Dins de l'autobús de camí a la platja no falten joves amb tote bags i roba fresca i estiuenca, i de seguida penso que també van a veure la pel·lícula d’avui. Arribem a la parada i, efectivament, tothom s'aixeca del seient. Baixem i procuro orientar-me, no se’m dona gaire bé però de seguida veig un munt de gent i una pantalla enorme. A mesura que ens apropàvem apareixien més i més caps, va ser difícil trobar un bon lloc. Quin èxit el Cinema Lliure!

M'assec entre desenes de tovalloles i pareos gegantins decorats amb motius florals. Al meu voltant hi ha moltíssimes parelles joves i adultes, cinèfils i persones estrangeres de visita o residents, tal com Juliana Spadano, directora de la mostra, havia avançat al Diari de Barcelona. Es manté el perfil d'audiència d’experiències anteriors. Aixeco la vista i observo: tothom ve preparadíssim. Un noi porta la seva “ensaladilla russa” cassolana, dues amigues comparteixen una bossa d’aquelles crispetes que es fan al microones —es devien sentir com al sofà de casa seva—, fins i tot una parella de gent més gran ha plantat les seves cadires a la sorra. 

El rum-rum de la gent s'atura quan se n'adonen que davant de la pantalla apareixen unes persones decidides a parlar. Durant uns instants les ones del mar és l’únic que es sent. Spadano, després d’una breu presentació, donà la paraula a David Alesina, director del curt que es projectaria. El Diari de Barcelona havia pogut contactar amb ell hores abans i ens havia descrit la seva obra Anastatica com “un univers. Un espai físic i mental on es viu a l'espera”. En aquest lloc, la mort apareix de manera especial, “les persones s'aixequen i caminen en direcció al mar fins a desaparèixer sota l'aigua”.

Aquesta realitat però, xoca amb la manera com viu el dol la protagonista, “aferrada a una cosa que ja no hi és”. Les actrius presents i el director donen les gràcies per l’oportunitat i dos minuts després el curt es projecta. El públic, en silenci, s’endinsa en les emocions i la intimitat que veuen en pantalla, sens dubte, l’univers d’Anastatica atrapa.

El silenci torna a regnar a la platja després dels aplaudiments del espectadors. Aquest cop és Aftersun i el record de les vacances dels protagonistes, pare i filla, el que apareix al projector. Un record contraposat amb la realitat que vivia la jove ja crescuda. No dic res més, és un must, s’ha de veure i deixar-se emportar pels contrastos. Acabada la pel·lícula el públic comença a plegar tovalloles mentres debaten sobre el significat d’allò que acabaven de veure. Un noi no ho tenia gaire clar, la seva parella li deia: "Home clar que és això!”. Unes amigues estrangeres coincidien en opinions, la pel·lícula havia estat “so beautiful”. Al escoltar els diversos debats que s’havien creat entre els grups d'espectadors vaig entendre perquè valia la pena apostar per esdeveniments així.

Sobre Cinema Lliure a la Platja

Spadano, directora de Cinema Lliure des de 2015, descriu el projecte al Diari de Barcelona com “un aparador del millor cinema independent recentment estrenat per festivals” basat en el “respecte, l’accessibilitat i la igualtat de gènere”. Va més enllà de mostrar films exitosos, és una aposta pel nou talent, fet que queda patent amb la projecció de curts sorgits d’escoles de cinema de Mallorca i Catalunya o de festivals com CONOFEST(Mallorca) o FILMETS (Badalona).

La directora assegura que volen seguir ampliant “les accions de formació i l’enfortiment de la indústria”. No hi ha dubte, el futur de Cinema Lliure es prometedor, el creixement no s’atura des de 2012 i projecció rere projecció el públic demostra el recolzament i la voluntat de seguir acudint a esdeveniments com a aquests.