Abans de veure La brama del cérvol, la darrera estrena de La Calòrica, vaig tractar d’evitar qualsevol mena de comentari que em pogués influir en el seu visionat. Tan sols en vaig rebre un: “És una fantasia. És de les millors merdes que he vist en molt de temps”. L’obra arranca amb una dramaturga (interpretada per Júlia Truyol) narrant una excèntrica escena a una dona amb què ha coincidit en la terrassa d’un hotel rural, la Maribel (Esther López).

La Maribel és una professora de física (estudis que va cursar el director Israel Solà) que hi ha anat a passar el cap de setmana per escoltar la misteriosa brama del cérvol mascle com intent per reflotar la relació amb el seu marit (Xavi Francés). La dramaturga, a qui se li atorga el poder d’intervenir en la trama de la qual participa, revela a la Maribel: “Al capdavall, tu ets la protagonista d’aquesta història”. Però, ho és realment?

En realitat, La brama del cérvol gira al voltant de tres —o quatre— trames que s’entrecreuen. A més de la Maribel i el seu marit, trobem a dues joves tòpiques amb el “tia” sempre a la boca (interpretades per Mel Salvatierra i Oriol Casals que s’incorporen a la companyia) que van a la recerca d’una rave feréstega mil·lenària.

Per altra banda, a l’hotel es du a terme un simposi sobre la capacitat del teatre de canviar el món en què participen la dramaturga de mitjana edat, cínica i farta de tot que inicia l’obra; una jove directora polititzada i contestatària; un director teatral boomer i amb cua de cavall, egocèntric, recelós del feminisme i que s’ha enriquit gràcies al sistema publicoprivat (Aitor Galisteo-Rocher); i un actor catalanet sense personalitat, impostadament intens —i probablement aliade— que li fa la pilota al qui més representa el poder.

Construeixen quatre arquetips que podem identificar amb personatges públics reals, però que també representen quatre generacions en conflicte

Al capdavall, construeixen quatre arquetips que podem identificar amb personatges públics reals, però que també representen quatre generacions en conflicte. Aquesta és, en el fons, la trama que més pes té en l’obra, no tant pel contingut emocional, com pel discurs i la càrrega política que representa. Sense pretendre ser autoreferencial, La Calòrica ha acabat presentant-nos un argument metateatral que a alguns se’ls pot fer una mica plom si senten cert cansament de veure teatre o cinema parlant de teatre o de cinema (vegeu les tres mil pel·lícules de Hollywood sobre Hollywood).

Els personatges integrants del simposi de teatre polític i la seva organitzadora / Sílvia Poch

Així, doncs, a La brama del cérvol, la crítica a l’ego dels artistes i les seves hipocresies o contradiccions —amb algun dard enverinat cap als seus programadors— s’equipara al reflex de la relació frívola i consumista dels urbanites amb la natura, com un lloc que ha d’oferir experiències que serveixin per continuar tirant endavant sota el model de producció capitalista.

Tot i això, també hi són molt presents la mutabilitat constant de la vida i l’individualisme, la gran dificultat per connectar amb les altres persones que, en el fons, són qui ens sosté. En qualsevol cas, la peça escrita per Joan Yago no pretén ser cap lliçó o sentència sobre un tema en concret, sinó, més aviat, una sopa feta amb les restes d'escumes, desconstruccions i esferificacions de realitats catalanes passades per la batedora.

El text té la capacitat d’arrencar riures en aquells qui veuen reflexos del nostre context, com si d’una cançó dels seus congèneres Els Amics de les Arts es tractés. Això sí, cal destacar que el gran públic, que pot gaudir igualment de l’obra, es pot perdre referències només a l’abast de persones amb elevat capital cultural. Potser per això, almenys en la sessió a la qual jo vaig assistir, no vaig saber veure gairebé cap jove —tot i poder optar a descomptes—, i la majoria devia estar entre els 30 i els 60 anys.

De nit, es transforma en un entorn natural fantàstic shakespearià, neofuturista i epilèptic-catàrtic digne d’una pel·lícula d’Steven Spielberg orquestrada per Hans Zimmer

Cal destacar que és el primer cop que La Calòrica treballa a una sala gran com és la del Lliure de Montjuïc, i s’hi ha adaptat a la perfecció sense perdre la seva essència alternativa. Es nota en aspectes com el fet que les actrius i actors representin més d’un personatge —fins i tot amb desdoblaments i fusions dintre d’una mateixa escena—.

L’escenografia, obra de Bibiana Puigdefàbregas i amb il·luminació de Rodrigo Ortega, aconsegueix transportar-nos amb senzillesa i amb excel·lent encert al context de l’hotel i, sobretot, a un bosc del Pirineu català. Durant les escenes diürnes, podria aparèixer a Caçadors de bolets i, de nit, es transforma en un entorn natural fantàstic shakespearià, neofuturista i epilèptic-catàrtic digne d’una pel·lícula d’Steven Spielberg orquestrada per Hans Zimmer —amb menció irònica a Interstellar inclosa—.

Tot plegat fa que La brama del cérvol acabi sent, segurament de forma expressa, allò que critica: una “experiència”. O, dit d’una altra manera, un viatge al·lucinant sense necessitat de drogues sintètiques ni dels pressupostos multimilionaris d’una pel·lícula de Christopher Nolan.

Per acabar, us deixem amb l’experiència cibernètica d’una brama de cérvol real que faria goig al mateix David Broncano i que no us suposarà cap transformació vital perquè tot està en constant moviment: