Aquest 'Paisatge Sonor' busca jugar amb la dualitat d'un parc. El parc pot ser un espai ple d'il·lusions, riures, ambicions i somnis. Pero també pot ser tot el contrari. Què queda del parc sense la innocència del nen? És foscor, soldat, terror.

Ara bé, què passa si aquest parc no és qualsevol i resulta ser aquell al que anaves després de l'escola? Aquell on tot era possible. Tanmateix, tot allò ha desaparegut. Ja no ets la mateixa persona, ja no vas al parc. L'observes amb distància.

En definitiva 'Quan vaig deixar d'anar al parc' és l'alegoria de la por al fer-se gran, banyada d'una gran nostàlgia i un toc de surrealisme.