L’esbrino amb els colzes estintolats sobre la barra, just en el mil·limètric punt on la pell no li queda impregnada de les gotes de cervesa enganxifoses que s’han suïcidat, estona enrere, en un intent de no morir als seus llavis. Ens mirem i fem glopets a les respectives canyes. El color vermell que em protagonitza l’estil indiscret “d’aquí estic jo” m’ha semblat una bona aposta per passar a un “allà està ella”, i el rellotge negre que només em fa companyia les nits que s’auguren triomfals fa un tic tac estrany.

Treu lleugerament la llengua, reposant-la dins d’un mig somriure d’intel·ligència inesperada i omple un crucigrama. Em plantejo saltar sense xarxa o treure-la a ballar com si fóssim protagonistes d’una estúpida banda sonora famossísima dins una pel·lícula de Hollywood, on comencem dansant-nos el cos i tota la gent del nostre voltant ens acompanya esporàdicament i de sobte amb una sincronia detestable. 

La convidaria a vi, i en triaria un d’aleatori fent-li creure que l’he escollit a consciència. Segurament seria blanc, dolç i amable. I li preguntaria per la cançó que la fa bategar, per quina duu des de fa anys endins entre el fetge i els budells, la que la fa ser qui és, la que la fa parar en un instant de no dir res. Tancaríem el local i la nit seria tan llarga... Li allargo un braç però l’estona va passant i no trobo les paraules. 

(...)

I quan allarga el braç, somric a l’aire. Els mots se m’encreuen als ulls abans de prémer el bolígraf al paper. I mentre em dic: “Mantingues la mirada interessant i fixa” divago amb aquells ulls que m’esbrinen des d’una existència dreta. I maleeixo les meves inseguretats com mai havia maleït altra cosa, abomino no creure’m una deessa atractiva que es remou la cabellera a consciència per encendre-li la pell, ni ser el suficientment forta per acabar amb el que no em fa feliç. I des de fa anys.

M’imagino com marxaríem els dos junts, del barracó, d’aquesta ciutat tan rara. I la imaginació em rellisca de la punta dels dits i evoco uns fills mutus ben forts, i una casa amb balconada dissenyada amb una decoració minimalista. Amb tons crema i marró torró. 

El convidaria a veure el mar des de la terrassa i estaríem terriblement d’acord que la gent que prefereix menjar-se el préssec amb pela ha de ser moltes coses però de fiar no. I amb una excusa absurda em repenjaria damunt la seva columna vertebral. Però l’estona va passant i no trobo les paraules i la culpabilitat em devora les entranyes. 

(...)

Quan em consciencio i em faig el discurset intern del Carpe diem i totes les martingales i algoritmes relacionats amb fer el pas, m’eixugo la suor del front, agafo aire, em col·loco el tupè en condicions, m’escuro la veu i amb una frase eloqüent i premeditada li espetego: 

-El bolígraf no és el culpable que no et surti l’última paraula- mentre li faig notar que el prem amb les dents. 

I abans no em pugui correspondre amb una resposta loquaç, de fons se sent:

-Amor, em quedo a netejar cinc coses més i marxem cap a casa. 

I mentre ella assenteix amb un mig somriure al cambrer que em pren la copa amb l’escuma residual, penso que, al final, serà nit freda per ser abril i que, escolta, no s’està enlloc com a casa. Que tan bo és insistir com saber-se retirar. A temps. 

-O "És nit freda per ser abril", la cançó d'Els Manel des dels ulls de la Maria i el Marcel. 

"L' Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible"