Sóc la noia de la pregunta a la Colau. M’agrada la moda i segueixo des de fa temps experts en comunicació política i estètica. Per això vaig fer la pregunta. Jo volia saber com l’alcaldessa preparava el llenguatge no verbal i simbòlic des d’un punt de vista polític; ella, que ha fet servir molt aquests simbolismes en la indumentària, en tota la seva carrera. Perquè la roba, els pins, els barrets, els llaços, les corbates i els colors també són estratègia política, comuniquen i volen dir coses. Jo volia que expliqués l’evolució de la seva imatge i quin significat polític podia tenir. I no, no era cap pregunta masclista. Era una pregunta sobre comunicació, sobre comunicació no verbal, moda i política. Hauria preguntat el mateix a Pere Aragonès, Pablo Iglesias, David Fernández o Ferran Pedret. Cap dubte. 

Estudio periodisme (per cert, faig tercer, no quart, com s’ha dit als mitjans). I en aquesta trobada amb l’alcadessa vaig aprendre, de cop, moltes coses. I a mi no m’ha agradat mai ser protagonista de res. Per això aquest article no el signo amb el meu nom real i per això no he acceptat cap de les moltes peticions d’entrevista que m’han fet arribar de mitjans d’aquí i de Madrid. Però després del que ha passat em vull explicar. I vull fer-ho jo, sense filtres.

Tot plegat ha estat, en poques hores, una lliçó accelerada. Massa. He obert els ulls i he vist com pot ser el periodisme, aquesta professió que estudio i que ara he après que no sempre és amable. Durant l’acte, que era una entrevista col·lectiva dels estudiants de tercer (i dels redactors i redactores del Diari de Barcelona, que són els que fan quart) a l’alcaldessa, es van dir moltes coses, algunes de molt interessants; i, en canvi, els titulars, quasi tots, només parlen de mi. De mi, sí, que com dic no vull ser la protagonista… Un malentès, un mal moment, un pas en fals, una motxilla massa plena… No sé què va passar, però la meva pregunta era sincera, honesta i crec que respectuosa, des de l’interès per la moda i per la comunicació. Al costat d’altres preguntes que es van fer la meva no era pas de les més rellevants. I en canvi va acaparar tota l’atenció. Decebuda? Sí. Encara vull ser periodista? Sí. Però això ha estat una dosi potser massa dura de realitat.

Perquè quedi clar: no vull ser instrumentalitzada. Ni ser cap arma política contra ningú. Així és com m’he sentit aquestes últimes hores. Jo només volia preguntar pel significat polític de la indumentària a una persona pública de primer nivell que ha fet ús d’aquest recurs, perquè m’interessa i perquè en el món digital en què vivim cada detall és cada vegada més important. No ho dic jo, ho diuen els que sí que en saben i jo sóc aquí per aprendre’n. I per això també em sap greu que se m’utilitzi per atacar Ada Colau. No és just, ni per a ella ni per a mi. La seva resposta em va fer mal, sí, però encara em va fer més mal tot el que va venir després. La perversió de la política. I la perversió d’un ofici que m’estimo i amb el qual encara avui m’estic reconciliant.

Sóc feminista, tinc vint anys i a vegades m’he sentit jutjada per ser dona i per la roba que porto. I no m’agrada gens. Per això em va fer mal que Ada Colau se sentís així. Perquè la respecto, com a dona i com a alcaldessa. Ni la vaig jutjar ni volia fer-ho. Però tampoc no volia que ella ho fes amb mi. 

Dit tot això, per si a algú li interessa, avui vaig amb unes Dr Martens i uns texans negres. I acabo d’arribar a casa amb tren, esgotada. No ha estat una setmana fàcil. I potser per això m’he posat les Martens. S’acosten exàmens. La setmana que ve he de transmetre, com sigui, seguretat. Miraré què tinc a l'armari.

(ah, i que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, només faltaria)