Fem una videotrucada quan ja s’ha fet fosc, ja que la Pilar Eyre (Barcelona, 1951) és a Madrid promocionant De amor y de guerra, la seva última novel·la. No para quieta, i l’espontaneïtat i ganes de divertir-se no la deixen ni un moment. “Sembla que estiguem en guerra”, diu quan tot de policia passa per davant seu i veig la llum blava dels cotxes per la pantalla. 

On has deixat el Brody? Els teus gossos són probablement dels més famosos d’Espanya. 
Està estupendo, a casa. Encara no m’atreveixo a emportar-me’l a aquests viatges promocionals. 

Ja fa setmanes que vas publicar De amor y guerra. Quin feedback has tingut fins ara?
Doncs molt bo, la veritat. L’altre dia em va trucar un gran amic meu, periodista conegut també, i em va dir que, després d’estar tota la nit llegint, sentia que li agradaria ser millor persona. Per tot el que dic sobre fraternitat, solidaritat, ajudar els amics… valors que potser hem perdut, i m’encantaria recuperar. La gent ha gaudit molt, m’han dit coses molt boniques, però això ha sigut del que més m’ha agradat.

Al llibre parles d’una situació política molt complicada, després d’una guerra civil, però ho fas des de les emocions dels personatges.
Crec que els grans esdeveniments històrics només es poden entendre si tenen com a centre l’ésser humà, i les ideologies en les quals es mata en nom de l’ésser humà per a mi són una contradicció. D'altra banda, crec que puc retratar la nostra guerra civil des de cert coneixement de causa. Pel meu naixement he sigut hereva del bàndol dels vencedors i la meva consciència m’ha fet hereva de l’altre.

Precisament per la proximitat amb la situació pots parlar de la història i les seves conseqüències, però en què t'inspires per a trobar la passió, poesia i amor que irradien els personatges?
M'inspiro en el meu al voltant, en les persones que conec, i m'agrada molt parlar amb la gent. Això de tenir gos et fa molt sociable, perquè quan surts a passejar pots anar a parlar amb tothom sense quedar com la boja del barri. A part, també pertanyo a una família molt àmplia que viu en diferents punts d'Espanya i he saquejat molt tota la història familiar i la meva pròpia. 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Pilar Eyre (@pilareyreoficial)

La política possiblement és un dels temes de la teva vida i quan militaves a la Universitat suposo que tot era més transcendental que ara. Creus que ens prenem menys seriosament els partits polítics? 
En aquella època, Franco matava gent i et jugaves molt quan estaves en la lluita antifranquista. Malgrat tot, era molt jove, tenia 18 anys i els sentiments eren a flor de pell. Potser entraves en la militància perquè t'agradava un noi i volies estar amb ell fins a les últimes conseqüències. També és cert que hi havia valors que jo penso que ara s'han perdut bastant, el que em comentava el meu amic, com la fraternitat i la solidaritat, i avui crec que preval la competència feroç que porta el capitalisme.

I de la Facultat de Filosofia i Lletres, a especialista de la Casa Reial gairebé per accident, cosa que a priori sembla molt difícil d’aconseguir.
L’atzar intervé molt. Treballava en una revista i algú havia d’anar a cobrir la visita dels Reis a Barcelona, i casualment jo era la que anava més ben vestida per a l’ocasió. Aquest va ser el meu primer contacte amb els Reis, que ja et dic jo que no va ser gens venturós, de fet va ser bastant violent. Una mica el símbol del qual han estat sempre les meves relacions amb la Casa Reial.

Quina va ser la primera impressió que en vas tenir?
Sempre em pregunten si em cauen bé, si els hi tinc simpatia… “Ai, per què li té vostè tanta mania a Doña Sofía?”, “Letizia no li cau bé, veritat?”. Jo tinc els meus amics i la meva vida particular, i per a mi, la Casa Reial és matèria de treball; no els conec, no sé com són en realitat. Els periodistes som els historiadors del present, la meva professió m'obliga a parlar de tots aquests personatges i jo ho intento fer amb els elements que tinc. Construeixo aquests personatges, faig els meus llibres i escric els meus articles, però aquí no hi intervenen els gustos, les meves antipaties i les meves simpaties les reservo per a la meva vida personal. 

"Em sorprèn que per parlar de la Casa Reial o personatges que estan en l'imaginari i en la conversa de tothom, es digui que fas premsa rosa"

Amb tot això fas un periodisme molt minuciós i contrastat que tendeix a englobar-se dins el marc de premsa rosa, comunament més senzilla.
Realment no hi he estat mai i em presenten com a periodista de premsa rosa, però no dic res perquè és un afegitó que ja he admès. He estat 15 o 20 anys treballant en tota mena de mitjans periodístics i ara sí que treballo en una revista del cor, a Lecturas, i n’estic molt orgullosa, perquè a la premsa del cor és on s'ocupen amb més dignitat dels periodistes. Tot i això, em sorprèn que per parlar de la Casa Reial o personatges que estan en l'imaginari i en la conversa de tothom, es digui que fas premsa rosa; no ho entenc. I tampoc entenc aquesta expressió pejorativa de les marujas i la premsa rosa. 

La teva figura dignifica aquesta part del periodisme?
Suposo que ho dius per la meva edat [Riu]. Hi ha molt bons periodistes dedicats al món del cor, i també n’hi ha de molt dolents. Hi ha bon periodisme i mal periodisme, dins de totes les branques. Jo intento dir la veritat, si no pogués dir la veritat en la meva feina o als llibres, ja no escriuria. 

Gaudeixes més de la ficció o del periodisme com a tal?
El periodisme i la literatura són dos mons totalment diferents. Encara que sembli el mateix ofici, hi ha magnífics novel·listes que són mals periodistes, i periodistes magnífics que després no saben escriure una novel·la. Precisament, em passa que les primeres pàgines dels meus llibres sempre les haig de rebutjar perquè estan massa impregnades de periodisme. 

Fas el que et ve de gust. 
Exactament. Ara, per exemple, estic amb la Júlia Otero a la ràdio i m’encanta. Quan m’ho va proposar li vaig dir “Ja et val [sic], Júlia, haver trigat tant”. I també estic amb la meva editorial, amb Planeta, que és com la meva família.

I el duo dinàmic amb l’Helena Garcia-Melero a TV3.
Ens ho passem genial, de veritat. Ens entenem amb una mirada, té un sentit de l'humor finíssim, molt delicat. A més és una persona culta, simpàtica…

Un dia us va agafar un atac de riure parlant d'un funeral.
Al meu amic Jorge Javier Vázquez aquest vídeo li encanta. Diu que sempre que està de mal humor o enfadat se’l posa perquè riu molt.  

Com fas per crear aquest ambient distès en tot el que fas?
M'encanta comunicar. A casa meva sempre s'ha parlat molt, les sobretaules quan era petita duraven interminablement. Els dinars familiars s’allargaven fins a la nit i trèiem l’empanada, perquè els meus pares eren gallecs, i acabàvem cantant tots Ondiñas veñen. També m'agrada molt escoltar i aprendre, per després poder traçar el perfil psicològic dels personatges dels meus llibres. Durant la pandèmia estava negra sense veure a ningú, llavors baixava amb el meu gos i m’acostava a parlar amb altra gent que tenia gossos, ho necessitava.

Ets molt activa a Twitter també. Què et semblen les teories i bromes sobre les princeses i els seus ligues? 
Les faltes de respecte i la mofa no m’agraden, i no és perquè siguin de la Família Reial, sinó perquè són noies joves i a mi em molestaria que es fiquessin amb el meu fill. Però comentar com van coses de la monarquia està bé, perquè jo crec que és una de les seves funcions, interessar-nos i encuriosir-nos. Divertir-nos, en una paraula.

Creus que la gent jove hi està interessada?
A les dones de la meva edat sí que ens agrada molt mirar i especular, però jo no sé la gent jove… Aquest és el gran repte, crec, de Leonor. El gran desafiament és guanyar-se precisament l'interès de les persones que seran els seus súbdits, les persones de la seva generació. I que ningú vegi gens pejoratiu això de 'súbdits', perquè súbdit és el que viu en una monarquia, no és el mateix que un vassall. 

Amb el teu canal de Youtube t’acostes a aquest target. Expliques anècdotes ben diverses, i tot i que apuntes algunes notes, ho fas de memòria. Has inventat mai alguna dada o situació divertida?
La majoria d’històries les sé, no haig de consultar-les, i com que ho faig de memòria a vegades m'equivoco. Però després ja s’encarrega la meva comunitat de deixar-me 50 comentaris dient que era Roma, i no París. Però inventar no, mai. Algunes històries són tan grotesques que haig de dosificar-les, perquè no us penseu que estic explicant contes de fades.

Ja voldrien molts youtubers tenir aquest ganxo. Com va sorgir la salutació amb les mans enlaire?
No en tenia ni idea, d’això dels vídeos. Ho faig amb el mòbil, un trípode, un cercle de llum que em vaig comprar a l’Amazon… i vaig haver de comprar quatre o cinc micros, perquè n’hi havia alguns que no connectaven amb el mòbil. Ho vaig fer molt malament. Total, que me'ls edito jo directament al mòbil, amb el dit, i com que es veu molt petitó a la cinta, sé que quan aixeco les mans ja estic preparada. Perquè abans he de seure bé, prendre un glop d'aigua, arreglar-me, posar-me bé el cabell i tal. Per la mateixa raó faig un petó quan acabo, per saber on he de tallar.

[...]
Vaig fer un vídeo sobre Salvador Dalí i al final del vídeo explicava que l'havien embalsamat i l'havien enterrat amb un mocador sobre el rostre. Quan estava editant el vídeo em vaig confondre i vaig pensar que quan feia el gest aquest del mocador sobre el rostre, era perquè m’estava acomiadant, i ho vaig tallar aquí. I després tothom deia:  “Ah, censura! Has tallat el vídeo! Però què has fet! No sabem com acaba!”. És tot molt pedestre i artesanal… En fi, t’envio un petó, perquè sàpigues on has de tallar.