[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Oscar Jimenez i Cesc Maideu
Publicat el 28 d’agost 2020

El coronavirus va enviar gairebé tothom a casa, els periodistes també. I tot va canviar: les redaccions van buidar-se per omplir les cases de cadascú. Les converses eren per un xat. Les reunions, per videoconferència. Les rodes de premsa, virtuals. I el cafè, de les cafeteres particulars. Només els imprescindibles van continuar anant als seus llocs de treball, i la tecnologia (amb tocs d’imaginació) va permetre que els diaris continuessin essent cada dia al quiosc, que la ràdio seguís sonant en antena, i la televisió aparegués a la pantalla. 

La situació excepcional va provocar que s’hagués de reinventar la manera com es feia periodisme, però la informació seguia arribant a totes les cases des de casa. La desena de periodistes entrevistats la passada primavera en aquest reportatge coincidien en un aspecte: amb tot, va ser un miracle que es pogués continuar informant. Ja fos ràdio, premsa o televisió, es va tirar endavant com es va poder.

Fem una mirada retrospectiva per saber què explicaven i com vivien aquesta situació inèdita alguns dels principals professionals del periodisme català. El reportatge s'ha de llegir, doncs, amb aquesta mirada.


Basté: “Hem fet dels millors programes que hem fet mai”

Des de casa seva Jordi Basté desperta Catalunya cada dia. S’aixeca, es dutxa, i ha de caminar pocs metres, de l’habitació fins al menjador, per posar-se davant d’un petit estudi que s’ha improvisat a la taula de la sala d’estar. Una pantalla, un micròfon, una línia telefònica i una cable “horrorós” que creua tot el saló. “Bon dia Catalunya, són les 6”. Basté va donar positiu de Covid-19 i, tot i ser asimptomàtic, es va haver de confinar a casa i fer el programa a distància. L’única part positiva: “el lavabo és el de casa teva, el cafè d’una cafetera magnífica i no has d’agafar el cotxe per anar a treballar”. Basté no és l’únic de l’equip del programa que treballa des de casa. És més, els únics que continuen anant a l’estudi de Rac1 són un productor i un tècnic de so. Tots els altres, confinats. Tot i les complicacions evidents que comporta fer un espai de 6 hores des de casa, Basté apunta que estan fent “dels millors programes que han fet mai”. “Ara tothom està en tensió i això provoca que es treballi molt millor; tothom pensa, si us plau, que no es talli”.

L’equip amb el que Jordi Basté comptava per fer El Món a Rac1 des de casa. Foto: La Vanguardia

Escapa: “És un miracle que surti el programa cada cap de setmana”

Dues vegades per programa, Roger Escapa, presentador del Suplement de Catalunya Ràdio, desapareix de l’antena durant 30 segons. Aquesta és una de les conseqüències de fer un programa de ràdio, també, des de casa. En el seu cas, cada matí ha de pujar una desena d’esglaons per arribar a l’estudi, el de casa seva, no el de Catalunya Ràdio. Va triar aquest espai de la casa perquè li van recomanar que havia de ser una habitació petita. Tres pantalles, un rellotge sincronitzat, un micròfon i una tele. “Bon dia, són les 7, i així sona el suplement de Catalunya Ràdio”.

Escapa no ha donat positiu de coronavirus, però tot i això va decidir, juntament amb tot l’equip, confinar-se. “És un miracle que surti el programa cada cap de setmana”, apunta. Per a ell, la principal complicació és no tenir el tècnic de so a l’altra banda del vidre: “Amb la mirada ell i jo ens entenem”. Per solucionar-ho, han ideat diversos trucs: depenent de l’entonació d’Escapa toca anar a publicitat, o toca que entri un tall, o continua parlant.

Roger Escapa fent el Suplement des de l’estudi de casa seva. Foto: CCMA

Terribas, des de l’estudi

Mònica Terribas continua parlant cada dia des de l’estudi de Catalunya Ràdio. Creu que ha de prendre “els mateixos riscos” que un treballador de serveis essencials. “El servei de neteja, els tècnics, l’equip de seguretat… són tots allà, i crec que jo no he de ser diferent”. Només sortir de casa es posa la mascareta i els guants i no se’ls treu fins que comença a parlar davant del micròfon. “Bon dia, confina’t Catalunya, són les 6”.

A l’estudi intenta no tocar gaire res: “passo les pàgines del diari amb guants i l’espuma del micròfon es desinfecta cada dia”. Fins a les 8 del matí l’acompanya una altra persona a l’estudi, “sempre a dos metres”, i de les 8 fins a la 1 del migdia està completament sola. Tots els membres del seu equip excepte tres periodistes, una productora i el tècnic de so treballen des de casa. Amb tot, Terribas explica que no se li està fent gens difícil: “Senzillament és canviar el xip, jo segueixo igual d’apassionada que sempre”.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Dies de servei públic. Dies de ràdio!

Una publicación compartida por El matí de Catalunya Ràdio (@maticatradio) el

 

Cuní: “El factor psicològic que no jugues a casa”

Josep Cuní, presentador de l’Aquí Cuní de la Ser Barcelona, també desperta cada dia Catalunya des de l’estudi. Igual que Terribas, sol com un mussol. Explica que un programa “llarg i complex” com el seu -que comença a les 7 del matí i acaba a les 12- es necessita fer des de l’estudi per no “estressar” el sistema tècnic. “Són les 7 en punt, bon dia Catalunya, bon dia Andorra”. Només Cuní, un tècnic, un productor i un redactor van cada dia a l’estudi, la resta de l’equip treballa des de casa. Explica que la seva sensació quan es fa ràdio des de casa és com la de “jugar en camp contrari”: “Evidentment el jugador surt a guanyar, però té el factor psicològic que no jugues a casa, no controles tant la situació”.

Encara que despertin Catalunya des de casa o des de l’estudi, tots troben a faltar la normalitat. Tant Basté com Escapa, els dos confinats a casa, desitgen com més aviat millor tornar a la ràdio, un espai que defineixen com el seu “hàbitat”. Amb la situació actual de Terribas i Cuní- que continuen anant a l’estudi però estan pràcticament sols- tampoc quedarien satisfets. Tots quatre periodistes reivindiquen l’element més essencial dels seus programes: l’equip humà. “El que trobo més a faltar són els companys, l’ambient de treball, les mirades…”, apunta Basté. Perquè el periodisme que ells comuniquen no només és un micròfon i un guió, sinó que a darrere hi ha moltes persones que treballen perquè tot surti bé. Uns companys d’equip de qui troben a faltar el calor humà, no la seva professionalitat, ja que des de casa, tots apunten, continua essent la mateixa.

Adaptar-se al moment

No només ha canviat el lloc o l’entorn de treball, sinó que el programa que presenten també s’ha reestructurat per poder fer front al moment informatiu excepcional. El primer element que ha estat víctima del nou context és la tertúlia. La majoria han estat eliminades per dos factors. Logístic: els tertulians també estan confinats i dirigir un diàleg entre quatre persones o més des de la distància és molt complicat. I, temàtic: la majoria dels tertulians de tots quatre programes eren especialistes en política, i la nova situació requereix nous tipus d’experts, com ara científics, metges o psicòlegs. En aquest sentit, Terribas, en una frase que podria haver firmat qualsevol dels quatre periodistes, apunta que ara s’han de “donar respostes a la població, i les úniques respostes vàlides són aquelles que provenen dels experts”.

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

📻Ens encanta fer-vos companyia, sigui com sigui i des d’on sigui. Gràcies per ser-hi ✨ #RAC1NoTanca #quedatacasa #totssom1

Una publicación compartida por RAC1 (@rac1oficial) el

 

S’han de donar respostes, s’ha d’informar de la realitat, però, alhora, s’ha de ser optimista en antena tot i que les dades diuen el contrari? Jordi Basté creu que sí: “La gent no vol sentir mentides, però està farta de les males notícies. Hem de dir les dolentes, però hem de prioritzar les bones”. I, així ho aplica el presentador del Món a Rac1, que quan desperta cada dia Catalunya intenta fer com Robin Williams a Good Morning Vietnam– una pel·lícula protagonitzada per un locutor de ràdio que despertava tots els soldats americans a la guerra del Vietnam. Els Estats Units estaven perdent la guerra, les notícies dolentes guanyaven les bones, però el locutor cada dia despertava tots els soldats amb optimisme i il·lusió.

La màgia de la ràdio

Amb tot, amb redaccions senceres confinades, locutors entrant des de casa, entrevistes per telèfon i desenes de complicacions més, la ràdio perd la seva anomenada màgia? Paradoxalment, els dos que fan ràdio des de casa, Basté i Escapa, defensen que no, que és la ràdio de sempre. En canvi, Terribas i Cuní, que continuen anant a l’estudi, pensen que la situació excepcional afecta negativament la ràdio. Basté: “La ràdio no perd màgia si ho expliques i fas còmplice a la gent. La màgia de la ràdio és la naturalitat”. Escapa: “La màgia de la ràdio hi és des de tot arreu”. Terribas: “Perd màgia, potser sí, és molt complicat tirar endavant amb tot el què està passant”. Cuní: “Hi ha molts elements que condicionen la qualitat de so i de discurs, així és molt difícil que no perdi màgia”. 

Tots coincideixen, però, que la ràdio ha de ser propera i natural, i aquest fet encara sobreviu. Una anècdota de Jordi Basté n’és l’evidència: “L’altre dia vaig entrevistar una senyora de 105 anys. De sobte, s’escolta un timbre. És el meu. I mec i mec i mec. Em portaven les càpsules de cafè. Jo no puc obrir la porta. Com li dius a un tio que pari de tocar el timbre. Tanco el micro i dic: deixa la caixa a la porta i marxa. Quan va acabar l’entrevista ho vaig dir. Aquí està la màgia, d’aquesta manera s’entra a les cases de tothom”.

La televisió: no només hi ha veu, també hi ha imatge

Un dels mitjans que ho té més complicat per tirar endavant i no perdre qualitat és la televisió. Les exigències tècniques són molt superiors per raons òbvies: no només hi ha veu, també hi ha imatge. Tian Riba és el director del Preguntes Freqüents (FAQS), un programa que s’emet cada dissabte a la nit a TV3. Quan tot va començar, apunta, “teníem por que el programa perdés qualitat. I n’ha perdut”. La televisió necessita molts “ingredients”, i encara que el contingut sigui igual o més potent, els recursos televisius s’han vist afectats “negativament per la situació excepcional”.

El cas del FAQS és un exemple de com els mitjans s’han hagut d’anar adaptant setmana rere setmana al panorama. Primer, va desaparèixer el públic. Després, els quatre periodistes que solen preguntar als convidats. Fins i tot, una setmana, la presentadora, Cristina Puig, va haver de fer el programa des de casa a causa d’haver estat en contacte amb una persona amb la Covid-19. La majoria de convidats i tertulians entren per videoconferència, i només un parell van al plató. “Solen ser els dos més potents”, apunta Riba, que explica que de mica en mica han anat trobant el format adequat. Una nova forma de fer el programa que fins i tot té avantatges: “Es guanya immediatesa i quantitat de convidats”. D’altra banda, però, confessa que es perd qualitat d’”imatge, so i ritme”.

 

Al mateix temps, i a diferència de la ràdio, la televisió no es pot permetre un gran nombre de persones fent teletreball: càmeres, tècnics i realitzadors necessiten un equipament molt especialitzat que no poden tenir a casa. Per tant, el plató del FAQS continua essent molt concorregut. Hi van totes les persones del sector tècnic, el director, el subdirector i la presentadora. La redacció, en canvi, pot treballar des de casa sense un equipament especialitzat i, per tant, estar confinada. Alguns s’han emportat els ordinadors de la feina i els han instal·lat a casa. Tot i les complicacions i els imprevistos constants, Cristina Puig continua responent les Preguntes Freqüents dels catalans cada dissabte a la nit.

Al Planta Baixa, programa informatiu de TV3 que s’emet cada migdia, no només no tenen la redacció confinada, sinó que l’han doblat. Maiol Roger, subdirector del programa, explica que per garantir que tothom tingui el màxim espai de seguretat, els periodistes s’han repartit en dues redaccions: la que ja tenia el Planta Baixa, i una altra en el pis de sobre, un espai que s’utilitza per fer la Marató de TV3. Les redaccions s’han doblat, però el trànsit al plató s’ha reduït a la meitat. Menys tècnics, menys càmeres, menys realitzadors, i, sobretot, més distància de seguretat. Sempre, el menor contacte possible: porten mascareta fins que s’entra en directe, es desinfecta tot cada dia i  s’han de maquillar ells mateixos.

En el cas del Planta Baixa, només els productors i els responsables de xarxes socials fan teletreball. Tots els altres, a treballar a la seu de TV3. Fins i tot, continuen enviant unitats mòbils al carrer, tot i que han reduït a la meitat el seu ús per prevenció. Amb tot, no només se’ls ha complicat la feina, sinó que també ha augmentat considerablement: abans feien dues hores de programa, i ara tres i mitja a causa de la reestructuració de la programació de TV3, que ha eliminat Els Matins i el Telenotícies Comarques.

I com han fet front a la nova situació? Maiol Roger explica que no ha estat difícil: “Estàvem acostumats a fer i desfer un programa en un matí pel gran contingut d’actualitat que té”. S’han minimitzat recursos, s’ha augmentat la duració del programa, però, tot i així, Ricard Ustrell continua dinant amb els catalans cada migdia des de la seva Planta Baixa.

 

Imatges del Planta Baixa darrere de les càmeres. Foto: Núria Torrents/Planta Baixa

Premsa escrita: fer un diari de forma remota

Els diaris han estat cada dia puntuals als quioscos tot i ser escrits des de casa. La premsa també s’ha hagut de confinar i adaptar-se al món del teletreball. Al Carrer Diputació 119 de Barcelona, seu del Diari Ara, només hi van cada dia la directora, el gerent i un subdirector. Tota la resta de treballadors estan a casa. Ho explica David Miró, subdirector del diari, que creu que no ha estat difícil tirar endavant tot i l’excepcional situació: “Tecnològicament estàvem preparats per fer-ho, però no sabíem que ho podíem fer”. Tots els redactors accedeixen a l’ordinador de la feina des de casa mitjançant un programa de clonatge. És a dir, entren remotament al programari necessari per editar el diari.

Tot i això, també hi ha espai per solucions més imaginatives, ja que les persones que es dediquen a fer infografies estan connectades per una aplicació que els gamers fan servir per jugar online: “Porten uns cascos, un micròfon i van parlant constantment entre ells”. La redacció ha passat de tenir desenes de persones a estar buida i el diari ha canviat la desena de seccions que tenia per un monotema: el coronavirus. Això també ha provocat que els periodistes es reordenin i canviïn de secció: “La majoria ajuda les seccions de Societat i Internacional, que van molt carregades de feina”, descriu Miró. Amb tot, explica que estan contents amb el resultat tot i que el diari hagi passat de tenir 48 pàgines a 40.

 

Fins al moment, els fotògrafs eren els únics que estaven al carrer, però amb el temps alguns periodistes ja comencen a sortir de casa. “És una crisi que els periodistes els agrada cobrir al carrer”, explica Miró, que posa d’exemples redactores que han estat a l’Àfrica durant l’epidèmia de l’Ebola o la guerra de l’Afganistan. “Seria absurd no deixar-les sortir”. En aquest sentit, descriu que al principi tothom dubtava molt: era una epidèmia molt desconeguda i no tenien mascaretes per tots. Però, amb el temps, la informació cada vegada ha estat més clara i la millor forma de continuar obtenint-ne és “ser al carrer”.  El que tardarà molt a estar plena és la redacció, ja que no preveuen tornar a la normalitat fins a finals d’estiu. A poc a poc, però, hi anirà anant gent com a prova pilot.

La prova pilot de La Vanguardia ja està en funcionament. Tot i que la redacció va estar completament confinada durant unes setmanes, ara ja comencen a tornar treballadors. “Al costat no hi pots tenir ningú, i el de davant, en diagonal”, explica Joel Albarrán, subdirector del diari. Els periodistes de la Vanguardia també accedeixen remotament a l’ordinador de la feina. Albarrán apunta que si abans hi havia 40 llicències per l’aplicació que permet aquesta funció, ara n’hi ha 200.

Des de fa poc temps, la redacció està oberta a qui hi vulgui anar, tot i això molts dels periodistes continuen a casa per prevenció. A part de passar de treballar de la redacció a casa, molts d’ells també han canviat de secció: com en el cas de l’Ara, molts periodistes estan ajudant la secció de Societat i Internacional i han deixat enrere, durant unes setmanes, la seva antiga especialització. També ha canviat la portada del diari: “Abans sempre hi havien diversos temes plasmats, des de fa unes setmanes és permanentment monotemàtica”.

La premsa digital, tot i que també ha buidat les redaccions i ha enviat la majoria dels periodistes a casa, no ha notat tant els efectes del confinament. Els elements necessaris per poder continuar informant que utilitza un periodista de VilaWebEl Nacional Nació Digital són molt bàsics: un ordinador i connexió a internet. El repte d’informar des de casa ha estat el mateix, però al tenir unes estructures molt més flexibles i digitalitzades, l’adaptació a la nova realitat ha estat més ràpida i eficient.

Les agències: a peu de carrer

Si hi ha algú que està en totes les rodes de premsa i sempre a peu de carrer són les agències de notícies. Moltes vegades són les que informen als propis mitjans de comunicació, esdevenint un element imprescindible per al funcionament del periodisme actual. És més: no només subministren notícies, sinó que també són un banc de fotografies i vídeos. No només despleguen molts periodistes al carrer, moltes de les fotografies que veiem en portada dels diaris o vídeos que apareixen en els telenotícies han estat enregistrats per les agències.

Per elles, per tant, confinar-se a casa quan sempre han estat al carrer ha esdevingut un repte. Així ho explica Rubén González, cap de redacció d’Europa Press, que amb les circumstàncies actuals apunta que “no es pot arribar a tot de la mateixa manera”. Tots els periodistes d’Europa Press estan confinats a casa. Com en el cas del FAQS, han portat tots els ordinadors de les redaccions a les cases dels periodistes. “Va venir el propietari, i amb dos dies ho havia coordinat tot”, explica González.

Tot i així, continuen tenint tres persones al carrer: el fotògraf i el servei de televisió. Al primer, el fotògraf David Zorraquino, apunta González, “li encanta estar al carrer en aquesta situació desèrtica”. “Ha estat a Lesbos i a llocs així, és un crac en aquestes condicions, cada dia és portada de dos o tres diaris”, explica. Els periodistes que són a casa s’han bolcat a ajudar la secció de Societat, encarregada de cobrir la informació sobre el coronavirus: “Moltes vegades la secció de Societat anava a ajudar la de Política, ara passa al revés”. El màster accelerat que han fet tots els periodistes en epidemiologia i medicina donaria per un altre reportatge.

Imatges realitzades per David Zorraquino durant el confinament. Foto: David Zorraquino/EuropaPress

“L’humor, més essencial que mai”

Diuen que l’humor és l’instint d’agafar-se el dolor en broma. I davant tot el dolor que ha provocat una pandèmia com el coronavirus no ha faltat sentit de l’humor per relativitzar, si més no, on som i on anem. Perquè davant governs que compren mascaretes defectuoses o presidents que veuen els desinfectants com un medicament és difícil no caricaturitzar la societat en la que estem immersos. Les xarxes s’han omplert de mems, els programes d’humor han continuat divertint la gent. Fins i tot el propi coronavirus té un perfil de Twitter. Perquè estem en una situació delicada, però els somriures també, de tant en tant, han d’obrir el teló i permetre que els ciutadans deixin de pensar, durant una estona, què passa fora del teatre.

Un dels encarregats de fer somriure als catalans és Óscar Dalmau, editor del programa satíric de RAC1 La Competència. Pensa que “el sentit de l’humor es valora més en situacions difícils”: “Riure’s d’un moment trist és el primer pas per superar-lo”. Fer humor, però, no vol dir riure’s de tot, a tort i a dret, sense filtre. Hi ha temes intocables: ningú de la Competència bromeja sobre els efectes de la pandèmia sobre la població, només aprofiten les situacions gracioses que se’n deriven, com les mencionades mascaretes defectuoses que va comprar el govern espanyol.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

La ràdio confinada @rac1oficial #technology #radioshow #LaCompetència

Una publicación compartida por Òscar Andreu (@oscarandreu) el

 

La Competència també es fa des de casa. Dalmau apunta que fer el programa sense veure’s les cares és una situació “raríssima”. En el seu cas, la presència física a l’estudi és vital, ja que fan un programa molt dinàmic, “atropellat” per moments, i la distància dificulta molt la coordinació. L’equipament amb el que compten ‘els Òscars’ per fer-ho des de casa és ben senzill: un telèfon, uns auriculars de cable amb micròfon i una aplicació. Amb aquests tres elements ja poden donar veu a l’Angelines, en Jan Pol Desgrava o en Jep Cabestany.

Alhora, però, la simplicitat d’aquests tres elements comporta un gran problema: el delay. Un decalatge d’un segon aproximadament entre parlar i la recepció del so. Al fer un programa amb tantes intervencions i amb tants personatges, Dalmau admet que han hagut d’ajustar molt el moment de cada intervenció: “Comencem a dir les frases quan l’altre està encara parlant per mirar de reduir el delay al mínim”.

Com a la majoria de programes de ràdio, el tècnic de so és l’únic membre de l’equip que va físicament a l’estudi. “Si ha de morir algú que sigui el tècnic”, bromeja Dalmau. Evidentment, tampoc tenen públic: “No sé si riu algú amb el que diem”. El més divertit de tot, però, és que en aquests moments on la higiene és tan important, Dalmau fa cada dia La Competència des del quartet de la rentadora de casa seva. Necessita un espai petit, on reboti molt poc el so, fins i tot col·loca coixins als armaris perquè la seva veu sigui perfecta i pugui continuar fent somriure als catalans cada migdia.

Òscar Dalmau i Òscar Andreu presentant la Competència sense públic des de l’estudi abans de confinar-se i fer-ho des de casa

Al final tot queda entre amics

Gràcies al coronavirus els mitjans de comunicació han descobert que si volen poden fer periodisme des de casa. I és que tots haurem après molt de tot això. Hem vist que les videoconferències són molt millors que les trucades; molts dels nostres avis han après a fer videotrucades. Alguns han descobert que cuinar no és tan difícil i que la farina és més difícil de trobar que la tòfona negra. Hem observat que els gimnasos són prescindibles i que moltes vegades la imaginació és la nostra millor qualitat. I que el teletreball és treballar. Després de viure aquesta situació inaudita, els mitjans de comunicació i tots nosaltres ens haurem de preguntar què hem après de tot això.

“No canviarà la manera de fer ràdio, però sí la de treballar”, explica Jordi Basté. Tots els periodistes entrevistats coincideixen que el coronavirus canviarà la forma de reunir-se. Ara no hi hauran aquelles reunions de 20 persones; ara podran tenir lloc a les cases de cadascú. “Molts col·laboradors entraran des de casa”, explica Roger Escapa. També, si per circumstàncies personals un no pot anar a treballar, no passa res. Des de casa també es treballa, ho hem demostrat durant tres mesos.

Però, si hem treballat tant i tan bé des de casa, per què tots els entrevistats volen tornar com més aviat millor a les redaccions? Perquè el que trobem més a faltar quan estem tancats a casa són les relacions humanes. I els mitjans de comunicació no són diferents, troben a faltar el calor humà de les redaccions. No només el caliu, sinó també el treball en equip. 

“En el fons estem fent una feina creativa, i és molt millor posar en marxa deu cervells que un”, apunta David Miró, subdirector del Diari Ara. “Cara a cara, amb una mirada t’entens, per un xat tardes el doble”, explica Josep Cuní. Diuen que el periodisme com més proper millor. I perquè les persones se sentin properes als periodistes que escriuen, parlen o gesticulen cal que els periodistes se sentin a prop els uns dels altres. O potser no, el periodisme ha continuat essent proper tot i estar fet des de casa. Potser, com tots, simplement trobem a faltar els nostres amics.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —