Segons el ministre de propaganda del Tercer Reich, Joseph Goebbels, “una mentida repetida mil vegades s’acaba convertint en una veritat”. La premissa cínica del ministre nazi esdevé l’estil de vida d’un home català, de mitjana edat, de bigoti frondós que assegura que va estar al camp de concentració de Flossenbürg, Alemanya. La història d’Enric Marco és una de les grans mentides d’aquest país a la qual l'escriptor Javier Cercas ja va dedicar la novel·la El impostor a aquest incrèdul personatge.

En el llibre es relata la història d’aquest sindicalista que va enganyar tot l’Estat amb la seva suposada estada en camps de treball forçat alemanys. Ara, amb el film Marco, els directors guipuscoans Arregi i Garaño aconsegueixen portar a la pantalla gran la cronologia d’un estafador encegat per la seva pròpia mentida.

En el film veiem a Eduard Fernández donar vida a un home atrapat en una ficció. En la seva trajectòria, Enric Marco va fer centenars de xerrades a instituts i escoles, va ser president de l'Associació Amical de Mauthausen a Barcelona i, fins i tot, va arribar a ser Creu de Sant Jordi l’any 2001. Amb totes aquestes condecoracions, és impossible pensar que un home seria capaç d’inventar tota una vida jugant amb un genocidi i, probablement, una de les catàstrofes més grans de la història de la humanitat com són els camps d’extermini nazis.

No va ser fins a l’any 2005, quan l’historiador Benito Bermejo va destapar el passat d’Enric Marco i es va saber que només havia estat en una presó ordinària a Kiel, Alemanya. En aquell moment, Marco va ser relegat de tots els seus càrrecs i apartat de les associacions pertinents.

En la cinta ens trobem amb un antiheroi, un home mogut per un afany de protagonisme inacabable. Aquesta conducta es veu reflectida en molts moments de la pel·lícula, on fins i tot en el naixement del seu net necessita ser el focus d’atenció durant un moment explicant “batalletes” de quan ell era un infant. La tasca més difícil del llargmetratge és respondre a la pregunta que tot espectador es fa assegut a la seva butaca: “Per què?”.

La resposta és la por d’un home covard a perdre la seva identitat. Sense identitat no som res i preferim viure en una mentida que afrontar una realitat. Enric Marco era egocèntric de naixement, un individu sense moralitat, poruc en tots els moments de la seva vida, a la recerca sempre d’una fugida cap endavant, sense tenir dignitat ni perdó amb les víctimes reals de l’holocaust i amb els seus éssers estimats (si en va estimar mai cap).

Un mimetisme acadèmic

Eduard Fernández està en estat de gràcia. Després de la seva interpretació heroica a la pel·lícula de El 47, la més vista als cinemes espanyols en els últims 40 anys, l’actor català aconsegueix una transformació perfecta en el rol d’un boig convençut de la seva creença. Amb la demència i l'obstinació d’un Quixot, l'intèrpret caracteritza Marco amb una respiració ensordidora d’un home intranquil, una mirada de preocupació contínua, la gestualitat ferma i freda amb una capacitat de reconstrucció gegantina… Un ventall de dots actorals que el veterà Fernández deixa entreveure en la seva actuació, la qual és el fonament de tota la pel·lícula. La tria d’escollir Fernández com a protagonista és un encert total per part de la direcció per fer creïble un personatge real digne de ficció.

Els directors de la pel·lícula, Jon Garaño i Aitor Arregi, també encerten en la fusió de manera quasi imperceptible de documents periodístics reals amb escenes gravades, que ajuda també a donar més veracitat als fets. Fins i tot, s’inclou en el llargmetratge una trobada verídica a Olot entre Marco i Cercas en un acte de presentació de la novel·la.

Pel que fa als altres personatges, orbiten al voltant de l’estrella que s’apaga a mesura que la veritat rellueix i esdevenen els satèl·lits que fan de fars de la veritat. Nathalie Poza o Fermí Reixach són notables, però queden en segon pla, sorpresos de la mateixa manera que el públic amb la poca humanitat del personatge principal.

En els 101 minuts de film no s’atura la hipnosi i la indignació, a parts iguals, de l’espectador per a una figura capaç de dissenyar tota una vida construïda amb falsedats. La pel·lícula aconsegueix, a base d’anades i vingudes en el temps, anar tombant com un castell de naips la gran mentida d’Enric Marco, que va viure dins la seva ficció fins als 101 anys de vida, creient que sempre “és més important el com s’explica una cosa que qui ho explica” (frase que diu el mateix Eduard Fernández al film), sense adonar-se de la perillositat que representa apropiar-se d’una pena que correspon només a les víctimes de la catàstrofe i fingir-la per una constant necessitat d’atenció.