Des de les manifestacions contra l’empresonament de Pablo Hasél, els mitjans han protagonitzat un sospitós viratge quant a la presència dels joves als espais de debat. Les protestes s’han convertit en un altaveu per a la reivindicació de les inquietuds de les noves generacions. Un “fins aquí hem arribat” que s’ha aprofitat per fingir una falsa voluntat de donar-nos veu, un fenomen que ha estat batejat com a youngwashing.

A mitjans de març, la influencer Laura Grau explicava a través de YouTube la seva mala experiència durant una tertúlia sobre les perspectives de futur dels joves al programa Obrim Fil de RTVE, moderat pel periodista Xavier Sardà. Al vídeo apareixien fragments de la xerrada en què es produïa una evident paternalització del discurs per part dels membres del programa, ridiculitzacions de la no depilació femenina i canvis sobtats de temàtica quan els joves introduïen qüestions interessants. Evidentment, els seguidors de Grau van esclatar contra el programa en fer-se ressò de les mancances del debat, també fruit de l’impacte de la resta de convidats a les principals plataformes d’entreteniment.

De fet, la tria de tertulians també està sent objecte de disputa. Aquest febrer es popularitzava a les xarxes la participació de la també youtuber Juliana Canet en una tertúlia sobre els aldarulls arran del cas Hasél, aquest cop al Tot es mou de TV3. En aquesta ocasió, el programa va respectar tant el torn de paraula com la legitimitat dels arguments de Canet, però va ser convidada per la seva influència a les xarxes —tal com ella va expressar— i no pas per la seva capacitat de verbalitzar els problemes del jovent. 

El youngwashing serà passatger, no interessa que un dels col·lectius més criminalitzats per les altes esferes es defensi davant d’una audiència alienada. L’Estudi del tractament mediàtic dels joves en la premsa digital catalana publicat enguany mostra que el 45% de les peces analitzades presenten un to negatiu cap als joves —una de cada cinc notícies associa la joventut a la violència—, mentre que només el 24% tenen una connotació positiva.

Aquest aparent canvi de tendència només servirà si veritablement es fa un esforç per entendre la sensació de desprotecció que sentim. Necessitem sentir-nos part activa de la conversa en lloc de contribuir a una pantomima que preserva l’estigma i agreuja la crisi d’una generació a qui el sistema apunta amb el dit quan les coses no van bé.