'Pequeño País', basada en la novel·la homònima de Gaël Faye, ens presenta un colpidor retrat del conflicte entre tutsis i hutus que desembocà en el Genocidi de Ruanda.
Per Pablo Mérida
Publicat el 24 de maig 2021

1993. El Gabriel és un noi tutsi de deu anys que viu a Burundi amb la seva mare expatriada i el seu pare francès. La seva vida feliç va desintegrant-se a mesura que les tensions entre tutsis i hutus s’estenen pel país.

La pel·lícula Pequeño País dirigida i escrita per Renaud Berbier comença amb un seguit d’escenes costumistes de la vida tranquil·la d’en Gabriel. Se’ns presenta la seva família, els seus amics, l’escola. Però rere aquesta façana aparentment agradable i lluminosa, se’ns va mostrant en comptagotes la realitat política de Burundi i el conflicte latent entre tutsis i hutus. Anem descobrint l’odi irracional que divideix la societat des de la mirada innocent del protagonista, a qui seguim durant tota la pel·lícula, i a qui s’intenta protegir, com a la resta dels nens, d’aquesta realitat tan obscura. 

A mesura que avança la història, som partícips de com la situació a Burundi es va fent cada cop més tensa. Els adults comencen a posar-se nerviosos i els nens no entenen exactament que està passant. El gran èxit de la pel·lícula és mantenir-se sempre en la perspectiva dels infants, que encara que no veuen els horrors de la guerra de primera mà intueixen el drama que els assola. 


Durant gairebé tota la cinta no es produeix cap escena de violència. A l’última part del metratge, però, això canvia radicalment. Dues escenes mostren els horrors del conflicte entre Tutsis i Hutus d’una manera brutal. Són, sens dubte, dues de les seqüències més impactants que he vist en molt de temps i converteixen el film en quelcom terrorífic. 

Pequeño País ens presenta un dels retrats més potents no només del conflicte entre tutsis i hutus sinó dels mals de la guerra en general. Els nens, encapçalats per l’entranyable Gabriel, són el contrapunt humà a una situació del tot inhumana. La dissonància entre la violència i la innocència de la infantesa s’extrema fins als seus màxims possibles, cosa que fa patir molt a l’espectador. És notable, però, que la construcció d’aquesta càrrega emocional es dugui a terme  sense mostrar de manera explícita la violència del conflicte durant bona part del metratge. Així i tot, al final, la tensió creixent esclata de la manera més contundent i esgarrifosa possible.

El film, ja us aviso, és devastador, però en la seva duresa resideix un missatge necessari que mai hem d’oblidar. L’odi, el germen de la violència i la guerra, aconsegueix trencar comunitats i les esquerdes que genera són molt difícils de curar. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —