- entrevistes -
Pilar Cebrián
Publicat el 03 d’abril 2021

La periodista Pilar Cebrián (Saragossa, 1985) acaba de publicar El infiel que habita en mí (Ariel), un llibre que narra la història de sis ciutadans europeus que van emigrar a Síria i l'Iraq per unir-se al grup terrorista Estat Islàmic i que ara es troben detinguts als campaments de Síria i a les presons de l'Iraq. 

Actualment hi ha unes 70.000 persones recloses, de les quals 1.165 són europees. La seva repatriació suposa un dilema per als països de la Unió Europea, que de moment, és la comunitat política més reticent a fer-ho. A través d'entrevistes amb els gihadistes europeus, així com amb els seus familiars i amics, Cebrián compon les seves biografies i analitza les seves motivacions.


Primer de tot, quins eren els teus objectius en centrar el llibre en el retorn dels gihadistes europeus?
El meu objectiu era primer, entendre per què van marxar, i segon, comprendre què serà d'ells. M'interessava molt tant el passat, com el present, com el futur d'aquest fenomen tan incomprensible com és el gihadisme europeu. A partir de les entrevistes amb ells a Síria i a l'Iraq, vaig voler recompondre les seves biografies parlant amb els seus familiars, amics, companys d'escola per entendre el procés de radicalització a Europa. Després vaig voler entendre el suposat present, és a dir, quin paper van exercir al califat, si van ser o no van ser rellevants. I finalment, el futur, és a dir, saber si és factible el seu retorn a Europa, què estan fent els respectius països per evitar la repatriació i quines conseqüències pot tenir això sobre la nostra seguretat.

Com podem veure al llibre, són diferents els perfils i les motivacions que els porten a unir-se a Estat Islàmic, però, es pot identificar algun factor comú en tots ells?
És molt complicat perquè la radicalització gihadista és un calaix de sastre, un remei per als perdedors del sistema. Tenim descendents d'immigrants amb un conflicte identitari molt fort, tenim persones que s'han criat en un entorn familiar inestable, d'altres que han patit la desigualtat econòmica... N'hi ha d'altres que han crescut en una família d'immigrants en la que s'ha repetit fins a l'avorriment experiències traumàtiques d'altres guerres, i això ha generat en aquests fills una gana i set de justícia. Sempre dic que el factor comú és una vulnerabilitat en un determinat moment de les seves vides en el que les coses s'estan desestabilitzant i la radicalització estabilitza la persona.

I, quins són alguns dels motius que els porten a viatjar al califat?
Entre els descendents d'immigrants musulmans a Europa és un conflicte identitari. Ells s'han criat en barris, com pot ser Borgerhout a Anvers (Bèlgica), en els quals han crescut en un conflicte entre la policia i la comunitat immigrant. Han crescut amb aquest sentiment de discriminació per part de la població nativa, amb la idea que a Europa no hi ha lloc per a l'islam i de què dir-se Mohamed és un inconvenient a l'hora de buscar feina. Llavors en els descendents d'immigrants a la Unió Europea, que es tracta del 70% dels entrevistats, la qüestió identitària és fonamental. Ells són nens d'Europa, han crescut a les nostres escoles, però senten que a la vida adulta, una vegada salten al mercat laboral, tenen un nom, un cognom o un aspecte que els diferencia. Després, els conversos, l'altre 30% dels casos, són històries una mica més particulars. Hi influeixen la forma de la família, l'autoritat parental, la relació entre els diferents membres de la família, la pròpia personalitat o la influència externa. 


"El factor comú és una vulnerabilitat en un determinat moment de les seves vides en el que les coses s'estan desestabilitzant i la radicalització estabilitza la persona".


Com influeix el context a l'Orient Mitjà en el procés de radicalització dels europeus?
Doncs, realment l'origen de la radicalització ha estat la guerra civil siriana. Estat Islàmic ha estat molt eficaç i molt exitós en fer que joves perduts que estaven a Europa patint una crisi particular identifiquessin una guerra aliena com una guerra pròpia. Tots han començat a radicalitzar-se veient vídeos de les massacres de Baixar al-Àssad contra la població civil. Aquelles imatges de milers de nens que havien mort en atacs químics a Ghuta, aquelles imatges dels Cascos Blancs (White Helmets) rescatant a nens petits, fins i tot a bebès, dels bombardejos d'Alep... Tots han començat a aproximar-se al conflicte sirià a través d'internet, dels vídeos de YouTube o de canals de Facebook, i han començat a sentir aquesta compassió i aquesta ràbia contra un dictador que estava massacrant a la població. I Estat Islàmic ha sabut utilitzar aquest sentiment de frustració perquè aquests potencials reclutes pensessin que la seva missió com a musulmà era anar a defensar a aquesta gent o que pensessin que el que estava fent Baixar al-Àssad contra la seva població, que era una guerra civil, era en realitat una guerra mundial, del món contra els musulmans.

Quina és la diferència entre aquesta generació de gihadistes europeus que viatgen al califat a la dècada de 2010 i els reclutes d'Al Qaida a l'Afganistan o l'Iraq durant les dècades de 1990 o del 2000?
Fonamentalment és l'arribada d'Internet. La irrupció d'internet ha canviat completament tots els processos polítics i històrics i en aquest cas no ha estat diferent. És a dir, els mujahidins que anaven a combatre a l'Iraq o l'Afganistan diguem que eren una mica més savis en teologia, encara que fos teologia gihadista una mica manipulada, però coneixien els principis del tatarrus, del tawhid, del yihad... Coneixien una mica tota la literatura gihadista i eren una mica més erudits en ciències islàmiques. A més, tots aquests escenaris bèl·lics d'abans tenien difícil accés. Ara, ha estat massa fàcil, no solament s'ha fet en obert, a perfils de Facebook, canals de Telegram o de YouTube, sinó que el camp de batalla estava a un pas. Només havien d'agafar un avió fins a Istanbul, que és una de les capitals més turístiques del món, i des d'allà dirigir-se en autobús al califat. Llavors, tots aquests joves que no havien anat a la mesquita en la seva vida, alguns dels quals no tenien ni vint anys i que tots ells tenien perfil a Facebook, aconseguien xerrar amb l'Estat Islàmic d'un dia per l'altre i el procés de radicalització va ser molt accelerat. Es tracta doncs, d'una generació més ignorant, que s'ha radicalitzat més ràpidament i d'una manera més superficial, i això té una conseqüència directa en el camp de batalla, que a més, és més accessible que mai.


 "Estat Islàmic ha estat molt eficaç en fer que joves perduts que estaven a Europa patint una crisi particular identifiquessin una guerra aliena com a pròpia".​​​​​​


Quin ha estat el paper de les dones al califat?
El paper de la dona en tots aquests moviments salafistes gihadistes és molt secundari. Elles es dediquen a combatre en la guerra demogràfica, és a dir, a donar nens al califat i a mantenir "satisfet" i "content" al combatent. Elles no tenen càrrec polític, representatiu... Les úniques posicions una mica destacades que hi ha hagut entre les dones del Daeix era a les brigades de la hisbah, dedicades a imposar l'ordre moral als carrers. Però perquè calia que fossin les dones les que reprenguessin a les altres dones si, per exemple, no tenien ben posat el niqab, estaven parlant més alt del compte... No han tingut posicions importants i crec que tampoc han combatut. Sí que és veritat que a la batalla final, a Baguz, es van filtrar vídeos de dones disparant kalàixnikovs perquè la pròpia doctrina accepta que la dona participi en el combat si és una situació desesperada i és l'única manera de defensar la terra de la gihad. I les dones a les quals he entrevistat, encara que és veritat que elles menteixen molt més que els homes, han estat la major part del temps tancades a casa, cuidant dels nens, intentant aconseguir aliment suficient per als fills, ficant-se al llit amb el seu marit o quan moria el seu marit, amb el següent que li tocava, i intentant mantenir un nivell acceptable d'higiene entre tota la barbàrie.

Has dit que menteixen més que els homes. Per què?
Sí, crec que és tota una cultura en la qual la mentida està acceptada, on les aparences són més importants que la realitat... Però fonamentalment és que totes m'han dit el mateix. Totes m'han dit que elles no sabien que anaven a l'Estat Islàmic, sinó que elles van seguir el seu marit en un viatge de turisme a Turquia i que el seu marit de sobte els va presentar davant el filat. Clar, jo em crec això d'una, però de totes, em sembla estrany, entre altres coses, perquè jo després en investigar i parlar amb les seves famílies als seus països d'origen, aquestes em diuen que ella va marxar sense acomiadar-se. Si tu te n'has anat de viatge a Turquia per motius turístics, t'hauries acomiadat. Si vas marxar sense dir res, és perquè sabies que marxaves al califat.

Què porta a una dona europea a enrolar-se a Estat Islàmic?
Bé, crec que a cada dona li ha portat una cosa. En el cas de les dues protagonistes del meu llibre, la Yolanda va marxar cega d'amor i crec que hagués seguit a l'Omar fins als mateixos inferns, i en el cas de la Romina, crec que és una filla d'una família molt desestructurada, d'una mare que ha patit molt, d'un pare politoxicòman, i a més, tinc la sensació que ha fixat la seva felicitat sempre en l'amor romàntic. Crec que és una ferida interna que ella té, la falta d'un pare que mai va poder ni viure amb ella ni preocupar-se per ella. Crec que ha perseguit molt aquesta figura de protecció que li ha faltat i crec que aquesta és una de les grans explicacions perquè una de les majors figures de protecció que ella va poder trobar va ser un combatent jihadista.


"Buscaven alguna cosa que els tragués de la seva depressió, i en el procés de radicalització, acabaven creient que el que buscaven en realitat era un món governat per la xaria".


Expliques que "malgrat sotmetre's a una autoritat autoritària i absolutista", Tarik Jadaoun, un dels gihadistes a qui has entrevistat, "concep l'emigració al califat com un alliberament". Com s'explica aquesta paradoxa?
Doncs aquesta paradoxa és precisament la que els indueix la propaganda jihadista i el procés de radicalització. Ells acaben pensant que són presos dels sistemes occidentals. És a dir, "no puc deixar-me la barba tan llarga com vull"; o, "no puc fer el sacrifici del xai a casa meva", que per qüestions sanitàries està prohibit; o, "no puc conservar els meus diners d'una altra forma que no sigui el sistema bancari occidental", que és haram [prohibit o sagrat]; "no puc portar als meus fills a una escola de la xaria, he de portar-los a un sistema públic que és laic i això va en contra de la meva fe", etc. Es dona aquesta paradoxa en la qual, com que conceben el món en dos bàndols, quan hi ha una situació que no els permet desenvolupar al 100% la seva idea, ho consideren una opressió. Ell em deia això: "no puc fer tot això i llavors, per a mi entrar en un califat, governat per la xaria va ser una alliberació". És part del procés de radicalització i de la deformació psicològica que aquesta suposa, perquè molts d'ells creuen s'han ficat a l'ISIS per això, però en realitat és al revés, és l'ISIS el que els ha fet creure això. Ells no anaven buscant un món governat per la xaria i per això es van ficar a ISIS, no. Ells buscaven alguna cosa que els tragués de la seva depressió en general, i en el procés de radicalització, acabaven creient que el que buscaven en realitat era un món governat per la xharia.

De moment, quina és l'estratègia dels països de la Unió Europea pel que fa als gihadistes europeus?
Doncs de moment la Unió Europea és la comunitat política més reticent a repatriar-los. Hi ha altres països, com els Estats Units o alguns països d'Àsia central, del nord d'Àfrica i dels Balcans que han repatriat als gihadistes, i que fins i tot, els veuen com a víctimes. Això és una cosa molt típica d'alguns dels països musulmans, que veuen als radicalitzats en grups terroristes com a víctimes, no els veuen com a criminals. A Europa tot el contrari, no solament no els volen repatriar i jutjar, sinó que volen deixar-los al teatre d'operacions, és a dir, als països que han conformat el califat i que encara segueixen sumits en els seus propis conflictes interns.

Per què?
Principalment per una qüestió política. Europa sap que no pot haver-hi res més impopular pel govern de torn que facilitar el retorn de l'Estat Islàmic. En segon lloc, per seguretat. Tenim un espai comú sense fronteres i que un país porti a uns, afecta en realitat a tots, i ningú es vol arriscar a què dintre d'uns anys, un dels retornats faci un atemptat per exemple al Museu del Louvre. I també perquè hi ha una crisi processal. Això del califat és massa recent, i encara que per exemple, en el nostre codi penal l'any 2015 sí que es va tipificar el desplaçament a un territori controlat per un grup terrorista, és veritat que hi ha un forat negre de proves, és a dir, no se sap molt bé què han fet aquests europeus al califat, hi ha molt poques proves sobre la majoria i s'estima que o bé, quedaran en llibertat o bé, sortiran al carrer en qüestió de tres, quatre o cinc anys.


"Tenim el major nombre de gihadistes concentrats al mateix lloc. És un fet sense precedents a la història."


Quines són les possibles conseqüències d'aquesta política?
Bé, doncs les de sempre. Per una banda, un augment de la radicalització d'aquesta quota de presoners que ara es troba en aquest llimbs de Síria i l'Iraq. En especial dels nens perquè estan en els anys més decisius de la seva vida i estan creixent entre proclames antioccidentals, falta d'aliment, zero escolarització i estan vivint en aquest califat 2.0, perquè això és el que són els campaments, el califat canviat de lloc. I també dels mateixos adults, que al final estan patint unes carències i una frustració que augmenta, i de quina manera, la radicalització. I d'altra banda, perquè estan convivint tots junts en un mateix espai. Això és un fet sense precedents a la història. Tenim el nombre més gran de presoners gihadistes concentrats en el mateix lloc. Clar, xarxes internacionals de terrorisme: una espanyola està amb una tunisiana, amb una txetxena, una estatunidenca... i el mateix a les presons d'Iraq. Això va a la nostra contra. A més, això no és com Guantánamo, que ningú sabia què passava. Als campaments de Síria els periodistes entrem cada setmana i el món sap que els de l'Estat Islàmic estan vivint en aquestes condicions, se'ls està condemnant a pena de mort, no se'ls vol repatriar... I tot això nodreix el discurs gihadista, que és la victimització del musulmà, presentant-los altra vegada com individus de segona categoria que no mereixen una justícia de primera.

I, té algun futur aquesta solució de mantenir als gihadistes europeus als campaments de detenció i les presons de Síria i l'Iraq? Es pot prolongar molt més la situació?
Jo crec que no, perquè ja està havent-hi fugues de presoners. A Síria, els fronts bèl·lics segueixen actius, hi ha una guerra civil, que ja és una guerra internacional, hi ha una constant amenaça militar de Turquia... L'Iraq està en un dels pitjors moments pel que fa a seguretat, després de la intervenció dels Estats Units, i ningú pot garantir que aquestes presons estiguin tancades amb seguretat. Aquests escenaris són molt inestables, i és per això que jo crec que no té cap futur confiar la judicialització i el tancament dels europeus de l'Estat Islàmic a països com Síria i com l'Iraq. És una bogeria.

Acabaran tornant?
Ja està començant a parlar-se del tema dels nens. Hi ha prop de 72 menors europeus que han tornat, cas per cas. I, fa unes poques setmanes, hi va haver una resolució al Parlament de la Unió Europea en la qual es va aprovar una recomanació als països perquè treguin als menors que estan allà com més aviat i perquè aquests siguin repatriats al seu país. Les seves vides corren perill, és un incompliment de la legalitat internacional, la Carta dels Drets de la Infància no s'està respectant en tot el que succeeix als campaments de Síria. I per una qüestió de legalitat, de dret i de seguretat futura, el Parlament ja està començant a intentar mobilitzar als països.

Al principi de tot, has parlat del fet que un dels teus objectius era saber si els gihadistes europeus havien estat rellevants al califat. Ho han estat?
L'Estat Islàmic ha estat una organització iraquiana i ells eren els que manaven, els que han dissenyat l'estructura de l'estat i els que han conformat una mica l'estratègia de guerra, però els europeus han sofisticat el conflicte. Han integrat tecnologia en formes de fer la guerra, en tècniques d'espionatge. I per descomptat, en qüestions de màrqueting i de comunicació, no solament en introduir llengües més globals com poden ser el francès o l'anglès, sinó també el llenguatge audiovisual, un format més atractiu per arribar a l'audiència mundial. I en qüestions d'armament, tal com explico al llibre, un britànic va estar desenvolupant munició terra-aire, que és el que diferencia els grups estatals dels grups no estatals, ja que els exèrcits regulars sempre tenen la supremacia aèria. Bé, doncs l'Estat Islàmic estava estudiant com revertir això. I després també, han contribuït en el desenvolupament de míssils de tecnologia avançada.


"Aquestes persones al final són presoners dispersos que acabaran reestructurant-se i, com a ciutadans de ple dret, tornaran a les nostres fronteres, però amb una altra agenda"


Les persones amb qui has parlat, creuen que ha valgut la pena o se'n penedeixen?
Algunes sí. Hi ha de tot... perquè s'ha de tenir en compte que Estat Islàmic els va fer ostatges. Després d'entrar, a molts d'ells els va defraudar el tipus de vida perquè hi havia, els bombardejos constants, i volien protegir la vida dels seus fills, però no podien sortir, ja que la fugida estava castigada amb l'execució. Llavors, aquest sentiment d'ostatge va crear molta frustració entre ells i molts van comprendre que al final havien estat estafats per una organització criminal. Però la idea de fons, crec que molts la segueixen mantenint: aquest món governat per la xaria, en el que hi ha una dictadura de la moralitat, de la "cautela" de la dona, el concepte de la umma [comunitat muslumana] i d'imitar la vida del profeta... Aquestes peces més teològiques i menys sagnants, crec que sí que segueixen pensant que seria una oportunitat, si tornés a haver-hi un califat, poder tornar a intentar-ho.

En un article publicat fa poc a El País afirmes que l'evolució de la història del gihadisme és cíclica. En quin moment ens trobem ara?
Ara estem en un moment de clandestinitat i de reestructuració. Durant els anys del califat, entre 2013-2014 i fins al 2018-2019, hi ha hagut un moment molt gloriós de molta exhibició i de molt domini. Ara mateix han augmentat les lleis antiterroristes als nostres països i diguem que l'organització, en el seu estat matriu, està més derrotada i els comandaments que han sobreviscut han hagut de camuflar-se entre la població civil o fugir a zones de clandestinitat com Afganistan o altres llocs de Síria. Llavors, Estat Islàmic es troba en un moment de decadència i de reorganització.

Això vol dir que en un futur es podria tornar a un "moment gloriós". Què hauria de fer Europa?
Sí, és per això que dic que cal tenir els supervivents del califat sota control i que no es pot delegar la custòdia dels combatents jihadistes estrangers a altres socis aliats, altres països de l'Orient Mitjà. Crec que hem d'afrontar el procés des del principi fins al final. És un terrorisme made in Europe, han de tornar i ser jutjats pels nostres tribunals i tancats a les nostres presons, i hem de treballar amb ells amb apropiats programes de desradicalització i de reintegració de totes les famílies, perquè crec que si no quedaran massa caps per lligar. Aquestes persones al final són presoners dispersos que acabaran reestructurant-se i, com a ciutadans de ple dret, tornaran a les nostres fronteres, però amb una altra agenda.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —