Sense sortir de casa no podem viure plenament la urbanitat, i tampoc ens podem llepar. I d'això ens parla el poeta Pau Vadell, d'una forma alhora explosiva i enigmàtica. Comencem a llegir i ens trobem amb un llenguatge visceral —natural i salvatge, quasi sexual. Les referències al cos són constants, tant de forma explícita com implícita: el jo poètic "lleparia" racons poc típics —el "nas", els "pèls" o una "fondalada"— que per extensió ens suggereixen altres racons coneguts.
Entre els versos s'hi respira certa violència que manté l'atenció del lector —i que no arriba a violentar, sinó que és un ímpetu atractiu. Per a accentuar aquest efecte, el poeta també fa ús de la força expressiva de la llengua del sud de Mallorca.
El poema convida al lector a escollir alguns dels significats de les paraules, que no vénen donats sinó només insinuats: és precisament en aquestes ombres on cadascú troba una lectura particular, basada potser en les seves pròpies experiències. Per això que cada paraula, quan per fi la trobem, és encara ben viva.

UN PÈL ANCORAT EN EL PASSAT. UNA FONDALADA FARCIDA DE TARQUIM DE MÒBIL

Tens pèls als llavis, al nas. Jo te’ls lleparia amb insistència. N’extrauria el nèctar pur de la contaminació.
Tens flors mortes al cap. Cossiols entretinguts de vessa. No conceps allò visible com una responsabilitat elemental.
Helena és un nom de desgraciada. Totes les Helenes que conec pateixen d’una manera transcendental. Des d’Elena de Bourbon fins a l’Helena primerenca que mai no es trenca. Tens un pèl al nas, jo te’l lleparia fins a la ceràmica més folklòrica, més sevillanística. Et compraria una màquina depiladora per destriar els bons versos de les males arrels. Et lleparia tota la teva llargària, tots els teus pèls nials. T’ho has repensat i jo m’he fet enrere. Viola’m la vena capil·lar i fes-me soll del teu retrat edulcorat.

— D'Apèndix City (Documenta Balear; La Cantàrida, 2010) de Pau Vadell.

Il·lustració: Pep (Josep Tàssies)

Cada dilluns, un poeta ens llegirà uns versos triats expressament perquè ens acompanyin durant la setmana. Els poemes no donen la felicitat, però una mica de saviesa potser sí. O això és el que diuen.