-
Publicat el 24 de juny 2022

L’any 1949, Arthur Miller va escriure Muerte de un viajante, amb la qual va guanyar el Pulitzer i el Tony. La trama gira al voltant del Willy Loman, un viatjant de comerç que ha dedicat tota la seva vida a treballar per a poder mantenir la seva família. Essent un retrat del fracàs del somni americà, la història narra les últimes 24 hores del vell. Ara, les podem veure al Teatre Romea de la mà d’Imanol Arias. 

El paper de Willy Loman li queda com anell al dit a Arias. L’actor és capaç de dotar el personatge de la mescla perfecta de tendresa, patetisme i deshonestedat. Partint del fet que és molt fàcil sentir-se identificat amb el text de Miller, la interpretació d’Imanol fa que sigui inevitable empatitzar amb el protagonista de l’obra. I durant els salts temporals s’evidencia que és un actor excel·lent, mostrant-nos un Willy cada cop més cansat. 

Només quatre cadires, una paret de maons i una falsa finestra acompanyen els actors sobre l’escenari. L’escenografia de Jorge Ferrari és simple, però eficaç: els intèrprets es mantenen sempre entre els murs de la casa dels Loman, però els espectadors viatgen amb ells per tots els espais on transcorre la història amb una mica d'imaginació i, en part, gràcies a les audiovisuals projectades. 

M’ha semblat, en canvi, que el so de Barbara Togander no ha estat del tot aprofitat. Tot i que ha complert amb la seva funció, imprescindible en alguns punts de l’obra, la senzillesa en el disseny no ha acabat de jugar a favor seu, en aquest cas. Sota el meu parer, no ha aconseguit del tot fluir com un element més en aquest exercici imaginatiu. 


Imanol i Jon Arias durant la funció. 

Això, però, no impedeix que aquesta simplicitat en el disseny de l’escena, el so i la il·luminació resulti en una exaltació de les dots interpretatives dels actors, el veritable focus d’aquesta obra. Tot i que el protagonista és, indiscutiblement, Imanol Arias, els seus acompanyants fan una feina excel·lent. Sobretot destaca Cristina de Inza amb la seva interpretació de la Linda, la muller d'en Willy: l’he trobada esplèndida en el monòleg final, resum de tota la cruesa de l’obra.

També són meravelloses les escenes en què en Willy i el seu fill, en Biff, s’embranquen en combats verbals: qui interpreta el segon és, irònicament, Jon Arias. No deu ser gens fàcil compartir escenari amb Imanol Arias, i encara menys si resulta que és el teu pare. Tot i que m’ha semblat una mica fluix durant els flashbacks, el jove actor compleix amb les expectatives, sobretot durant l’últim entrebanc entre pare i fill.

És cert que els salts temporals poden pecar d’excessius. Així, el vestuari, també de Ferrari, es converteix en una peça clau que ajuda als actors a saltar del present al passat sense crear confusió entre el públic. I no només això: en el cas dels actors Miguel Uribe i Fran Calvo, també els dona suport durant els seus magistrals canvis de personatge. 

En definitiva, l’adaptació de Natalio Grueso de Muerte de un viajante, una de les obres de teatre més conegudes, està a l’altura del preciós text que va escriure Miller. Un text que, encara avui en dia, continua ressonant com una necessària crítica contra el capitalisme. És una obra llarga i densa, perquè convida a la reflexió, però en cap moment es fa pesada. Val molt la pena passar pel Teatre Romea a gaudir del cuidat treball que ha fet tot l’equip. 

Fitxa artística

Autoria: Arthur Miller.
Versió/Adaptació: Natalio Grueso.
Direcció: Rubén Szuchmacher.

Willy Lomán: Imanol Arias.
Biff: Jon Arias.
Linda: Cristina De Inza.
Happy: Carlos Serrano-Clark
Chalie/Howard: Miguel Uribe.
Bernard/Ben: Fran Calvo.
Mujer: Susana Garachana.

Disseny d’escena i vestuari: Jorge Ferrari.
Disseny il·luminació: Felipe Ramos.
Disseny so: Barbara Togander.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —