Escriure sobre Pacifiction ha de ser una feina exhaustiva. Jo mateixa no m’he atrevit a encarar-me a la tasca fins passats tres mesos després de veure-la. Se n’han dit moltes coses, positives i negatives, però quan es tracta d’Albert Serra mai res és blanc o negre. Aquesta última pel·lícula se suma a una carrera plena de revisionisme històric i de fer tremolar les bases socioculturals europees. Serra incomoda, i Pacifiction és la culminació d’aquest art. Més enllà del seu component "polític" —tot i que ara posarem en perspectiva allò que significa—, la pel·lícula no es queda curta en cinematografia. Perquè a vegades per fer sentir la nostra opinió, el que cal que cuidem amb més cura és la forma. I la forma de Pacifiction és la més adient pel que Serra vol dir-nos.

Comencem pel principi: el protagonista d’aquesta pel·lícula és Europa. Serra ens posa davant la decadència més despullada del continent. I el que ha escaldat la crítica i el públic és justament que no és pas mentida. Els personatges europeus, ara reduïts a una personificació del seu país sent-ne estereotips, tal com s’han tractat els personatges indígenes durant tant de temps en la ficció. Però per parlar d’Europa, Serra viatja gairebé 20.000 quilòmetres fins a la Polinèsia francesa. I és que en la seva obra, i molt menys en aquesta, mai res és el que sembla. Ens planta a la cara extensos i llargs plans de la bellesa d’aquest paradís natural. Probablement, molts de vosaltres serà el que més recordareu després de veure-la i no és pas estrany. Serra ens despista i allunya el focus de la trama, exactament com França i tants altres poders neocolonials amaguen el dany irremeiable provocat en els països colonitzats.  

Així mateix, us adverteixo que, veient-la, us sentireu perduts, sense entendre el que està passant. Serra així ho vol. Com deia a l’inici, la forma és la més adient, ja que ens fa sentir momentàniament a tots —sobretot als espectadors europeus— el que fa el colonialisme a una cultura i la seva gent. La nostra descol·locació és la incomprensió de la població indígena pels rumors contradictoris sobre possibles assajos nuclears a la seva illa. Són els sentiments contradictoris davant d’un turisme que al mateix temps redueix els seus balls i costums en una atracció com els sustenta i permet viure. És la constant sensació de no pertànyer a la terra on has nascut perquè funcionaris i militars no són ni parlen com tu. La gent local ha perdut el control de casa seva tal com nosaltres perdem el control de la trama, al contrari de com estem acostumats a veure pel·lícules.

Tot i l’originalitat cinematogràfica de Pacifiction, no és pas l’únic audiovisual d’aquest any passat que posa Europa davant del mirall i qüestiona el turisme de luxe que exporta a les seves antigues colònies. El fenomen serièfil The White Lotus i Triangle of Sadness completarien una trilogia sobre la bellesa superficial en la qual els rics es refugien per no veure les seves pròpies destrosses.

Ambdues han encès rebombori a les xarxes, despertant passions en molts dels seus espectadors. Aquests creuen trobar-se davant d’una crítica intel·ligent al capitalisme, una bona wealth satire com dirien els crítics més seriosos del món anglosaxó. Lamento sentir-me obligada a afirmar que aquestes pel·lícules —acompanyades de The Menu o Glass Onion: A Knives Out Mistery— disparen ben lluny del seu suposat objectiu. El que intenta ser una crítica a la riquesa i a les desigualtats socials promogudes per aquesta mateixa riquesa, acaba limitat a ser tan sols una crítica als rics. Els rics com a individus que “ai, pobrets, no saben què fan”, pels quals hem de sentir empatia per les males situacions de la seva vida. Sent jo més partidària de la memeística hispànica que no pas de l’anglosaxona; menys la solució temporal d’Eat the Rich i més Los ricos lloran pero no nos dan pena per una abolició no només dels rics com a individus o la riquesa de cadascun d’ells, sinó de totes les estructures politicoeconòmiques que els sostenen.

Podríem haver-nos preparat per una (o ja hem vist que n’han acabat sent diverses) versió aigualida de la guanyadora a l’Òscar 2019, Parasite. Tant la pel·lícula com el fenomen anti-capitalista que ha inundat les xarxes des del terrabastall que fou la pandèmia i tots els conflictes socials que destapà, han causat tot aquest seguit de produccions a Hollywood. El que podria ser un avenç en la implicació política de la ciutadania i, sobretot, de les grans productores, ha quedat en un eslògan de totebag. I és que un dels grans èxits d’aquest sistema econòmic ha sigut reduir la capacitat d’imaginació d’aquells que hi estan en contra. Almenys dins d’aquesta bombolla de generació Z angloparlant a xarxes, està decidit que el capitalisme és dolent (sí, amb aquest reduccionisme moral propi del nou activisme tiktoker).

Donant-hi un cop d’ull, veiem com el gran nombre de productes culturals es queden en l’estadi de mort i destrucció; des de les distopies juvenils a sèries com The Last Of Us. Mai no es presenta una altra possibilitat perquè simplement no la podem concebre; el comentari queda estancat a la sàtira i la història mai no es desenvolupa més enllà de la resignació. El que predicava Mark Fisher fa més de 10 anys no para de ressonar a les nostres pantalles: “és més fàcil imaginar un final al món, que un final al capitalisme”.