- opinió -
Lorena Sopena
Nou Barris i pandèmia: quan la perifèria esdevé el centre de la violència estructural
La creació i autoorganització de les xarxes de suport veïnal ha permès dur a terme la tasca que les institucions no han sigut capaces d'exercir
Per Lorena Sopena
Publicat el 08 de març 2021

El districte de Nou Barris continua liderant la taxa de contagis a Barcelona. Si des de mitjans de gener els casos de coronavirus s'han reduït com a mínim fins a tres vegades menys i han doblegat la corba de la tercera onada de la pandèmia, Nou Barris tanca el mes de febrer per damunt dels 100 casos per cada 100.000 habitants. Així ho indiquen les dades publicades per l'Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). 

Ja fa gairebé un any, quan començaven a publicar-se les primeres dades, alguns dels barris del districte ja se situaven com els més afectats per la Covid-19 i, a dia d'avui, continua igual. Indicadors com ara la densitat de població, la manca d'hàbits saludables entre la població (sovint derivat de l'estil de vida al qual es veuen conduïdes les famílies més precàries), l'envelliment de la població i l'aïllament social, i la situació socioeconòmica en general, ja indicaven el risc afegit que suposava per al districte la crisi de la Covid-19, socialment i sanitàriament. 

Però, què ha passa't a Nou Barris en els darrers mesos? I quines mesures s'han pres per pal·liar els efectes socials, econòmics i sanitaris de la pandèmia al districte?

Quan els efectes tenen noms

El 28 d'octubre del 2020 una piulada viralitzava el desnonament de la Ruth, a Ciutat Meridiana, una hora abans del toc de queda, en situació de vulnerabilitat i amb tres fills menors. Executat pels Mossos d'Esquadra —que van actuar per iniciativa pròpia i militaritzant tot el barri— el desnonament de la Ruth va marcar un precedent sobre les actuacions policials en aquests casos. Al dia següent molts diaris van publicar la foto, i el BBVA es retractava i tornava les claus de l'habitatge a la família

Fa unes setmanes, en Pepe, amenaçava de llançar-se per la finestra si el desnonaven. Restaurador, ho ha perdut tot per la crisi de la Covid-19: ni la unitat antidesnonaments de l'Ajuntament de Barcelona, ni el propi Pepe tenien constància de l'ordre de desnonament fixada per a aquell dia. De nou, els Mossos es mobilitzaven per facilitar la feina als executors.

L'executor era un vell conegut dels sindicats i dels moviments de l'habitatge: el mateix que al setembre del 2020, quan tornaven els desnonaments "oficials" (en cap moment, ni durant l'estat d'alarma, s'han aturat del tot les execucions), s'amagava dins d'una furgoneta de l'ARRO a Ciutat Meridiana en un desnonament aturat pels veïns. 

La Luisa va haver de deixar l'habitatge en què vivia des de feia nou anys al barri de la Prosperitat. Malalta crònica pulmonar i cardíaca, va haver d'enfrontar-se a tres llançaments sense poder trobar cap alternativa habitacional. Condicionants com la mobilitat reduïda o ser gitana van complicar la seva situació. Finalment, va haver de traslladar-se a una pensió de forma temporal, lluny de la seva família i del barri on havia fet arrels. No tenia pany a la porta, perquè així les veïnes podien portar-li l'esmorzar, ajudar-la a les nits quan ho necessitava i fer-li companyia sense haver de fer que es mogués per obrir la porta.

Durant el segon llançament del desnonament, la Luisa havia estat operada d'urgència la nit anterior i enviada a casa per tal d'evitar un contagi de Covid a l'hospital. Va haver de ser atesa pel SEM, que en un primer moment es negava a accedir a l'habitatge sense presència policial. És que pel fet ser gitana, una dona amb la mobilitat reduïda, malalta i acabada d'operar podia fer-los alguna cosa? 

De nou, l'executor era el conegut ja citat, qui va voler entrar a l'habitatge sí o sí per comprovar l'estat de salut de la Luisa i fer venir un metge forense perquè l'informe de l'hospital i l'actuació del SEM in situ semblava que no eren suficients. 

Quan l'autoorganització intenta alleugerir els nous cops

Aquests són alguns del exemples, amb cara i ulls —i no són una excepció— de la crisi social i habitacional a la qual s'enfronta el districte a dia d'avui. Si ja resultava un dels més colpejats per l'anterior crisi econòmica del 2011, la pandèmia ha accentuat i accelerat aquests cops. De nou, s'evidencia com a Barcelona la pobresa no és residual i com l'habitatge continua sent la tasca pendent del consistori, que ha estat incapaç d'aturar totalment els desnonaments durant la pandèmia.

Davant aquesta situació, han hagut de ser els veïns i veïnes autoorganitzats els únics responsables de donar una resposta a l'alçada de les circumstàncies, assumint tasques assistencialistes i d'acompanyament per pal·liar, dins de les seves possibilitats, les conseqüències directes d'una pandèmia mundial.

La creació i autoorganització de les xarxes de suport veïnal, la creació del Sindicat d'Habitatge de Nou Barris el passat mes de setembre, que se sumen a la resta d'associacions d'un districte que es caracteritza per la seva gran trajectòria de lluites i moviments veïnals, han permès dur a terme la tasca que les institucions no han estat capaces d'exercir. Tasques tan essencials com garantir el dret a l'habitatge o l'alimentació. De nou, Nou Barris fent allò que més el caracteritza: organitzar-se. 

Però no han quedat al marge de la repressió institucional i policial: durant l'estat l'alarma alguns veïns denuncien haver patit la persecució policial de la Guàrdia Urbana, qui amenaçava amb sancions econòmiques la solidaritat veïnal. La mateixa Guàrdia Urbana, recordin, que ha executat recentment desnonaments de famílies vulnerables i amb menors a Roquetes i al barri Gòtic.

Una altra assignatura pendent per al districte són els subministres. Una lluita veïnal històrica que encara s'ha d'afrontar a dia d'avui. Durant els darrers mesos, barris com Torre Baró o la Trinitat Nova han hagut de patir talls constants d'electricitat. Segons s'indica, pel mal estat dels transformadors.

Un problema que ja ve donat des de fa temps, però que s'accentua amb una pandèmia i onades de fred: centenars de famílies sense electricitat, persones malaltes amb respiració assistida i un llarg etcètera. De nou, la mobilització veïnal assenyala un problema.

Malgrat les alarmants dades de contagi al districte, no han cessat els desnonaments, ni les problemàtiques socials a les quals diàriament s'enfronten els veïns i veïnes de Nou Barris; la perifèria sempre s'emporta la pitjor part.

En canvi, costa trobar dades dels veïns que no surten a les dades: al Parc Central de Nou Barris una acampada de persones sense llar trenca des de fa temps amb l'idíl·lic paisatge herència de la "Barcelona posa't guapa". Una trentena de persones que van quedar completament aïllades i oblidades durant la pandèmia. I amb perfils molt diversos que trenquen els esquemes de qui culpa els pobres de ser-ho. 

El 2020 es van executar 1.028 desnonaments a Catalunya. I ara preguntem-nos: qui crema realment els carrers de Barcelona?

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —