- entrevistes -
Octavi Pujades: “La pandèmia m’ha servit per poder recuperar moltes hores i converses amb el meu pare”
Publicat el 17 de juliol 2021

Ja fa set anys que Octavi Pujades (Sabadell, 1974) viu amb el seu pare, de 91 anys. L’actor català, conegut per les seves interpretacions a El cor de la ciutat (2000), Hospital Central (2004) o Herederos (2007), entre d’altres, també és graduat en Medicina, una professió que li ha servit per cuidar el “patriarca”, com ell l’anomena, tot i que confessa que “és molt mal pacient”. Durant la pandèmia, els Pujades van trobar en Instagram un mitjà on explotar la seva creativitat i, per què no dir-ho, combatre l’avorriment. De mica en mica, les peripècies de l’Octavi i el seu pare van començar a popularitzar-se a la xarxa, fins al punt que, actualment, compten amb més de 300 mil seguidors.


Com definiries la relació amb el teu pare?
Hi ha hagut alts i baixos, com totes les relacions de pare a fill, però en general bé. Quan era petit, ell treballava i llavors estava més temps amb la meva mare, que va deixar de treballar quan jo tenia un parell d'anys. Crec que el meu pare i jo som força semblants de caràcter, i això ha fet que hàgim xocat sempre una mica, però ell té molt sentit de l'humor i això ha estat sempre un punt de trobada. 

Tens alguna anècdota amb ell que recordis especialment?
El meu pare no coneix ni acaba d'entendre el funcionament de les xarxes socials o d'internet en general, però li ha donat molta vida, això de fer les fotos i els vídeos. Abans del confinament, quan ell sortia al bar a fer el cafè amb els amics, hi havia gent que ens havia vist en alguna foto. Molta gent desconeguda li deia: "Ai! T'he vist a internet", i això a ell sempre li ha fet molta gràcia. Des que fem més publicacions junts a Instagram, hi ha hagut algun vídeo del qual ell n'està especialment orgullós. Sobretot d’un on em disfresso de vampir, em cremo amb el sol i ell marxa corrents. Sempre em demana veure’l i diu: “Mira que bé que ho faig!”. Li encanta veure's.

 

 
 
 
 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Octavi Pujades (@octavipujades)

 

Quant fa que vius amb el teu pare?
Em vaig separar fa set anys i vaig haver-me de reorganitzar la vida. Visc a cavall entre Madrid i Barcelona, però casa meva és a Madrid. Aleshores, anar-me’n a viure amb ell va ser una transició molt més senzilla, perquè viu a deu minuts a peu d'on estava casa meva, i així estava més a prop dels meus fills. Al principi havia de ser una cosa provisional, però amb el temps em va anar sortint feina al teatre i, a més a més, ell començava a no poder estar sol.

Mai vas arribar a plantejar-te de dur-lo a una residència?
És complicat. Sí que va arribar un moment, fa dos anys, que em va sortir una funció de teatre, 'El guardaespaldas', que m’obligava a estar un any i escaig de gira. En aquell moment vam posar per primera vegada algú a casa perquè l’ajudés, sobretot els dies entre setmana en què jo no hi era. Quan vaig tornar, estava una mica malament de salut i ens vam plantejar portar-lo a una residència. Fins i tot ell va accedir-hi. Al final, però, quan va arribar al moment va dir que no hi volia anar. Ho vaig entendre perfectament. Amb els anys es van perdent capacitats, tot allò que t'havia definint com a persona. Si se li suma que hagis de marxar de casa teva, d'allò que ha estat la teva llar i que has anat construint durant anys, es fa molt dur. Evidentment, cadascú fa el que creu i hi ha persones que en la situació amb què es troben, no hi ha cap altre remei que portar-los a una residència. De moment, però, ho hem evitat, en part gràcies al seu cuidador. 

Com ha canviat la situació des que cuida el teu pare?
Recordo que va ser una decisió difícil de prendre perquè al principi no saps ben bé què s'ha de fer. Ens vam posar en mans d'una agència que ens va fer un perfil i ens van assignar una persona. Al començament, és com una caixa de bombes, no saps realment si explotarà o no. Vam tenir molta sort, el meu pare i el cuidador es van avenir molt de pressa, tenen molt bona relació. Costa posar una persona que no coneixes a casa, però si aquesta persona té tacte, educació i sap com fer la seva feina, triga molt poc a convertir-se en algú pràcticament de la família.

Els teus estudis en Medicina també ajuden a fer-ho tot més fàcil?
Els meus coneixements en Medicina són bons aliats, i més quan es tracta d’una persona que necessita certes atencions especials, perquè em permeten fer el seguiment dels medicaments que pren i del seu estat, però el meu pare és molt mal pacient i la confiança de vegades fa fàstic. Tot i ser metge, el fet de ser el seu fill és una cosa que, almenys als seus ulls, sempre em situa jeràrquicament un pas per sota. Per molt que hagi estudiat Medicina i que en sàpiga, em fa bastant poc cas. Quan li dic que ha d’anar a l’hospital, és un daltabaix per a ell, que intenta evitar tant com pot. Però l’entenc, és normal.

La pandèmia ha situat el teu pare en una posició de risc extrem [pateix dels pulmons]. Com ho heu viscut?
Doncs amb molta incertesa, sempre intentant seguir les normes i vigilant molt. Vam sortir el mínim possible: només per fer la compra. El que anímicament va suposar un descans va ser l’inici de la vacunació. Tant a ell com al seu cuidador els van vacunar molt aviat. Aquest va ser un moment crític, perquè quan els dos ja estaven vacunats, l'única font de contagi era jo. Això fa que sempre vagi amb mil ulls i provoca que m’emprenyi veure situacions en què la gent no té consciència que els seus actes poden afectar altres persones. Ara mateix ja estic vacunat i, evidentment, s'ha de seguir tenint sentit comú, però vius la situació d’una manera diferent.


Octavi Pujades: "Hem condensat diversos anys de convivència en un de sol. Els vincles s’han fet més estrets."


Aquest any tan difícil, però, també ha tret a la llum la vostra faceta més creativa a Instagram...
És una idea que sorgeix de l'avorriment i del temps lliure. La pandèmia em va enxampar enmig d’una obra de teatre que va quedar ajornada sense data de reincorporació. En aquell moment no m’imaginava com seria la convivència sense poder sortir de casa. Una persona gran dona molta feina, i és molt difícil combinar la teva pròpia vida amb tenir una persona a càrrec teu. Però quan la teva vida personal es redueix a zero, tens molt temps lliure. Jo sempre he intentat ser constant amb les meves xarxes socials, sobretot perquè en aquest ofici és important ser-hi actiu. A més a més, jo tinc molta imaginació, de manera que vam començar a fer ximpleries per xarxes, vam veure que a la gent li feien gràcia, i això es va convertir en un incentiu per seguir fent-ho.

 

 

T’esperaves la repercussió que heu tingut?
La veritat és que no. Suposo que, al principi, la gent estava tancada a casa seva i hi havia més consum de xarxes socials i mòbils. També crec que en aquests moments d’incertesa, la gent agraeix una pinzellada d’humor i de proximitat a les xarxes. Ben aviat van començar a pujar els seguidors com l’escuma i els comentaris han estat sempre molt positius, de manera que ens sentíem esperonats a continuar-ho fent.

Com s’ha adaptat a Instagram, el teu pare?
Els muntatges van passar a ser una cosa del dia a dia. Jo li deia: “Pare, m’ajudes a fer aquesta foto?”, i ell m’ajudava. La gran majoria de vegades que sortia, es fotia a riure perquè li fa molta gràcia veure’s. Si algú que no controla de xarxes socials s’ho passa bé amb allò que has creat, penses: “Això funciona”.

Fins a quin punt tot això ha canviat la vostra relació?
Ara és molt més intensa. Hem condensat diversos anys de convivència en un de sol. Els vincles s’han fet més estrets. La pandèmia m’ha permès recuperar moltes hores i converses amb ell i una bona oportunitat perquè m'expliqués anècdotes mirant la tele i passant el dia a dia junts.

Els teus seguidors estimen moltíssim el teu pare.
Sí, sí. Moltes vegades li ensenyo que hem sortit per la tele o quan ens han mencionat en algun diari o revista, perquè li fa gràcia, és gratificant per ell.

 


Et posa gelós que et robi el protagonisme?
​​​​​​​[Riu] No, no, no. Saps què passa? Que moltes vegades la gent parla meravelles del meu pare, però realment no els agrada el meu pare, sinó el personatge que jo n’he creat. Tot sigui dit, se li ha de reconèixer el seu talent. És un actor nat, ho clava a la primera.

Teniu pensat obrir-vos a altres plataformes, com ara YouTube o TikTok?
Vaig provar-ho amb Tiktok, però els vídeos porten molta més feina i no tinc temps. Hi ha plataformes on no encaixo gaire. A banda d’això, l’èxit que hem tingut a Instagram es deu al fet que ens hem mostrat tal com som. Amb humor, amb les nostres coses bones, les nostres carències i amb una cosa que a la gent li resulta propera. 


Octavi Pujades: "Si algú que no controla de xarxes socials s’ho passa bé amb allò que has creat, penses: “Això funciona”."


La teva parella també és actriu, ets pare de dos fills, vius a casa amb el pare gran… com mantens el seny amb una vida tan activa?
​​​​​​​Em salva molt l’esport. Durant el confinament, tenia quatre coses d’equipament esportiu per entrenar-me i vaig acabar la quarantena més en forma de com hi havia entrat. L’esport és higiene mental, em va servir per fer un reset de tot allò que m’envoltava. També vaig aprofitar molt per llegir i per posar-me al dia amb els clàssics que al principi et fan mandra. Em vaig empassar The Wire, Breaking Bad, El Ala oeste de la Casa Blanca... Aquests són els meus ingredients a l’hora de conservar la salut mental. I tot això acompanyat amb molt sentit de l’humor.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —