Per què han fracassat les converses de pau entre Israel i Palestina?
Publicat el 02 de juliol 2020

Malgrat que des d'ahir el govern d'Israel ja té la porta oberta per annexionar-se un terç de Cisjordània —aquest era el termini fixat en l'acord de govern que va permetre a Benjamin Netanyahu tornar a ser primer ministre— l'estat jueu encara no ha començat a executar el pla. Segons el ministre israelià de Cooperació, falta acordar-ne els detalls amb els Estats Units, que inicialment hi eren favorables. Precisament, alguns analistes afirmen que a hores d'ara encara "no hi ha res preparat sobre el terreny i ningú sap quines parts s'annexionarà".

El ministre, tanmateix, avisava ahir que el pla començarà aquest juliol, tot i els recels dels socis de govern i la ferma oposició de la comunitat internacional, encapçalada pel secretari general de les Nacions Unides. António Guterres ja ha avisat que, en cas de consumar-se, l'annexió seria una "violació molt seriosa de la legislació internacional" i un cop gairebé definitiu a les negociacions de pau.

Uns intents de pau que han tingut diversos episodis des de la primera guerra entre els països àrabs i el recentment fundat estat d'Israel, el 1948. El final, però, sempre ha estat el mateix: trencament de les converses, enduriment de l'ocupació de Palestina i manteniment de l'statu quo, quan no hi ha hagut escalada del conflicte. Per què han fracassat una vegada rere l'altra les converses entre israelians i palestins per resoldre un dels conflictes més antics del planeta? Tot seguit us expliquem algunes de les raons citades per explicar la incapacitat d'assolir una pau estable i duradora al Pròxim Orient.

Manca d'institucions representatives

La primera conferència internacional de pau va ser la de Ginebra, feta entre el 1973 i 1974. Aleshores, però, no es parlava del conflicte entre Israel i Palestina, sinó del conflicte araboisraelià. De fet, les parts enfrontades eren l'estat jueu d'una banda i Jordània i Egipte de l'altra —Síria no hi va voler participar pel vet a l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP)—. Cal no oblidar que la conferència era conseqüència de l'alto el foc acordat després de la guerra del Yom Kipur i que, amb els anys, serviria per assolir la pau entre Tel Aviv i el Caire. La qüestió palestina, però, no va resoldre's.

D'entrada, perquè l'OLP no hi era convidada: Israel i els Estats Units la vetaven mentre no reconegués el dret d'Israel d'existir. Així, l'OLP veia com eren altres estats àrabs els que s'erigien en portaveus de la causa palestina, mentre que a ulls de la comunitat internacional no hi havia un representant legítim clar del poble palestí. Experts com la politòloga especialitzada en el Pròxim Orient, Wendy Pearlman, apunten a la manca d'un sistema de representació palestí institucionalitzat com a motiu inicial del fracàs de les negociacions per acabar la guerra al Pròxim Orient.

El lideratge de l'OLP, bàsicament els quadres del partit Fatah i especialment el seu líder, Iàssir Arafat, estaven disposats a participar en futures rondes de la conferència de Ginebra i a fer concessions. Es volia establir unes credencials com a representants legítims de Palestina davant la comunitat internacional, en oposició a les intencions de Jordània de fer el mateix.

Però l'OLP l'integraven diverses faccions “disputant-se el poder” i, com que no hi havia un sol actor que prengués les decisions dins l'organització, van aparèixer estratègies per fer fracassar les converses de pau. Fatah era al nucli de tot el procés de presa de decisions; segons sosté Pearlman en un article, això va fer que els actors més extremistes patissin pel seu rol futur en la política palestina i per la seva supervivència com a organització.

Així, aquestes faccions van optar per la violència com a resposta per disputar el lideratge de l'OLP i així mantenir la legitimitat i la popularitat entre la població. No només es qüestionava la via diplomàtica, sinó que també es posava en risc aquest camí. El fet d'atacar Israel va fer que Fatah les reconegués, però a un preu molt alt: l'estat jueu tancava la porta a una segona ronda negociadora, acusant l'OLP de doble discurs. Ginebra ja era història.

L'equilibri de poder entre Fatah i Hamas

La següent fita en les converses de pau van ser els acords d'Oslo del 1993, ara sí destinats a resoldre el conflicte entre Israel i Palestina. El suport de l'OLP a les negociacions va anar acompanyat del desig d'Arafat d'enfortir el seu poder en la causa palestina. Resolta la qüestió de la representació institucional, en aquest cas l'experta assenyala una segona hipòtesi dels motius pel fracàs de les negociacions de pau: la lluita entre Fatah i Hamàs per ser l'organització dirigent a Palestina.

Els acords donaven al president de l'OLP el reconeixement com a líder dels palestins. Hamàs, en canvi, veia en l'acord no sols una traïció a Palestina i als palestins, sinó també una amenaça a la seva existència i al seu rol en l'arena política palestina.

Arran dels acords d'Oslo, Arafat, Shimon Peres i Isaac Rabin van rebre el Nobel de la Pau el 1994

 


De nou, el camí triat per fer descarrilar les negociacions va ser el de la violència i els atacs suïcides. No només per oposar-se a l'opressor sionista, sinó també per augmentar la mateixa popularitat i el suport popular. La manera: desafiar l'estratègia d'Arafat i sabotejar els seus èxits a la taula de negociació.

Després de la victòria electoral de Hamàs en les eleccions legislatives del 2006, aquesta dinàmica va augmentar. Hi va haver diversos moments en què el que estava en joc ja no eren les converses de pau (aturades i enterrades), sinó el control de la política palestina, encara que això equivalgués a disputar un poder limitat en una terra ocupada. També Fatah va abraçar aquestes dinàmiques i va fer dels intents de pau una quimera, perquè Israel s'armava de raons per mantenir l'statu quo.


Pearlman lamenta que Fatah fos incapaç de trobar una via per compartir el poder, de manera que garantís a Hamàs la seva supervivència i aquesta tingués un camí per comportar-se com a oposició pacífica. Potser, el cost més gran va ser el desmantellament de la legitimitat i la utilitat de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) a ulls de la comunitat internacional.

La incapacitat dels estats àrabs de fer sentir Israel segur

Des de la seva fundació el 1947, Israel ha viscut en un estat d'alarma permanent. De fet, tècnicament el país encara està en guerra. No només per l'amenaça palestina, política o militar, sinó també per l'oposició frontal del món àrab a l'estat sionista. Ho testimonien les successives guerres contra Israel. En aquest sentit, les accions liderades per grups no palestins i no estatals, com ara l'organització libanesa Hesbol·là, han contribuït a establir una sensació de perill permanent entre els israelians.

La retòrica constant exhibida pels països àrabs i per Iran han desmuntat qualsevol missatge moderat que s'estigués enviant des de l'ANP per acostar posicions a fi de reprendre els diàlegs de pau. La manca de confiança ha reforçat les posicions més dures d'Israel pel que fa a concessions. No només en relació amb les autoritats palestines i les institucions, sinó també pel que fa a la població palestina i la seva vida diària. Fins fa pocs anys, només hi havia confiança en règims, com ara l'egipci, per reprimir la línia dura d'Hamàs i cooperar en matèria de seguretat. I no pas en una agenda de pau.

Val a dir que els darrers anys, el paradigma de la política àrab ha deixat de ser l'antisionisme, tal com assenyala un dels informes publicats per investigadors del CIDOB en el marc del projecte MENARA sobre el Nord d'Àfrica i el Pròxim Orient. Si bé la solidaritat amb la causa palestina continua essent la tònica dominant, sobretot a escala popular, cada cop més règims estan replantejant, establint i accelerant les relacions amb Israel. El millor exemple és l'apropament de l'Aràbia Saudita, seguit i superat pels Emirats Àrabs Units i altres monarquies del golf. Una dinàmica, que de seguir, podria canviar l'ordre regional, diu l'informe. Es fa difícil pensar que això afavoriria els interessos negociadors palestins.

L'oposició de la línia dura israeliana a qualsevol concessió

Entre la comunitat internacional hi ha un consens estable segons el qual els acords de pau entre Israel i Palestina haurien de basar-se en la solució dels dos estats a partir de les fronteres del 1967. Tot i això, el fracàs de les converses al llarg dels anys ha fet que aquest objectiu sigui cada cop més inabastable, fins al punt que moltes veus denuncien que si Netanyahu tira endavant l'annexió anunciada, ja no tindria cap mena de sentit la creació d'un estat palestí, perquè seria inviable territorialment.

En qualsevol cas, Israel ha seguit expandint les colònies il·legals en territori palestí, ignorant les resolucions de l'ONU que estableixen que les fronteres del 1967 s'han de respectar i els assentaments jueus, s'haurien de desmantellar.

Més enllà, els drets civils palestins, especialment la llibertat de moviment, han estat progressivament restringits. Basant-se en raons securitàries, es van construir punts de control i murs per tal d'entorpir qualsevol estructura econòmica estable i la dinàmica entre cadascun dels territoris palestins. No són pocs els que a Israel varen donar suport a aquesta estratègia i la justifiquen extremament.

La Knesset, el parlament israelià, ha legitimat al llarg dels anys els governs sionistes que van prendre aquestes decisions. És més, es van haver de fer aliances polítiques amb alguns partits molt ancorats a la dreta i que eren contraris a qualsevol concessió als palestins: consideren que Palestina sempre ha estat terra jueva.

Així doncs, qualsevol intent de pau ha fracassat, perquè a la taula de negociació el govern israelià ha vetat repetidament qüestions fonamentals pels palestins, com ara el retorn dels refugiats, l'estatus de Jerusalem Est o el desmantellament de les colònies. No només per la posició política del partit jueu de torn al govern, sinó també per la influència en l'opinió pública de les doctrines més extremistes. Qualsevol reconsideració, qualsevol concessió, pot ser vista com un pas enrere i pot costar unes eleccions.

A més, els principals partits també han aprofitat el discurs de la línia dura per marcar agenda. Els ha donat l'oportunitat de tirar endavant polítiques que molts qualifiquen d'apartheid i d'expansionisme, amb una oposició interna testimonial, per poder forçar la part palestina a acceptar situacions de fets consumats. Amb unes organitzacions locals de defensa dels drets humans assetjades, sense capacitat real de forçar canvis, l'estat israelià s'ha sentit lliure de continuar ignorant i violant les resolucions de l'ONU.

El suport del sionisme internacional

Un dels motius pels quals Israel ha pogut seguir executant aquestes polítiques té a veure amb la permissivitat internacional. Malgrat desobeir l'ONU, l'Estat sempre ha tingut el suport dels seus aliats més propers, especialment el dels Estats Units. Totes les administracions nord-americanes han donat suport militar, cooperació i cobertura política per a les decisions que han afectat Palestina. I han vetat qualsevol resolució dura al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que pogués deslegitimar Israel.

Amb l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, aquest suport s'ha fet encara més explícit i inequívoc. Des de l'abandonament unilateral de l'acord nuclear amb Iran fins al pla de pau per al Pròxim Orient dels Estats Units. El que Trump anomena “l'acord del segle” agrada molt al líder israelià, però, en canvi, ha enfurismat els palestins. Estableix, per exemple, que Jerusalem és la capital indivisible d'Israel, a banda d'altres plantejaments clarament favorables a les posicions de Tel Aviv.


Una de les raons d'aquest suport és la força del lobby sionista als EUA. Diverses elits han fet servir les seves influències per assegurar el suport als partidaris de la línia dura i per donar cobertura a qualsevol acció d'Israel envers Palestina. En va ser un exemple el discurs de Netanyahu al Congrés nord-americà criticant el president Obama. Tot plegat esponsoritzat pel lobby jueu.


Els EUA sempre han reconegut a Israel el dret a l'autodefensa quan ha dut a terme les darreres guerres a Gaza, malgrat la constatació que s'havien violat drets humans i les denúncies d'un ús desproporcionat de la força contra Hamàs i la població civil. Aquests importants suports internacionals han fet que el sionisme no tingui gaires incentius per moderar els posicionaments i fer concessions a la part palestina. Tampoc per canviar dinàmiques internes que fan que alguns experts parlin de democràcia ètnica, com ara el sociòleg israelià Sammy Smooha.

Tot plegat ha contribuït al fet que els palestins, especialment a Gaza, no estiguin predisposats a fer cap concessió, perquè ja no es creuen que l'estat jueu vulgui una pau justa. De fet, va esperonar la via unilateral palestina, com l'aplicació per entrar a la UNESCO o les recents marxes del retorn a Gaza.


Tanmateix, les divisions internes palestines es mantenen i la possibilitat d'una estratègia consensuada per reviure unes negociacions de pau fracassa un cop rere l'altre.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —