Núria Sastre és advocada especialista en dret penal i penitenciari i, també, membre de la junta directiva de l’entitat Justícia i Pau. Recentment, ha presentat l’informe La salut mental en el sistema penitenciari català, del qual n’és coautora.

L'estudi treu a la llum dades demolidores pel que fa a l'estat de la salut mental de la població que compleix condemna tancada en presons catalanes, alhora que demana replantejar el sistema de compliment de pena. Sense caure en ingenuïtats —"qui entra en una presó ha comès crims, i alguns molt greus", expressa Sastre—, constata que el model actual ha fracassat.

Per què van decidir centrar-se a estudiar aquest tema?
L'associació Justícia i Pau està vinculada a la promoció i defensa dels drets humans, i un dels principals eixos d’acció que té actualment és l’àmbit de la justícia restaurativa, que es basa en fomentar la reinserció social de les persones que han estat privades de llibertat. Crèiem que la salut mental a les presons era un camp on quedava molt per explicar.

Qui treballa en una presó per aquests temes? Molts cops ens imaginem funcionaris amb les claus de les cel·les i poca gent més.
Molts cops la gent que no hi ha sigut mai es pensa que a la presó hi ha els vigilants i alguns funcionaris, però hi treballa molta més gent. Des de treballadors socials, formadors, fins a metges, també psicòlegs i psiquiatres, i n’hi ha molts, s’hi destinen molts recursos. Molts recursos públics que s’inverteixen en facilitar la reinserció, a vetllar per la salut mental dels reclusos. I si tot i això tenim les dades que tenim sobre salut mental, és que en algun punt estem fallant. I té conseqüències pels reclusos, però també és una inversió de diner públic molt alta.

Quan parlem de gent amb problemes mentals a la presó, és gent que hi entra amb problemes mentals i que la presó els empitjora, o la presó és també un causant d’aquests problemes de salut mental?
La presó és un causant de problemes de salut mental, sí. Sens dubte. La vida a la presó és una vida dura, i hi ha molta gent que desenvolupa, quan està a la presó, problemes d’ansietat, depressió, drogoaddicció, trastorns psíquics. Gent que no tenia aquests tipus de problemes els desenvolupa a la presó. Amb les drogues, per exemple. Se’n consumeix molta, a la presó. Perquè els interns necessiten evadir-se de la realitat que estan vivint.

I a més, també hi entra gent amb problemes greus de salut mental?
En principi els problemes greus de salut mental es tracten en unitats psiquiàtriques penitenciàries, que no són una presó convencional, més aviat com hospitals. Però hi ha casos més lleus en què no es considera adequat l’internament en un psiquiàtric, o on no es detecten els problemes de salut mental, i quasi sempre, aquest tipus de persones, empitjoren la seva situació precisament perquè estan dins de la presó.

"A la presó es consumeix molta droga, perquè els interns necessiten evadir-se de la realitat que estan vivint"

I les unitats psiquiàtriques penitenciàries sí que funcionen?
No sempre. De fet, no massa. No deixen de ser presons en un format d’hospital, on als reclusos se’ls intenta tractar de les seves malalties o trastorns. A més, passa una cosa aquí: en molts casos, a causa dels problemes de salut mental que pateixen no compleixen els requisits per obtenir els permisos de tercer grau, de fer un altre tipus de seguiment… i això fa que hagin d’estar més estona internats, i agreujant la seva situació. Aquí hi ha el risc que els reclusos que estan en aquest tipus de mesures de seguretat no progressin i altres sí.

També a la presó s’hi deuen reflectir les diferències de classe, no? Imagino que un delinqüent econòmic viu diferent la presó que algú que ha estat enxampat moltes vegades fent robatoris de petites quantitats i és a la presó per reincident.
Exacte. I això té efecte en la salut mental, també. Una persona de classe alta, que fora ha tingut una vida ordenada, i que ha comès un delicte com defraudar impostos, per exemple, sap adaptar-se més ràpidament a les normes d’una presó. Això li permet, amb relativament poc temps, progressar per les juntes de tractament i obtenir els permisos per anar sortint. Entre el fet d’anar tenint la possibilitat de sortir de la presó i una millor xarxa de suport, són gent que desenvolupa menys problemes dins la presó.

"Una persona de classe alta sap adaptar-se més ràpidament a les normes d'una presó"

En la presentació de l’estudi vostè deia que el règim tancat és el màxim fracàs del sistema. Què és i per què ens fa fracassar?
El règim tancat és l'internament ordinari, on els reclusos, a diferència del règim obert, no tenen llibertat ni autonomia per organitzar les seves activitats diàries i prendre decisions sobre la seva vida. A dins de la presó, tot i que es pot participar en activitats educatives, treballar, mantenir contacte amb els seus familiars, el resultat és un fracàs i especialment ho és en els malalts mentals, cosa que fa més difícil la seva reinserció.

La solució, doncs, és que gent que ha fet un dany a la societat, estigui sempre en règim obert, o que directament no entri a una presó?
És evident que la gent que està en una presó és gent que ha fet un dany a la societat, i que ha de respondre-hi d’alguna forma. La gent que va a una presó no són sants. Però si la base del sistema és que després aquesta gent es pugui reinserir a la societat, amb l’actual model, fracassem.

Fracassem perquè les persones que surten no es reinsereixen a la societat?
En molts casos no, els és molt complicat. Però en certa forma s’entén, perquè tothom surt de la presó pitjor de com hi ha entrat. Especialment la gent que ha de complir les condemnes més llargues.

"Un pres que en dos o tres anys no ha entès perquè està a la presó, no ho entendrà en els deus anys que li puguin quedar"

Són les dels delictes més greus…
Però un pres que en dos o tres anys no ha entès que el que ha fet està malament i el perquè ha d’estar en una presó, no ho entendrà en els deu anys que li puguin quedar. És contraproduent. 

Quin seria llavors el model ideal?
La solució no la tinc jo ni la deu tenir ningú amb un tema tan complex. El que sí que sé és que una millor solució no la trobarem si no provem res diferent. Trobo a faltar que explorem noves vies de resposta de la gent que ha comès delictes que s’allunyin una mica del model actual. No dic de que ara tothom que hagi comès delictes, i delictes greus, compleixi mesures alternatives a la presó, però és un model que està poc explorat, per veure si això garantiria una millora en la qualitat de vida dels reclusos i, sobretot, en la reinserció.

"Jo portaria als jutges de visita a les presons, a parlar amb els reclusos una bona estona"

Entre el públic del dia de la presentació de l’estudi hi eren representants de l’administració. Què els demana?
A part d’explorar aquestes noves formes que dèiem, crec que hi ha un gran problema a la judicatura i entre d’advocacia. Perquè molts cops no es considera l’estat de la salut mental a l’hora de jutjar un crim, o a l’hora d’acompanyar un client per part d’un advocat. I a vegades també es considera la presó com una cosa no tan dura. Jo portaria els jutges de visita a les presons, però no de visita institucional, mirant-s’ho tot de lluny, sinó a parlar amb els reclusos una bona estona. Els que hi hem treballat com a voluntaris hem vist com és una presó de debò. I aquí els mitjans també hi han jugat un paper.

En quin sentit?
La gent ha vist moltes pel·lícules sobre presons. Però cap reflecteix la realitat que viuen els reclusos. Aleshores, s’ha acceptat socialment la presó com l’única eina de respondre als crims que un delinqüent ha comès, com si la presó fos garantia de res, o com si la presó no fos tan dura com realment és.