Si creure o no creure en Déu ja és prou difícil, més encara ho és més parlar-ne. Una forma de fer-ho és amb paraules, amb metàfores i al·legories que s'acosten i voregen el tema. "Arribo aquí al centre inefable del meu relat, comença aquí la meva desesperació d'escriptor", escrivia Jorge Luis Borges.

Una altra forma de parlar-ne és amb totxos, amb formigó i ferro forjat, amb plantes de creu llatina, de creu grega, rodones o en forma de peix. Amb l’arquitectura dels edificis religiosos. D'aquesta segona forma, és de la que avui volem explicar-ne alguna cosa. El centre, però, és el mateix. Com una espelma que ningú no ha vist però al voltant de la qual s’aixequen murs, capelles i símbols, no fos cas que el vent l’apagui.

Dels cànons a l’individu: l’arquitecte es queda sol

En un primer cop d’ull a l’arquitectura cristiana europea veiem com cada època ha tingut el seu estil arquitectònic, i com cada estil ha comptat amb unes pautes homogènies. El romànic ens ha deixat temples baixos i obscurs, on quasi no entra la llum, amb murs gruixuts que aguantaven un Déu feixuc. Amb el gòtic es conquisten les altures i els edificis es fan alts, el vitralls filtren la llum i omplen l’espai d’una atmosfera com de somni. 

El Renaixement deixa edificis amb mides més humanes on el que interessa és l’harmonia i l’equilibri, on cúpules i plantes circulars volen ser una representació del cosmos, amb l’ésser humà al centre. Després ve l'exuberància del barroc, els historicismes que recuperen i exageren estils del passat… Però, a dia d’avui, com és l’arquitectura religiosa que s’està edificant?

“Ja no hi ha unes pautes estilístiques com passava en altres èpoques de la història. Fins a principis del segle XX imperaven les pautes dels estils per sobre de les idees de cada arquitecte en particular. Ara, molts cops l’arquitecTe posa la seva originalitat i la simbologia en primer pla”, explica al Diari de Barcelona Jaume Andreu, professor d’Història de l’Art a la Universitat de les Illes Balears. I, malgrat considerar que els edificis contemporanis són “molt interessants” i alguns presenten “formes novedoses”, també reconeix que “hi ha el problema que el missatge d’aquests edificis molts cops no s’entén”.

Obres als pinacles de les 4 torres centrals. (ACN)

Esteban Fernández Cobián és el director de l’Observatori de l’Arquitectura Religiosa Contemporània (OARC) i concorda amb Andreu en afirmar que un dels trets més característics d’aquest tipus d’edificis, a partir dels inicis del segle XX, és la importància que cobra la figura de l’arquitecte.

Ja no hi ha unes pautes estilístiques com passava en altres èpoques de la història. Fins a principis del segle XX imperaven les pautes dels estils per sobre de les idees de cada arquitecte en particular. Ara, molts cops l’arquitecTe posa la seva originalitat i la simbologia en primer pla”, explica al Diari de Barcelona Jaume Andreu, professor d’Història de l’Art a la Universitat de les Illes Balears. I, malgrat considerar que els edificis contemporanis són “molt interessants” i alguns presenten “formes novedoses”, també reconeix que “hi ha el problema que el missatge d’aquests edificis molts cops no s’entén”.

Esteban Fernández Cobián és el director de l’Observatori de l’Arquitectura Religiosa Contemporània (OARC) i concorda amb Andreu en afirmar que un dels trets més característics d’aquest tipus d’edificis, a partir dels inicis del segle XX, és la importància que cobra la figura de l’arquitecte.

“Poques vegades en la història el disseny d'una església s'ha deixat en mans d'un arquitecte. Amb excepcions, les esglésies eren dissenyades per clergues a partir de tradicions assentades que s'anaven modificant gradualment, de manera gairebé imperceptible. D’aquesta manera es garantien resultats notables, fins i tot excel·lents; i, en tot cas, era un antídot contra el fracàs”, explica el director de l’OARC.

Actualment, i ja des de fa un segle, no hi ha un estil on emparar-se, el cànon s’ha substituït per l’individu. “Es demana a l'arquitecte que assumeixi ell sol tota la història de l'arquitectura, que comprengui totes les implicacions que suposa construir una església, i a més, que resolgui en un termini molt breu el que no ha estat possible solucionar en dècades. Estic convençut que es tracta d'una responsabilitat que li supera. Al meu entendre, aquesta és la causa per la qual trobem tants temples excessivament personals o, fins i tot extravagants, creacions que no encaixen bé ni amb la religió ni amb la sacralitat”, afirma Esteban Fernández Cobián.

Assumir la història i resoldre-la: Antoni Gaudí i la gran obra

Entre els personalismes i les extravagàncies s’erigeix un dels arquitectes més cabdals del nostre país, Antoni Gaudí. Si Fernández Cobián deia que a molts a arquitectes contemporanis “assumir tota la història” i “resoldre-la” en un edifici era una tasca que els sobrepassava, aquest no va ser el cas de Gaudí. Ell, que mor el 1926, sap sobreviure a la caiguda dels cànons. Converteix els fragments d’una tradició que es descomposa en material per a una obra nova, en trencadís, literal, i sobretot, metafòricament. 

Rosa Ribas és llicenciada en Sagrades Escriptures i la primera doctora en Història de l’Església, Arqueologia i Arts Cristianes per la Facultat Antoni Gaudí. “La Sagrada Família és el lloc on Gaudí plasma tot el seu saber arquitectònic i tot el seu aprenentatge en litúrgia, en simbologia i en art… És la culminació de tota la seva obra”, explica.

Ribas explica que la seva obra es basa en dos pilars fonamentals: la natura i el coneixement de les Sagrades Escriptures. “Des de molt petit ell era un nen molt malaltís, no podia jugar amb els altres nens i es dedicava a dibuixar. Deia que l’arbre que hi havia davant de casa seva era el seu mestre. Així acaba, refugiant la seva vida i la seva obra en l’Antic i el Nou Testament”.

Innovació arquitectònica i modernitat moral: L’ideari d’Antoni Gaudí, explicat per Rosa Ribas.

Jaume Andreu posa l’accent en un aspecte clau del nostre autor: la capacitat d’integrar el passat, d’arrelar-s’hi per, des d’allà, crear quelcom nou. “La Sagrada Família, que sembla i és tan moderna, té una planta de creu llatina, parteix d’un edifici neogòtic”, indica Andreu. De la seva arquitectura, també destaca de la seva arquitectura la importància de les escultures “com a recurs per a inculcar la fe religiosa, tornant també, en aquest sentit, a l’Edat Mitjana”. “Durant el romànic ja es concentrava la inconografia a la portalada de les esglésies, i Gaudí ho recupera”, afegeix.

MAPA INTERACTIU. Cronologia de les obres de la Sagrada Família.

Ribas indaga en aquesta decisió del català de col·locar la major part de la imatgeria a la façana, i no a dins del recinte: “Totes les imatges imatges i les escultures estan a fora, són per a tothom, i això en el segle XIX és molt novedós. Què vol dir això? Que el missatge de la bona notícia, de l’Evangeli, és per a tothom. No cal entrar a dins, és important, però no cal”. Dins del recinte pràcticament no hi ha escultures, ni imatges, ni petits retaules o criptes com en la majoria d’esglésies, com en la Catedral de Barcelona, per exemple.

Des de fora es pot “llegir” la història de la religió, el missatge de Jesús, hi ha la part pedagògica. Si un entra, però, ja no veu imatges. Es troba dins un bosc de columnes, on cada una d’elles és un arbre com el que feia de mestre a Gaudí en els seus anys de convalescència. Un està “dins de la fe”, ja no li calen explicacions, la llum sobrenatural que filtren els vitralls i l’espai s’expliquen per sí mateixos.

La Parròquia del Pare Abraham: una església interreligiosa

Tots els estudiosos estan d’acord en què el present, més encara el nostre, és terra de contrastos. Els estils, les motivacions i els projectes conflueixen, se solapen i s’influeixen entre ells, en un caos que només la perspectiva que dóna el temps pot   intentar unificar. Per això, marxem de la Sagrada Família per acostar-nos a la Parròquia del Pare Abraham, a la platja de la Vila Olímpica. Dos edificis radicalment diferents, i alhora no tant,  que es construeixen a la mateixa ciutat però amb objectius completament diferents.

Interconfessionalitat olímpica: la parròquia del Pare Abraham

“Fins a quin punt es pot construir una església sense haver construït, prèviament, una comunitat que la sustenti?”. Esteban Fernández Cobián es fa aquesta pregunta, però a la dècada dels 90 també se la va plantejar Josep Benedito Rovira, arquitecte de la Parròquia del Pare Abraham. 

Rovira no va haver de sustentar una comunitat, sinó cinc, les cinc comunitats religioses que reconeix el Comitè Olímpic: catòlics, protestants, musulmans, jueus i budistes. En entrar a la Parròquia, que compta amb una nombrosa quantitat de captaires descansant a les portalades, només es troben com a elements plenament catòlics l’estàtua de la Mare de Déu i la pila d’aigua beneïda, ambdues afegides al conjunt parroquial un cop van acabar els Jocs Olímpics. La resta d’elements decoratius i funcionals es perfilen en motius abstractes, però amb un fonament rígid. 

“No és contemporani un estil perfilat, sinó un espai temporal, normalment d'uns trenta anys”, destaca Esteban Fernández Cobián. La rellevància dels símbols en els temples actuals s’entén perfectament davant de la Parròquia del Pare Abraham: l'abstracció i la metàfora són la base decorativa del temple. “Hi ha moltes religions que se senten ofeses per la representació directa d’elements de la seva o altres creences”, recorda el pàrroc Gabriel Carrió. “A més, en l’arquitectura contemporània l'estil de cada temple i de la seva decoració depèn de com d’agosarat sigui o no l’arquitecte”, afegeix.

Un pont entre la Sagrada Família i la Parròquia del Pare Abraham

Eloi Aran Sala, el cap de l’Àrea Pastoral de l’Escola Cristiana de Catalunya traça un pont entre el Temple Expiatori de la Sagrada Família i la Parròquia del Pare Abraham: “Tot i semblar que no tenen res a veure l’un amb l’altre, sí que cal apuntar tres punts coincidents: la referència trinitària, la referència assembleària-litúrgica i el discurs simbòlic”, apunta. 

Interior de la Parròquia del Pare Abraham.

Malgrat estar separats per més d’un segle i no estar units per cap concili ccumènic, els dos temples barcelonins tenen un fort vincle entre ells. I això no és degut a les semblances, sinó més aviat a que el darrer concili, el Concili Vaticà II -celebrat entre 1962 i 1965- va rellevar les pautes sobre l’arquitectura religiosa a un segon pla, posant per davant altres crisis o prioritats de la comunitat cristiana actual. Entre les preocupacions dels bisbes es trobaven, principalment, el neguit de no saber com promoure l’expansió de la fe catòlica, o com podien renovar la cristianitat dels fidels. 

“Una església, com diu el teòleg Severino Dianich, és una mena de targeta de visita inserida en la trama urbana”, diu Eloi Aran Sala, i amb l’últim Concili es va optar per una certa “depuració i control de les imatges dels sants”, es va buscar retornar a  la funció pròpia de l’espai sacre: a “la litúrgia com a funció bàsica de l’edifici”.

Parlem d'allò religiós per acostar-nos al fet sagrat

En l’entrevista telemàtica amb Esteban Fernández-Cobián, ell  va contestar, de passada i sense sospitar-ho, a la pregunta que havia motivat aquest reportatge. “Quins són els atributs de Déu que més es valoren a dia d’avui?”, es preguntava. “Potser ho serien l'acolliment i la misericòrdia. Déu en un pare que ens cuida, si ens deixem, i ens perdona, si volem ser perdonats. Probablement aquesta és la raó per la qual molts espais de culte intenten representar amb la seva arquitectura els valors de l'abraçada”, afirma.

Venia de fer una diferència entre el sagrat i el religiós, que sovint es confonen. “El sagrat té a veure amb allò intocable, és el fonament d'alguna cosa, les regles del joc”, afirmava. És el centre inefable davant del qual es desesperava Borges com a escriptor. “El religiós és més específic, és la relació de l'home amb les forces que regeixen el cosmos, amb Déu. Si s’organitza aquesta ‘relació’ apareixen les religions”, afirmava el director de l’OARC.

Hem parlat d’edificis religiosos perquè calia acotar el tema; el sagrat, però, hi batega de fons en tot moment. Fernández-Cobián deia que un espai sagrat pot ser l'habitació dels fills, la tomba dels pares, la llar, o un lloc que uneixi a un col·lectiu: el monolit d’Uluru pels aborígens australians, la ciutat de Benarés pels induistes, o l'estadi d’Old Trafford, “El teatre dels somnis”, pels seguidors del Manchester United. I fa una última passa més enllá: “l'espai sagrat per antonomàsia és el ventre matern: un lloc calent, fosc, silenciós, protegit, on la vida es forma i es cuida. L'úter és l'arquetip espacial més important per a aquesta mena d'espais, el lloc al qual tots ens agradaria tornar”.