- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Mar Grau
Publicat el 26 de juliol 2020

Guissonenc i el petit de quatre germans d'una casa que n'hi diuen Cal Eril. Aquest és Joan Pons (Guissona, 1981), conegut arreu com el Petit de Cal Eril i cantautor del seu propi grup de música. Potser és un dels sons catalans més peculiars de la indústria, un músic amb un estil únic i molt personal. Al llarg de la seva carrera, des de 2007, ha passat d'un món acústic a un més electrònic i atmosfèric. Fa un any va publicar el seu últim disc 'Energia Fosca'.

Com valores el teu últim disc 'Energia Fosca'?
Em costa molt valorar-lo des de dins, d'aquí a uns anys potser seré més lúcid. Ara veig què signifiquen dins la meva carrera els discs del 2007. El nou, el veig com una fotografia d'un moment, recordo quan el vam fer i des que el vam fer fins ara tot el que ens ha passat. És una cosa que encara està molt viva i no tinc capacitat per valorar-la.

Per què el nom del títol 'energia fosca', si el disc és molt lluminós?
És que per mi l'energia fosca és molt lluminosa. Aquest títol depèn de qui el llegeixi. L'energia és alguna cosa molt positiva, és necessària per a l'existència. I fosca, que és cert que té connotació negativa, per mi no la té. Si busques el significat d'energia fosca és el perquè de l'existència de la llum, és una teoria que determina que l'univers encara s'està expandint. Com una mena d'energia transparent, si l'univers creix, vol dir que nosaltres també creixem per aquesta energia, i fem coses per causa d'ella...

Això em sona molt a allò que vosaltres n'hi dieu "pop metafísic"...
El "pop metafísic" va ser una xorrada que se'm va acudir fa temps i li vaig comentar al Ferran Palau, que és com un germà per mi. A nosaltres ens molestava força que ens diguessin que fèiem folk, perquè ve molt de la tradició. És a dir, utilitzem i utilitzàvem sonoritats folk però volíem fer música pop, això ho teníem clar. Ens molestava, no ens hi sentíem identificats. No som el Pont d'Arcalís. Fem pop, però n'hi ha de molts tipus, la Britney Spears en fa i Antònia Font també, ens havíem d'ubicar i aquí apareix la metafísica. Les nostres lletres són molt poc explícites, parlen de temes especials, hi ha paraules que no hi són mai...

Hi ha paraules prohibides?
Sí, com cotxe o mòbil, coses molt òbvies... Paraules que estan vetades, com si visquéssim en un espai-temps en què hi ha certes coses que no poden aparèixer. Però sempre diem que un músic que fa pop metafísic mai farà pop metafísic. Nosaltres en fem com a etiqueta, sí, però quan ens posem a fer música mai intentem fer pop metafísic.

Per què?
Perquè seria una autocomplaença que no ens podem permetre [riu]. Un metafísic mai intentarà fer pop metafísic. Això està allà perquè la gent entengui com ubicar-nos però nosaltres fem música i ja està. Després hi ha gent que intenta fer-ho i es nota molt que estan intentant-ho. Realment tot mareja la perdiu als periodistes que és el que ens interessa, preferim parlar d'això abans que de les nostres lletres. 

El Teatre d'El Petit de Cal Eril de Guissona.

A part de músic, també ets productor de música.
Sí, i m'agrada molt, són dues feines que em serveixen molt, l'una per a l'altra, es retroalimenten. Tot i això, hi ha èpoques que m'agrada molt fer-ne, de productor, i d'altres que no tant. Ara per exemple m'agrada, i sobretot quan és una música que escolto però que no faig, com el hip hop amb gent de fora o música més urbana. I involucrar-m'hi m'interessa...

Es pot saber amb quin projecte estàs ficat?
El gros no el puc dir, perquè estem començant ara... Però puc dir-te'n, per exemple, un de molt curiós perquè ens toca molt de lluny. És amb un artista de Tel Aviv (Israel), és molt bonic perquè canta amb hebreu, un idioma poc utilitzat en la música. La melodia és semblant a la nostra però amb un món totalment diferent....

A mi em fa gràcia perquè tu venies a tocar a la meva escola, i ara ets conegut arreu. Un pas immens.
És tan lent i tan progressiu que no tinc la sensació que hagi passat encara, la meva vida és molt tranquil·la pel que fa a l'aspecte de la fama. Mai m'ha molestat. Segurament perquè ha sigut molt lent, no ha estat d'un dia per l'altre i tampoc sóc tan famós. Jo només faig música.

Quan fas música, com la fas?
Intento rebuscar dins el cervell, no puc agafar una referència o un llibre o una fotografia i començar. És un exercici de concentració cap a un mateix, buscar paraules i melodies que m'agradin i anar construint paraula per paraula. La cançó va agafant sentit tota sola, jo no puc triar gaire. Puc escollir però no decidir. Produir un disc és relativament fàcil, però fer una cançó és molt difícil... Fer-ne una de bona... uff... I com més en fas, tens la sensació que menys coses et queden per dir. És molt important fer molts concerts.

Què és el que més t'agrada dels concerts?
És que no ho sé, enganxen... és un moment que ets tu però per uns moments deixes de ser tu, estàs levitant. No sabria dir-te què m'agrada, però no me'n canso mai, de fer-ne. Al grup, més que intentar fer gaudir el públic, intentem passar-nos-ho bé nosaltres, i llavors tot surt sol. És essencial no desgastar-se.

Com ho feu?
Intentem que els discos tinguin un so diferent, canviar instruments...

Canviar instruments?
Sí, els músics canvien. Si el que toca la bateria es cansa, doncs que toqui una altra cosa com la guitarra. Tothom sap tocar més o menys algun instrument. Així ens mantenim frescos i ens enriquim. Si t'embranques a fer sempre el mateix, al final ens acabarem avorrint i ja serà tard, s'ha de canviar abans.

Què és el més complicat de la teva professió?
No perdre l'energia. Per mi, la meva carrera té dos apartats. El de la música, el guai, fer cançons, discos i concerts; i després l'apartat de vendre el peix... És molt complex i desgastador. Has d'estar pendent d'aquest festival, que surti aquí el disc, l'Spotify... Mil coses que són essencials i que és essencial estar-hi a sobre. Em fa por que això em cansi.

Casa del Joan Pons a Guissona. 

D'aquí a vint anys on et veus?
Vint anys, no ho sé... No hi penso gaire. L'única cosa que tinc clar del meu futur és que als 65 anys vull obrir un bar, però d'aquí als 65 no en tinc ni idea.

Com que vols obrir un bar?
Perquè a l'edat dels 65, que és quan tothom es jubila, jo vull començar a treballar, com que no he treballat mai...

Ser músic no és treballar?
Tant dir que "els músics no treballen", m'ho he acabat creient... Vull provar el que vol dir cada dia anar al mateix lloc i aixecar-se al matí, a mi les rutines m'agraden i mai no n'he tinguda cap. Els bars m'encanten i xafardejar també. Vull que faci cantonada i que vinguin els meus amics, convidar-los i passar la tarda fumant. Obriré de les 7 del matí a les 12 del migdia i de 7 a 12 de la nit. Sempre, menys els dies que no vulgui, que posaré un cartell que hi dirà que "he anat a pescar". El dia d'obertura serà el 6 d'octubre del 2046, el meu 65è aniversari. 

Ho tens tot pensat, en podries fer una cançó...
Podria, però no ho faré perquè no me'n sortiria... Ho veig massa clar per poder fer-ne una cançó. 

El petit de Cal Eril és el Joan Pons?
​​​​​​​És molt confús això. De vegades me n'he penedit, d'aquest nom, sobretot pel "petit", perquè es pensaven que era un projecte d'animació infantil. Afortunadament això ha anat canviant, però és un nom difícil per moure's a fora de Catalunya. D'altra banda, m'agrada perquè és prou confús perquè la gent no sàpiga si és un cantautor o un grup. És personal però a la vegada aliè. No m'atreviria a dir qui és el petit de cal Eril, però jo no sento que sigui jo. Potser el nom s'ha menjat la persona i ara és només la marca.

Quin diries que és el millor moment de la teva vida?
​​​​​​​Uff, molts.... Per exemple, ahir al matí, quan estava amb els tres fills i la meva companya al llit fent mandres tots junts, en seria un. Potser d'aquí a unes hores n'hi haurà un altre. Gaudeixo molt de les petites coses.

Si haguessis de posar un títol al disc de la teva vida, quin seria?
Uau, és molt bona pregunta... No ho sé. Suposo que buscaria un títol prou evident potser: "la meva vida".

No està malament...
​​​​​​​No me'n sento gaire orgullós perquè és poc original, però igualment, la vida no és un disc, no crec que el pogués triar. Potser agafaria el teclat, hi posaria les mans a sobre i escriuria lletres o xifres a l'atzar (riu). No sé, crec que no sóc capaç de dir-ne un, és com la música, que no la puc explicar perquè no sé ni què vol dir.

Pop metafísic...
Exacte, què sentim quan escoltem una cançó? No podem explicar-ho! Té un component físic acompanyat d'una cosa mental... És com preguntar-nos què significa l'univers, les estrelles?

Estàs intentant embolicar-me perquè no et pregunti per la lletra de les cançons?
​​​​​​​Aquests periodistes... [riu].

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —