[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 14 d’agost 2020

Ha estat una tarda increïble. Retrobar-nos després de 15 anys, al bar de sempre, com si el temps s’hagués congelat, com si fóssim les mateixes persones que vam deixar Madrid aquell estiu del 2005. Aleshores ens preguntàvem on comença i on acabarà el destí que ens uneix i que ens separarà. Ara hem entès, per fi, que és al lloc de sempre.

Encara recordo quan la Marta em va trucar a les sis del matí només per parlar, només perquè se sentia sola. La veritat és que el Sebas no ho va fer gaire bé marxant d’aquella manera cap a Buenos Aires. Els diners s’havien acabat i semblava que al barri ja no hi havia lloc per a ningú, però la Marta n'estava realment enamorada. Avui s’han retrobat i, tot i que al principi ha estat incòmode, han acabat brindant amb les seves ampolles de cervesa.

Era evident que en algun moment de la conversa sortiria el mític viatge a Santiago de Xile. Un d’aquells dies em vaig despertar sola a l’hotel, vaig veure sortir el sol i la ciutat despertant entre muntanyes. Ho recordo com si fos ahir. Vam recórrer la zona durant dies, amb dues furgonetes, sense res més que quatre duros i la companyia dels altres. Va ser durant aquells dies que em vaig adonar que ells eren els meus amics, els de veritat, amb els que al carrer passàvem les hores, xerrant de tot, sempre amunt i avall, buscant noves coses per fer.  

Uns dies després de tornar a Madrid, el més gran de la colla, el Carlos, ens va explicar que a la seva germana, la Isabel, l’havien fet fora de la feina sense saber per què. No li van ni donar les gràcies perquè estava sense contracte. Aquella mateixa tarda la vam trucar i vam anar a celebrar-ho. Ella estava força trista, no sabia com es podria continuar pagant els estudis, però nosaltres intentàvem animar-la com fos. Quan anàvem pel tercer combinat li vaig dir, sense pensar massa: “Ja no hauràs de suportar l’imbècil del teu cap ni un minut més!” Em va mirar, va somriure, va obrir-se una cervesa i es va deixar anar el cabell al ritme de la música.

Tot era fantàstic, estàvem sempre junts, però suposo que com passa sempre, mica en mica el grup es va anar separant. L’Alicia se’n va anar a viure a Barcelona i, tot i que avui no ha vingut al retrobament, m’ha vingut a la memòria. La Claudia va tenir un fill i del Guille i la resta no n’he sabut res... fins la setmana passada, quan algú va recuperar els telèfons de tots i va fer un grup de WhatsApp. De seguida ens vam posar d’acord per veure’ns avui. 

Hem estat unes quantes hores petant la xerrada, posant-nos al dia, prometent-nos, amb tota la bona fe però segurament amb poques intencions reals, que ens tornaríem a veure aviat. La veritat és que no tinc clar que tornem a quedar alguna vegada, però després de tots aquests anys, en veure’ls avui, m’he adonat que segueixen sent els amics amb els que al carrer passàvem les hores. Que són, i seran, els meus amics, per sobre de totes les coses. 

 

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —