-
Publicat el 16 de juliol 2022

Fa dies que cada matí, i per molt d’hora que sigui, de camí de casa al metro veig el mateix home assegut al bar de la cantonada, fent un cafè i fumant un cigarro. Deu tenir uns 80 anys, i té uns ulls blaus que, després de tants dies coincidint, quan em veuen em saluden. Amb l’única companyia d’un paquet de tabac que té sempre sobre la taula, el senyor vell es prepara per encarar un dia més de soledat. I llavors un calfred em recorre l’esquena: seré jo aquest tipus de persona quan sigui gran? Perquè allò que diuen els Manel de “sou joves i forts i sentiu l’eternitat al vostre davant”, arriba un moment que té data de caducitat. I ja no ho cantes com ho cantaves abans, sinó que cada vegada ho taral·leges més des de l’enyorança i menys des de l’entusiasme. 

I si estic tan reflexiva, deu ser perquè l’altre dia em vaig graduar. Ens vam vestir tots de gala i vam anar a passar calor i a obtenir el nostre esperat diploma mentre no paràvem de fer-nos fotos per immortalitzar aquest històric moment. Està sent dur superar la ressaca emocional que comporta graduar-se, sobretot si tenim en compte el constant degoteig de posts d’Instagram que fins i tot els més tímids s’han atrevit a penjar. Graduar-se és alhora un acte íntim i col·lectiu: no només sents tu l’angoixa i els nervis, no només són teves les llàgrimes que et llisquen per les galtes quan escoltes el discurs dels teus delegats. Són de tots les vivències d’aquests quatre anys plegats, de totes les cançons que hem ballat a cada festa i a cada comiat, i de tots són els petons que hem donat i els que ens hem guardat. 

A Cornellà hi ha un senyal de trànsit davant d’una escola que adverteix: “Petó i adeu”. No s’hi val a quedar-se massa estona dient adeu als fills abans d’entrar a classe. Únicament els pots fer un petó perquè agafin embranzida i no s’enyorin gaire, però després els has de deixar anar ràpidament perquè volin i encarin la vida amb enaltida solitud. El nostre petó a la graduació va ser ballar molt. Tota la nit, de fet, perquè per deixar d’estar tristos havíem de ballar molt i, de tant en tant, fer algun petó. I, ballant, vam fer el petó d’adeu a l’etapa universitària: vam deixar enrere tot allò que coneixem i que configura la nostra xarxa de seguretat, i vam entrar al món -ara ja no ens queden excuses per negar-ho- dels adults.

I, ballant, vam acabar en una discoteca de l’Eixample on ens vam trobar amb alguns companys que ja s’havien graduat l’any passat. Allà estaven, ballant amb nosaltres, allargant encara un any més aquest petó d’adeu que tant ens costa fer a vegades. Era com si no haguessin fet res més en tot aquest any que els separa de nosaltres que ballar per les discoteques, esperant que arribés el moment d’acomiadar-se de nou i reviure, ni que fos per unes hores, aquest instant tan tendre i tan dolç que suposen les separacions en grup. 

Perquè a l’escola, a l'institut i a la universitat, si teníem penúries, les teníem compartides. Però acabar la universitat vol dir que ara sí, que ara ets tu sol davant del món: espavila’t, guanya’t la vida, obtingues un sou, dissimula davant la família dient que has triat la carrera oportuna perquè hi ha feina de sobres, que no, que no es preocupin, que ets l'esperança de la teva professió i de la teva generació. I mentre encares un abisme que fa un vertigen desmesurat, vas tirant currículums o vas comprant molts paquets de tabac, perquè, al cap i a la fi, no és tan mala idea fer com l’home aquest que veig al bar cada matí, i anar cremant cigars abans que el sentiment de soledat s’apoderi de tu. Jo no fumo, però guardo un encenedor a la bossa per si de cas. Ximple l’últim, aquí sempre hem estat del team Peter Pan. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —