La Sara García (Penny Jay com a nom artístic) és humorista. Va néixer a Madrid i des de l'any 2018 ha participat i dirigit diferents projectes relacionats amb la comèdia. Actualment té dos pòdcasts i és presentadora i directora de la Riot Comedy Fem, un espectacle d'humor on reivindica el lloc de la dona en el món de la comèdia.

L’any 2019 va fer encendre internet després de la seva entrevista al programa de Movistar, La Resistencia. Allà va assenyalar la falta de presència de les dones a l'humor. Després d’aquella entrevista, les xarxes es van posicionar en contra d’ella i entre els comentaris ofensius més repetits hi havia: “puta, gorda, feminazi”. Ara, quatre anys després, la Sara ha publicat un llibre amb aquestes tres paraules com a títol. 

Com va sorgir la idea d’escriure Puta, gorda, feminazi?

És una promesa espiritual que em faig a mi mateixa i a les meves creences: si sobrevisc, explicaré la meva història perquè altres dones que estiguin perdudes es trobin i s’hi puguin veure reflectides.

Com va ser el procés creatiu i d’escriptura fins a arribar a tenir aquest llibre entre les mans? 

El vaig començar a escriure després de la pandèmia. El procés d’escriptura es va basar en una intencionalitat d’acord amb els sentiments d’aquell moment, que era pràcticament una carta suïcida. Amb el temps, va acabar sent la carta que m'he fet a mi mateixa i que m'ha fet sanar i sortir de la depressió, perquè m'ha ajudat a veure les coses amb perspectiva, des del perdó, des de l'afecte i des de l'amor, no solament cap als altres, sinó també cap a mi. 

Quan el vaig escriure estava absolutament dissociada perquè no he deixat d'estar malalta en anys. No he deixat de tenir depressió. Ara és quan estic començant a veure una mica la llum. És un llibre que representa el més artístic que he fet en la meva vida, perquè literalment està escrit des de les entranyes. 

El teu projecte principal és la Riot Comedy, un show de comèdia femenina. Com va sorgir la idea del projecte i com es va començar a tirar endavant?

Volia un espai on poder pujar i poder parlar d'uns certs temes que sentia que els open mic no serien ben rebuts. A més, sentia que si anava a ser una cosa així, volia fer-ho amb les meves companyes perquè, com bé dic en el llibre: sola ets una boja amb una pancarta; juntes, un moviment social. La Riot Comedy neix sota el ventall del feminisme i amb una visió clara de reivindicació molt forta. 

Has tingut referents en l’humor que siguin dones? O al ser un terreny històrica i socialment masculinitzat t’ha costat entendre que tu també pots estar en aquests espais?

N’he tingut molt pocs, la veritat. Quan vam començar el 2018 hi havia molt poques dones que estiguessin a dalt del tot. Però va haver-hi una sèrie de persones que per mitjà de la comèdia, sobretot dones, em van moure per dins i va ser com… Wow! Si elles ho fan, jo també puc. I llavors es va crear la Riot. No obstant això, sí que s’ha de dir que em faltaven molts referents.

Encara falten dones, en aquests espais. 

Sí, segueixen havent-hi poques dones. Perquè que hi ha quatre que siguin reconegudes, no vol dir que la indústria de sobte hagi canviat.

Per què costa tant aquest canvi?

Tot això ve de la idea que una dona no pot ser intel·ligent. Després, també, que una dona, si parla o si toca uns certs temes, es veu com alguna cosa grotesca. 

Pensar que una dona no pot ser graciosa és el més misogin del món: estàs dient que és incapaç de crear estructures narratives al seu cap que facin riure. La comèdia no és res més que estructures narratives que es poden treballar, interpretació sobre l'escenari, una forma artística, i per a mi és una de les formes artístiques més accessibles que existeix actualment. Dir que les dones no saben fer comèdia o que no són gracioses... és que ni tan sols t'has parat a escoltar una dona en la teva vida! 

A tu t'afecta professionalment aquest pensament masclista i misogin?

A mi m'afecten professionalment moltíssimes coses del masclisme i la misogínia, que és el que explico al llarg del llibre, perquè jo he entrat en aquesta indústria donant un cop damunt la taula. 

Llavors, clar, jo soc Satanàs per al sistema. La dona no normativa que no es talla a dir el que pensa, que no es talla a assenyalar a qui hagi d'assenyalar, si és necessari. Que no es talla a dir a la resta de dones que cal generar diners i que cal capitalitzar les coses per a poder conquerir els espais i poder anar canviant el sistema nosaltres. Són coses que, encara que ens pensem que vivim en una societat molt moderna, el 2023 no és gens modern. 

Una cosa que també es fa palesa en el teu llibre és que el feminisme ha tingut un paper molt important en la teva vida i trajectòria. Com va ser el teu despertar feminista?

Va venir treballant en una agència de publicitat en la qual la meva companya escrivia sobre el feminisme. Moltes coses que jo pensava que em passaven a mi només perquè seria ximple o perquè m’ho hauria merescut o perquè, clar, no sé gestionar les coses, els hi passaven a moltes més dones i que hi havia un patró, hi havia un patró d'opressió. 

En això consisteix el feminisme, no? En anar despertant a poc a poc.

Sí, tu no arribes un dia i ets la més feminista del món, sinó que vas trobant patrons que penses que són només teus i t'adones que no, que és una cosa sistemàtica i que existeix una pressió simplement pel fet de ser dona. I a mesura que els vas descobrint vas lluitant contra ells. O els vas assimilant i vas dient: “Val, això és per això”. I el despertar segueix. Tenim moltíssimes coses a aprendre del feminisme encara. 

Creus que és difícil viure de la comèdia ara mateix?

Depèn. Per mi el que és difícil és ser autònoma. 

És un terreny amb poc prestigi?

Bé, tot el que sigui art està desprestigiat. Fins que tu no ets el màxim artista i de sobte guanyes moltíssims diners és com que tota la teva trajectòria laboral sembla que no val res. 

Un dels episodis de la teva vida que expliques al llibre i que més han marcat la teva trajectòria és la visita al programa de la Resistencia. Com veus ara en perspectiva allò que va passar si ho compares amb com et va marcar en aquell moment?

Veig que jo tenia raó. Li vaig posar en safata poder fer una cosa molt gran que era donar visibilitat a les seves companyes i a implicar-se en el discurs públic amb una cosa tan senzilla com és el fet de no insultar a les dones que venen al programa. Ho vaig viure amb moltíssima culpa i em van fer sentir molt boja, com si em meresqués tota la violència que digital, personal i laboral que vaig viure.

Continuaré reivindicant el mateix perquè, com t’he dit abans, el fet que hi hagi quatre dones amb èxit no vol dir que les coses hagin canviat. N’hem de ser més, de més edats, de diferents discursos, de diferents ètnies… Hem d'envair els espais com ells els tenen envaïts.

Havent dit això, a partir d’ara què n’esperes, del futur?

Jo l'única cosa que espero és poder continuar vivint del que visc perquè em sembla un regal de la vida. Malgrat que em costi suor i llàgrimes, ho passi fatal i em deixi el cos i la veu i la salut moltes vegades per a poder arribar a final de mes, espero que les coses vagin a millor. També és veritat que quan passes per diversos intents de suïcidi i preses de consciència que has estat malalta, ja t’està bé tot el que et vingui.