[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Ona Boada
Publicat el 20 de setembre 2020

“Si ja és difícil tenir càncer, viure’l en època de pandèmia és encara més dur”. Amb aquestes paraules, Olatz Vázquez defineix com està sent la seva experiència personal lluitant contra aquesta greu malaltia, amb el sistema sanitari saturat i un virus que podria ser fatal per a ella.

Segons l’últim balanç del govern espanyol, 29.848 persones han mort a l’Estat per coronavirus, mentre que 593.730 s’han contagiat. Unes xifres que darrere amaguen vivències personals, molts cops compartides amb familiars, treballadors imprescindibles o voluntaris. No s’han d’oblidar, tampoc, els malalts per altres patologies, que han esdevingut víctimes del col·lapse del sistema sanitari, fruit de la pandèmia actual.

El Diari de Barcelona ha volgut retratar l’impacte social d’aquests sis mesos des de la declaració de l’estat d’alarma, amb sis històries humanes. Avui li toca a l’Olatz Vázquez, periodista i fotògrafa, i diagnosticada de càncer gàstric des del 9 de juny d’aquest any, enmig de la crisi de la covid-19.

L’Olatz, de vint-i-sis anys, feia un any que pal·liava amb dolors abdominals i punxades. En aquest temps , va visitar diversos metges i no va obtenir cap solució efectiva. Li van receptar medicaments per episodis de còlics, li deien que confonia els dolors abdominals amb dolors menstruals i, fins i tot, va provar d’eliminar diversos aliments de la seva dieta, però el malestar persistia.

Li havien diagnosticat anèmia lleu i falta de B12, una vitamina que s’absorbeix a l’estómac. Ho van vincular a la falta de proteïna animal, perquè feia temps que era vegetariana, li van receptar ferro i ampolles de la vitamina corresponent. Així i tot, no millorava. “Vaig aprendre a conviure amb aquestes molèsties fins que a finals de l’any passat la situació es va tornar insostenible”, confessa. Els dolors eren cada vegada més persistents, i el cansament extrem començava a afectar la seva vida diària: “Em costava afrontar les jornades laborals: quan tornava a casa, a les set de la tarda m’havia de posar directament al llit”.

“Literalment, no podia ni viure, estava molt cansada, molt apàtica, molt trista”, declara l’Olatz. Va ser llavors quan va decidir demanar la baixa al seu metge de capçalera per poder marxar de Madrid, on vivia en aquell moment per la seva feina com a redactora a una productora audiovisual, i traslladar-se a Sopela, la seva ciutat natal, a Euskadi. “Em vaig fer una maleta petita pensant-me que seria per poc temps”, recorda l’Olatz.

Ja al País Basc i sent pels volts del febrer, la manca de ferro i de B12 no ascendien als nivells normals i va ser quan li van receptar una gastroscòpia de manera ordinària, per a l’abril. Dos mesos més allargant el seu malestar. I enmig de tot aquest context i l’any i mig de patiment que ja portava sobre l’esquena, es declara l’estat d’alarma. “Des de l’hospital, em van trucar el 20 de març per avisar-me que, a causa de l’alerta sanitària, s’endarreriria la meva gastroscòpia fins al juny”. Va demanar que reconsideressin el seu cas, ja que havia començat a tenir febre diàriament i a perdre pes.

“L’especialista digestiu em va dir que havia estudiat el meu historial clínic; que no em preocupés perquè jo no tenia res greu”. Les úniques opcions que es plantejaven eren una gastritis, una celiaquia o una úlcera. En cap moment van mencionar la paraula ‘càncer’. “Em vaig quedar tranquil·la entre cometes, vaig pensar que si un especialista ho deia, devia tenir raó”. Però durant els mesos de confinament va anar empitjorant progressivament fins que va haver d’acudir dues vegades a urgències. “No podia ni incorporar-me, em marejava, em desmaiava… i no parava de perdre pes, tot i menjar molt bé”.

El dia en què es va rapar els cabells, havent iniciat ja el tractament de quimioteràpia. Foto: Olatz Vázquez

Ser dona, jove i desplaçada:
En una d’aquestes visites va ser quan li van veure la zona pèlvica inflamada i, de seguida, van diagnosticar-li una malaltia pèlvica inflamatòria. “Sempre vinculaven tots els meus problemes a la ginecologia: o era per la regla, o un quist, o una endometriosi… Encara que jo insistia en el fet que no era així”, es queixa. Ella tenia clar que no era el tipus de dolor que sentia. “Sé diferenciar quan em fa mal el braç dret de quan em fa mal l’esquerre; com també sé diferenciar quan sento dolor ginecològic i menstrual;  i quan, no”. Però això no va canviar res. La van redirigir a ginecologia de manera urgent. “M’he sentit molt desemparada. Em fiava dels metges però ara, mirant-ho amb perspectiva, em dic: 'No t’han fet ni cas, i no t’han fet ni cas per ser dona i per ser jove'”. Finalment, les seves premonicions es van confirmar: la ginecòloga va dir-li que no tenia una infecció pèlvica inflamatòria.


"M’he sentit molt desemparada. Em fiava dels metges però ara, mirant-ho amb perspectiva, em dic: 'No t’han fet ni cas, i no t’han fet ni cas per ser dona i per ser jove'”


Un altre factor que va jugar en contra seva, segons comenta, era el fet de no estar empadronada a Madrid. "Sentia que no em feien gaire cas. Només tinc una targeta de desplaçada i, tant a mi com a amics meus, en la mateixa situació, no se’ns ha fet tant de seguiment com a una persona que sí que hi està empadronada”.

L’inici d’un calvari:
9 de juny. Arriba el dia de la gastroscòpia. “Pensava que seria el final de tot aquell calvari. Pensava que seria l’última prova que em farien, però quan em desperto de la sedació veig que em porten a fer un TAC urgent”. Encara sota els efectes del calmant, la redirigeixen al doctor, que li comunica que té úlceres tumoritzades. Li va dir que podien ser malignes, però que havien d’esperar una setmana per tenir els resultats de la biòpsia. “Li vaig dir que m’havien dit que no tenia res greu. Que m’havien retardat la prova durant mesos perquè jo era jove i perquè les analítiques sortien bé. Només es va encongir de braços”. Impotència, ràbia, incertesa. “Vaig sortir de la consulta, em vaig tirar a terra i vaig començar a plorar. No entenia res”.

Es va confirmar que, efectivament, eren cancerígenes i, una setmana després, van veure que tenia metàstasis a la zona pèlvica. La van derivar a oncologia per començar la quimioteràpia. “I fins aquí, la meva història”, diu.

El càncer i la pandèmia:
La incerta situació en què ens trobem ha tingut un impacte enorme en tot el conjunt social i, en especial, en les relacions interpersonals, ocasionat principalment pel distanciament social que es requereix. Aquest ha estat un dels punts més definitoris de la seva convivència amb la malaltia: “Si ja és difícil tenir càncer, viure’l en època de pandèmia és encara més dur”, ens explica l’Olatz.

Un dels principals efectes secundaris de la quimioteràpia, i el que l’Olatz “ha notat més” és l’atac a les defenses. S’ha convertit en una persona immunodeprimida i això ha fet que no desconnecti de la pandèmia mundial que s’està vivint: “La tinc molt present i em preocupa molt la situació ara mateix”. I és que assegura que, des del moment en què li van diagnosticar el càncer, la seva por “va ascendir”. En aquell moment, quan els ho va comunicar al seu cercle més proper, explica que “volien venir a casa, abraçar-me i donar-me tot el seu suport”. Però ella va haver de dir-los que no podien. “Va ser molt dur per a mi”, continua. Actualment es relaciona amb un entorn tancat, “una bombolla social” que assegura que té controlada: “Són conscients que estan a prop meu i que em podrien fer molt de mal”.

La soledat no l’ha sentit només a casa, sinó també a l’hospital, durant les primeres sessions de quimioteràpia. Es va trobar completament sola. No van deixar que es quedés cap acompanyant. “La meva primera sessió de quimioteràpia la recordo horrible. Només m’havien explicat els efectes secundaris que tenia, però anava a cegues: no sabia ni com me la subministrarien”, recorda. Va sentir la falta de l’acompanyament que solien realitzar voluntaris de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), el qual s’ha perdut a causa de la covid-19. “Ara ja no em cal, perquè ja sé a què m’enfronto i què em ve, però aquesta assistència la considero primordial durant els primers dies”.


“La meva primera sessió de quimioteràpia la recordo horrible. Només m’havien explicat els efectes secundaris que tenia, però anava a cegues: no sabia ni com me la subministrarien”


La crisi de la covid-19 ha tingut un impacte enorme, també, sobre el sistema sanitari públic. Visites anul·lades o cites no presencials, proves retardades, diagnòstics que es fan esperar més del compte… “Sembla que als hospitals tot és coronavirus, però el càncer no ha desaparegut; de fet, té indicis pràcticament de pandèmia, està molt present a la societat”, assegura l’Olatz. No pot entendre com es poden desplaçar altres malalties greus, i els fatals efectes que això pot provocar. Des del seu punt de vista, el que s’hauria d’haver fet és destinar recursos nous a la covid-19, i mantenir els recursos que ja existien per al càncer i altres patologies greus.

“El temps és or, amb el càncer, i és molt important trobar-lo com abans millor”. Tot i que en el seu cas particular, no sap fins a quin punt hauria canviat el seu diagnòstic, té molt clar que “hauria sigut millor, segur”. Han estat mesos en què el càncer ha estat descontrolat pel seu cos, però és conscient que és una malaltia que avança diferent amb cada persona. No s’oblida de veure-hi, però, la part positiva: “La part bona és que no tinc metàstasi a altres òrgans, a part de la zona pèlvica”.

Autorretrat de l'Olatz, en què es pot veure el reservori que li van posar, per tal de subministar-li la quimioteràpia a casa. Foto: Olatz Vázquez

“En el moment en què em van posar el reservori; que és una mena de medalleta a la zona del pit per rebre químio a casa, va ser quan em vaig trobar de cares amb la realitat. Vaig ser conscient que era real, que jo tenia càncer i que començaria amb el tractament”. Va adonar-se, també, que tenia dues opcions: “Em podia quedar al llit, plorant i lamentant-me de mi mateixa; o podia afrontar-ho d’una manera molt més activa i veure-hi el costat més positiu possible”. Va optar per la segona. Assegura que ha après a veure els problemes de la vida quotidiana d’una manera molt més banal, “a donar-los la vertadera importància que tenen”.

“Potser sona una mica estrany, però jo he après a ser feliç tenint càncer”. Aquest, assegura, és un dels aprenentatges que està tenint, a causa de la seva situació. “Em sento més lliure, dins del que cap”, comenta. I és que sense horaris laborals i l’estrès al qual estava sotmesa quan vivia a Madrid, explica que cada dia dedica hores a la fotografia, el que més li agrada. “Això em fa sentir bé”, conclou. “Sempre he emprat l’autoretrat a tall d’afrontar els problemes, d’acceptar el meu cos, d’aprendre a estimar-me”. En diagnosticar-li el càncer, conscient que la seva vida i el seu aspecte canviarien, va dubtar de què fer. Finalment va decidir utilitzar la seva passió per registrar tot el procés, “com si fos un diari”: “El càncer ha esdevingut pura inspiració per a mi; sona horrible, però és així”. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —