C/ Massana 14, àtic 15 i 16. Porta amb porta. Dos pisos. Una paret que separa aquests dos pisos i també un divorci. 

Han passat ben bé 15 anys des d’un intent desafortunat i totalment equivocat de construir una família de dissabtes de pizza i diumenges d’excursió en bicicletes. S’havien intentat acomodar l’un amb l’altre donant pas a una vida heterogènia que no els convenia a cap dels dos. I amb els: “avui què hi ha per sopar?” i els “no ho sé, mira tu què hi ha a la nevera” s’havia acabat de fondre una màgia fugaç que no va saber correspondre a un modus vivendi tan fred. I el que havia de ser un superàtic escandalosament envejable amb unes vistes ambicioses va acabar convertint-se en dos pisos separats, no només per un divorci irreparable, sinó per mi, una senzilla paret grisa per un costat, blanca per l’altre, prestatgeries de llibres a un costat, quadres a l’altre, que no només estintola l’edifici sinó que també consolida metafòricament el que fa molts anys regna dins dels dos propietaris: una bretxa gèlida d’un matrimoni que va ser un fracàs. 

I ho intento, intento saber-ho portar bé i comportar-me funcionalment per ser el que s’espera de mi, però tot això ja em dol les rajoles més del que puc mantenir. Massa pressió, massa incomoditats. Pobres criatures, en Marc, de 26 anys i la Carlota, de 18, que, amb mi, configuren les tres relíquies de la mort que encara connecten dos desconeguts amb poques ganes de tornar-se a conèixer, amb poques ganes de tornar-se a veure. I jo això ja ho entenc. Entenc la desgana amb la qual modelen una existència compartida no volguda però ho gestionen de manera nefasta. Si un agafa l’ascensor, l’altre baixa per les escales; si un estén la roba a les 10 del matí, l’altre a les 12 del migdia. Clar, els dos balcons només estan separats per una superfície morada, la meva germana. I de mica en mica, s’han anat establint unes rutines intrínseques per evitar qualsevol contacte. Ell li passa les factures de l’oculista dels nens per sota la porta i ella es repassa constitucionalment el conveni de separació per evitar haver-les de pagar. Dramàtic. El replà s’ha convertit en la passarel·la de models de qualsevol marca de pijames, barnussos o roba interior quan, cada divendres al vespre, els dos hereus d’aquesta gran merda creuen fent tres passes la superfície que separa les portes, la superfície que separa les dues vides. 

S’endinsen a una realitat alternativa divergent cada 15 dies i pobre d’ells que decideixin barrejar-les. Pobre a qui se li acudeixi passar un assecador d’una realitat a una altra per necessitat. Hi ha un inventari religiosament implícit establert que serveix de norma general per evitar creuar elements i electrodomèstics d’una porta a l’altra per l’autopista. Si no, el peatge pot ser molt car: morros, males cares i sant tornem-hi. Sona el timbre. Toca canvi, veig com la Carlota, acabada de sortir de la dutxa amb la tovallola al cap, amb una samarreta de propaganda de Pastas Gallo i unes sabatilles d’estar per casa d’unicorns, creua el replà i deixa la maleta al rebedor. En Marc, amb només uns pantalons de xandall i descalç, acabat de despertar de la migdiada, deixa les coses a la seva habitació. Es tanquen les portes amb un estrèpit que em fan tremolar. La Carlota es mira al mirall de l’entrada: “Merda, m’he emportat la tovallola que és del pare”. Clic. Missatge al mòbil. És el pare: “Ja m’estàs tornant la tovallola de la dutxa, me la passes pel balcó”.