les seves parelles amb amenaces de, per exemple, suïcidi si decideixen posar fi a la relació.

Aquesta tàctica de manipulació és especialment perillosa per les repercussions que té sobre la víctima, que sovint se sent lligada per una obligació emocional envers el seu agressor, alimentant així una espiral de dependència i d'abús continu. Excusar-se rere la salut mental no només invisibilitza l'abús, sinó que el normalitza, ja que desplaça la responsabilitat cap a un "trastorn" que aparentment no pot controlar-se.

El feminisme posa sobre la taula la importància de la responsabilitat individual i col·lectiva en la lluita contra la violència masclista, independentment de la ideologia política o de les circumstàncies personals de l'agressor. Errejón, no has "arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona" per un "cicle polític i accelerat". No pots culpar la política de les teves accions personals, has decidit ser un agressor, independentment de la teva situació. És urgent que s'abandoni la cultura de l'excusa, que permet a molts agressors emparar-se rere justificacions que instrumentalitzen la salut mental i reforcen l'estructura patriarcal.

Espanya és un dels països d'Europa amb més recursos destinats a la lluita contra la violència masclista, però les xifres continuen sent alarmants. Durant el primer semestre de 2024, el nombre de feminicidis no només es va mantenir alt, sinó que molts casos van destacar per l'extrema violència exercida. La violència masclista no s'està reduint al ritme que es necessitaria i que els esforços de conscienciació, tot i ser necessaris, no són suficients per erradicar el problema de manera radical. El patriarcat és una estructura d'opressió, no una qüestió de caràcter individual, i com a tal s'ha de combatre des de totes les institucions, sense excepcions.

Si bé és cert que alguns sectors de l'esquerra han estat pioners en la defensa dels drets de les dones, això no els fa exempts de perpetuar actituds masclistes ni de protegir agressors dins les seves files. Casos com el d'Errejón ens fan qüestionar la legitimitat de certes polítiques que promouen la igualtat, però que, en la pràctica, toleren actituds masclistes. Com podem confiar en dirigents polítics que amaguen o minimitzen aquests comportaments? La resposta és difícil i, a la vegada, dolorosa, perquè implica admetre que ni tan sols els aliats aparentment més progressistes poden garantir un espai segur per a les dones.

Està per veure la reacció de la societat a llarg termini. Avui hem vist la impotència i la ràbia, però durarà? Ens trobem davant d'un altre #MeToo que sacsejarà les bases del sistema o es limitarà a episodis que no canviaran res de fons? Com diu Fallaràs: "N'estic farta, del silenci". Jo també ho estic, i crec que moltes estem fartes de veure setmanalment casos d'agressió i violència masclista sense veure canvis reals de base. Fartes de canvis de lleis que no solucionen el problema d'arrel i que s'han utilitzat per fer més mal a les víctimes. Hem d'anar més enllà d'episodis puntuals d'indignació per construir una societat que, en lloc de silenciar les denúncies, escolti i actuï.

Ens queda com a única alternativa un feminisme radicalment compromès amb la justícia i la protecció de les dones, sense excepcions ni concessions. Ens cal exigir la mateixa responsabilitat i transparència a qualsevol figura pública, independentment del partit o la ideologia que defensi.