Va ser en un poble amb mar, una nit després d'un concert. Em feia il·lusió sentir música i ball perquè aquell estiu salat i pacient se m'havia escolat entre cerveses i cafès darrere la barra del bar.

Aquell vespre, la meva cap no m'havia donat festa, així que em vaig limitar a caçar els sons que arribaven a la terrassa de l'únic bar que hi havia obert. Va ser llavors quan te'm vas apropar amb la seguretat pròpia d'aquells que creuen que ho tenen tot fet, pobre innocent..., vaig pensar.

Però el dubte no em va vèncer i amb un somriure irrisori, fruit de l'esgotament i de la febre d'estiu, et vaig llençar un dard enverinat: "Canta'm una cançó a cau d'orella i et poso un cubata". La meva gosadia no et va fer trontollar i me'l vas retornar esmenat: "Amb una condició, que em deixis obert el balcó dels teus ulls de gata".

La partida només havia fet que començar, subtil, engrescadora, però ni amb totes les ganes del món podies amagar l'impuls per conèixer cada secret del meu dormitori; i jo, farta d'anar pas a pas, de ser qui porta la batuta vaig deixar que m'ensenyessis tot el teu repertori.

La nit va emprendre el seu rumb i els clients, un a un, se'n van anar anant, però tu et mantenies impertèrrit, quiet, mentre em miraves amagat darrere el cubata. I jo, netejava les taules i feia la caixa, i sense dissimular, t'observava amb els meus ulls de gata. Vaig decidir que ja era hora de posar el punt final a la meva jornada laboral i mentre em treia el davantal ajustat a la cintura vaig sortir per abaixar la persiana i pensava: "Vigila, noieta, t'estàs enamorant".

Sabia que no m'ho podia permetre, una altra vegada no, i menys de tu.

"I jo, netejava les taules i feia la caixa, i sense dissimular, t'observava amb els meus ulls de gata. Vaig decidir que ja era hora de posar el punt final a la meva jornada laboral"

Però la meva consciència a les palpentes va sentir un coqueteig irrefrenable. Et vaig recordar que encara no havíem saldat el deute i que esperava que m'entonessis una melodia per pagar aquell ron-cola. I sense pensar-ho, no sé per què, et vaig dibuixar un cor a l'espatlla.

Vas riure per sota el nas, però no vas donar més dilació a la conversa i la màgia es va esvair entre els teus dits en el moment que intentaves "correspondre'm" per sota la faldilla. Et vaig esquivar amb un petó suau i incòmode, que vas saber interpretar, però que ara s'hagués convertit en un "adéu i no tornis més".

Els fanals ens il·luminaven el camí cap a l'hostal i van ser testimonis dels teus petons, destil·laven una veu que deia que tu volies dormir amb mi i jo no podia dormir sola. Però t'equivocaves de mig a mig, eres tu qui no podia. 

Al final, em vaig deixar portar i les hores es van esllanguir pel meu rellotge verd de polsera. Se'ns fan fer les deu i les onze, les dotze i l'una i les dues i les tres i vam acabar despullats i enxampats pel clar de la lluna.

Em vas dir adéu, i vas desitjar tornar-me a veure, jo vaig callar evitant ser el maniquí d'una situació que ja tenies del tot apresa, vaig presenciar una altra promesa que no duries a terme.

L'estiu va acabar, les hores al bar van desaparèixer i la fatiga de la ciutat van convertir-se en el meu dia a dia. Com era d'esperar no vaig saber res de tu en tota la tardor, que evidentment dura tot el que triga a arribar l'hivern. Cap carta, cap trucada, ni a les deu, ni a les onze, ni les dotze o l'una o les dues o les tres. Mirava, de tant en tant, aquell rellotge verd.

Se'm va espatllar el rellotge, es va encallar a les deu. No em vaig molestar a reparar-lo, i el vaig guardar en una caixa de records en desús.

El bon temps va arribar de nou i segons tu, l'atzar et va fer tornar al poble, suposo que va ser el mateix atzar que va fer que entressis al meu bar. Però a vegades el destí deixa un rastre de bromes macabres. Em buscaves entre la gent, veia la teva cara però no vaig dir ni mitja paraula. I va ser llavors, quan vaig veure que venjaves la teva soledat, el teu egoisme i la teva manca de responsabilitat afectiva contra els vidres de la sucursal del nou banc hispano americà. Just el mateix lloc, on jo, un any abans regnava darrere la barra de l'únic bar que hi havia obert.

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades d'obres artístiques. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible.