Mentre xerra sobre la vida amb els organitzadors de l’escena i tira una canya al bar del teatre La Biblioteca, Oriol Broggi (Barcelona, 1971), es passeja com un més de la companyia, com si no fos el fundador i director artístic de La Perla 29, un dels referents de teatre més importants de Catalunya.

La Perla 29 presenta La Tempestat de Shakespeare —una obra que ja va estrenar l’any passat— a la sala teatral de la Biblioteca de Catalunya fins el 12 d’octubre. Aquesta companyia és coneguda per portar a escena obres clàssiques teatrals, així que al Diari de Barcelona ens hem preguntat…

Què fa de La Tempestat una obra única? Què té que no tingui altres obres de Shakespeare?
No ho sé… no és que pensis “aquesta l'he de fer perquè és única”, per dir-ho d'alguna manera, sinó que La Tempestat agrada. Una vegada l’has vist, perquè una vegada n’has sentit parlar... i un cop hi vas a parar, t'enganxes a la manera que té d'explicar la història l'autor, i tu t'imagines la manera que tindries d'explicar aquella història. Després hi ha altres petites raons, com un gran personatge per l'actor. Un dia parlant amb el Lluís Soler vam dir “un dia hem de fer La Tempestat, hem de fer el Pròsper”, i tot d'una hi ha un dia que diu escolta, “tinc un temps lliure” i jo també puc.

I de quina manera creus que pots?
M'agradaria posar-li aquesta capa nova, intentant no trair l'altra, o algunes vegades potser traint-les, però intentant no trair molt les altres i afegint la teva. I aleshores sí que dius: aquí podem parlar molt de llibertat, d'una sensació estranya respecte al govern, perquè estan en una illa que s'autogoverna, s'autogestiona. Et fa reflexionar i et fa sentir alguna cosa especial. Aleshores t'enganxes a aquesta idea i penses que l'espectador també s'hi enganxarà.

“Aquí podem parlar molt de llibertat, d'una sensació estranya respecte al govern, perquè estan en una illa que s'autogoverna, s'autogestiona”

Per què enganxa tant?
La Tempestat és un conte molt bonic que quan te'l mires no saps ben bé què t'estan explicant i quan acabes tens una sensació molt forta i molt profunda d'amistat i de reconciliació amb la societat, amb la vida i amb la gent que tens al voltant.

Has comentat alguns temes com per exemple el govern i la llibertat. Hi ha diferents lectures de l’obra, alguns acadèmics la relacionen amb el colonialisme, el feminisme…
En Shakespeare hi ha molts temes, però un no exclou l'altre i tots s'inclouen. Es crea una explosió d'harmònics. Hi ha estudis que expliquen això i és molt bo de llegir, d'estudiar, per conèixer més, però en el moment que fas l'obra no sé si és gaire bo, perquè es tracta de parlar de tot això alhora i deixar que l'espectador vagi entenent.

Com arriba La Tempestat, a aquests temes?
L'obra passa en una illa molt petita, perduda, imaginària, bonica, amable, en qui viu un esperit, un humà i una bèstia rara que està entremig de tots ells. Uns que venen d'Europa i uns que venen del continent africà. Hi ha un xoc, uns arriben i submeten els altres i parlen molt d'aquesta submissió. A tota l'obra, a cada escena, hi ha un tema de poder. Algú que vol treure el poder l'altre, l'altre que té submès l'altre, l'altre que reivindica la seva llibertat.

I l'amor? 
Tota aquesta cosa grossa i complexa de xoc, de cultures i etcètera, està observat per una noia, que és l'única dona de tota la faula, de tota la història. I és, evidentment, la més bona, la més honesta, i li passa una cosa extraordinària que ningú compta que passi, que és que s'enamora profundament, però molt, extraordinàriament profundament. En tres hores estan ja enamoradíssims. I aquest amor fa canviar aquelles visions que tenien abans i perdonar-se uns als altres, reconciliar-se.

Vodrieu que l'audiència conegui el context de Shakespeare abans de venir a veure l'obra?
No, no especialment. És important per entendre l'obra quan l'estudies, quan la llegeixes. Jo no he tingut la sort d'estudiar-la. Sempre penso que necessito saber més de les coses, però és veritat que després se'm fa una bola estudiar-ho massa. El context està bé, és molt important. Però tampoc no l'hi reforçaria gaire, perquè aleshores potser perdríem la idea de ser ampli o universal. 

I quina és la visió de l'espectador? 
Pensa que l'espectador quan s'asseu a veure l'obra ho veu tot, s'asseu i mira tot. No sabem segur amb quin nivell de coneixement vindrà i, per tant, a quina capa arribarà de la història, hi ha mil capes. Jo estic segur que no he arribat a totes, però he arribat a algunes. Potser l'espectador només arriba a la primera, i ben feliç.

Llavors, com a director, vols que les teves obres tinguin un missatge i fer que l'espectador surti amb una idea clara?
Sí i no. La resposta és complicada. Per un costat, jo ho penso molt, que no és gaire important el que opini l'Oriol Broggi de La Tempestat, de Pròsper, ni el que opini Soler, que és l'actor que fa Pròsper, que és algú que ha fet molt teatre i que coneix moltes coses. L'important és el que devia pensar Shakespeare, que és el geni. És el que la va escriure.

I si poguéssis parlar amb Shakespeare, en una conversa de 20 minuts?
Seria fantàstica.

“Penso que aquests grans ídols, quan t'hi acostes una mica, potser et podrien decepcionar. Shakespeare m'agradaria acostar-m'hi, però sense conèixer el del tot”

Què li preguntaries?
Ai, no ho he pensat. Jo preferia tenir-la, per exemple, amb algú com Borges i preguntar-li que em parlés sobre Shakespeare, perquè penso que aquests grans ídols, quan t'hi acostes una mica, potser et podrien decepcionar. A Shakespeare m'agradaria acostar-m'hi, però sense conèixer el del tot.

Com afecta aquest "no-coneixement" al teatre de Shakespeare?
A vegades podem estudiar i pensar i construir faules, teatre, art… construir visions de la realitat, però no les tenim del tot clares. Alguns diuen que Shakespeare no va existir, alguns que era un grup, d'altres diuen que va morir aquí, que va morir allà… no se sap segur. Aquest misteri ajuda en l’obra perquè no acabar de definir els límits és bo en teatre. Per exemple, la llum il·lumina l'escena i no il·lumina els espectadors. Nosaltres posem fum a l'escenari perquè no vegis on s'acaba i on comença, i tu saps perfectament que hi ha unes parets, però mentre dura l'obra et pots imaginar que allò va cap aquí o cap allà i el mateix que passarà amb els arguments, amb les històries.

D'aquesta manera el missatge de l'obra arriba a l'espectador?
Està bé que hi hagi un missatge, que hi hagis pensat, que vulguis parlar de coses, però que no siguin claríssims. El missatge ja te l'acabaràs de construir sol, quan aquesta pregunta s'acabi de concretar dintre del cap i el cor de l'espectador.

En una entrevista del 2008 vas dir que a tu Shakespeare t'imposava i que no t'atrevies a fer una obra de Shakespeare. Per què t'imposava? Com és que al final t’hi has atrevit? Què ha canviat?
La vida va passant, i vas canviant i vas fent coses i t'has d'atrevir a fer coses, però també has de ser prudent. Shakespeare és un gran, gran autor. Si has de dir un escriptor, Shakespeare és el primer en qui penses, no? I acostar-te a això ha de ser difícil. Hi ha un moment en què treballes una mica més, fas més coses d’aquest autor, d’aquell altre... i hi ha un moment en què penses: ara ja tinc unes quantes eines més. Agafes seguretat en l’ofici.

Com va ser fer un Shakespeare per primera vegada?
Ho vam fer i el teatre es va omplir, i durant dos mesos van venir 200 persones a veure-ho. El 2008 vaig fer El Rei Lear. Ara ja porto 15 anys fent teatre, i jo crec que ara ja puc fer un Shakespeare. Vaig fer el més difícil també, El Rei Lear. I La Tempestat és un altre dels difícils, diuen, i el Hamlet un altre.

Per tant, sí que em fa respecte, i he tardat a acostar-m’hi, i ara ja m’hi he atrevit una miqueta més. Però em sembla que caldrà descansar, perquè amb aquesta de La Tempesta, m'he perdut molt.

Sí? En quin sentit?
D’haver estat perdut...

Com els que arriben a l'illa, no?
Sí... Els de l'illa han sortit de la comoditat del seu regne, s’han trobat en un espai diferent, que algú ha canviat les normes. Hi ha un home, que estudia, i en lloc d’estudiar la realitat, estudia les arts ocultes. Les arts liberals també. Si hagués estudiat... jo diria que ara Pròsper faria Humanitats a la Pompeu.

Segurament.
Humanitats, i una miqueta d'esoterisme, de teologia i una miqueta de màgia. Després, com que és una obra de teatre, tot és possible. Fa màgia, realment agafa els núvols, els elements, i crea una tempesta.

“El que genera el teatre, també el cinema, els fa por. Pensen. Estan incòmodes”

Però això és com el teatre, no? També, perquè agafeu elements i creeu un petit univers.
Sí, totalment. Per això hi ha molta gent, molts religiosos, que odien el teatre. I per això, als governs més de dretes, el teatre els fa molta por. Jo no entenc per què la gent que va al teatre és tan poca… La dreta ja ho fa bé de preocupar-se pel TikTok i per les xarxes i tot això. El que genera el teatre, també el cinema, els fa por. Pensen. Estan incòmodes. I no ve ningú. Quasi no ve ningú. Ve un 1 % de la població, potser, al teatre. Però el fet de ser-hi és molt important. Perquè allà ens podem inventar coses. És una tonteria, però alguna cosa queda. S’esvaeix, però alguna cosa queda.

Després de l’entrevista, Oriol Broggi agafa la pipa i la passeja a la boca mentre acabava d’organitzar l’estrena al teatre. Finalment, com si fos a casa seva, surt al pati del bar a fumar, mentre rega les plantes amb un petit cubell d’aigua.