- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Mar Bermúdez i Jiménez
No ho entens? Era Déu
Si alguna cosa es pot lloar d'ell, és la sort d'haver guanyat la loteria genètica, una destresa innegable i haver nascut amb penis
Publicat el 27 de novembre 2020

"Dejá de pegar Diego, parad!". Rocío Oliva crida mentre el Déu del futbol l'agredeix. Ahir va morir Diego Armando Maradona i el món s'ha aturat. Tothom parla de l'heroi, el mític, l'emblemàtic, el gran i increïble futbolista de l'Argentina. I també àmpliament conegut agressor masclista, misogin i maltractador, però això és igual, no és tan important, és un gran esportista i, sobretot, és home.

Ningú va a un tanatori i comença a explicar les parts obscures de la vida del difunt. Quan algú mor es lloa, s'idealitza per totes les coses bones que ha fet durant la seva vida. Mor la persona física, i allà mateix comença el mite. El que passa és que quan qui mor és un home això es multiplica. I si aquest home és totpoderós, encara més. I si aquest home és Diego Maradona, el silenci envers la seva foscor encara és més sepulcral. Ningú vol matar el seu pare, el seu Déu. Fer-ho implica acceptar l’autoengany i això és dur cap a un mateix.

L'Argentina està desolada, els fanàtics del futbol també, un funeral d'estat per al Déu del futbol i tothom recordant les meravelles que feia amb la pilota. Se li perdona tot. I ja es feia en vida, es perdonava tot. De fet, i precisament per això, la seva posició de privilegi el col·locava en un pedestal des d’on se li permetia el maltractament amb total impunitat. D’exemples, n’hi ha molts. Un de concret? L’any 2010 va atropellar un periodista, un càmera de televisió de Canal 13. Maradona no va aturar el seu vehicle quan un grup de periodistes se li va apropar per entrevistar-lo i va envestir un dels càmeres. Després, no només no es va aturar, sinó que el va increpar per haver-se posat al mig.

Si una dona és drogaddicta, violenta, polèmica, mal educada, se la cancel·la, o ràpidament és més vista com poc més que una artista maleïda, o tempestuosa; en el millor dels casos una boja a qui tampoc se l’ha de fer massa cas. Aquí sí que el seu comportament és reprovable. Difícilment serà considerada una gènia absoluta i totpoderosa. En canvi, si és un home, l'algoritme canvia. Les agressions masclistes de Diego Maradona són conegudes des de 2014, any en què el famós vídeo de l'agressió a qui era la seva parella Rocío Oliva es va fer públic. I què va passar? Ja us ho responc: absolutament res. En els homes artistes, la seva foscor els atorga fins i tot un punt més d’èpica. Amplifica la llegenda. En el cas de les dones, només resta.

 

Si Maradona fos un cas excepcional, seria greu, però al llarg de la història el fenomen de la idealització de l'èxit masculí passant per alt els escàndols masclistes és molt habitual. És sistèmic. Podríem parlar de Woody Allen, de Polansky, de Harvey Weinstein, de Bill Cosby, de Pablo Picasso, de Chris Brown, de Don Omar, de Johnny Depp, de Sean Connery, i ens faltarien línies per acabar aquest text. Tots ells han estat denunciats per agressió masclista. I què els suposa? Res. 

Fes un exercici, atura't i pensa: Series capaç de posar un sol exemple de dona que, per exemple, fos drogodependent, agressora o que tingui alguna causa judicial oberta i que continuï a la cúpula de la popularitat mundial? Probablement us costi molt més. Jo us en dic una: Amy Winehouse.

Però, fins i tot, els titulars que anunciaven la mort de la cantant britànica es fixaven precisament en la seva vida plena d’excessos: “La mort anunciada d'Amy Winehouse: drogues, alcohol i  un amor tempestuós” és la tònica habitual. Amb Maradona, en canvi, passa a la inversa. Admiració i acomiadament sincer i ai!, només detalls, petits "errors" de la seva vida, però ja prescrits, però ja perdonats. És que era un Déu. 

Diego Armando Maradona podria tenir molt mèrit fent moure una pilota entre els peus, però fora del camp la seva toxicitat era més que evident. Si alguna cosa es pot lloar d'ell, és la sort d'haver guanyat la loteria genètica, una destresa innegable i haver nascut amb penis. Això és el que li ha permès dur una vida com a cocaïnòman, violent, maleducat i agressor reconegut sense problema. I, per descomptat, morir al cim de l'excel·lència mundial. Jo dic adéu al Déu del futbol, però també a un agressor menys a qui les dones hem de témer.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —