Les primeres escriptores i periodistes no ho tingueren gens fàcil, a causa de la desconsideració tradicional de l’activitat pública de la dona, que avui encara no ha desaparegut del tot. N’hi ha ben poques, fins ben entrat el segle XX, i algunes de les més conegudes publiquen emparades amb pseudònims masculins.  

El cas més recent és Víctor Català, l’autora d’una novel·la clàssica de la literatura catalana com Solitud, que tracta de la vida desgraciada d’una ermitana a la muntanya del Montgrí. Caterina Albert i Paradís (1869-1966), propietària rural de l’Escala, no es va desfer mai del pseudònim adoptat en enviar un treball de joventut als Jocs Florals. Per discreció no va acudir a recollir el premi i va mantenir l’equívoc de la seva identitat en respondre la carta de felicitació de Joan Maragall.

Quan això passava, fa un segle, ja hi començava a haver algunes periodistes que signaven en obert, com Dolors Monserdà i Carme Karr, però la jove María Luz Morales encara es protegiria amb el pseudònim Felipe Centeno, en estrenar-se com a crítica del nou art cinematogràfic a les pàgines de La Vanguardia.

En els casos d’Albert i Morales potser hi hagués una part de decisió voluntària, però no pas en d’altres més anteriors: l’anglesa Mary Goldwin, l’autora de  Frankestein, or the Moderns Prometeus (1818), obra publicada amb el nom del marit poeta Percy Shelley; o l’andalusa Cecilia Böhl de Faber, autora de La gaviota (1864), que firmava Fernán Caballero. 

No havien mancat algunes editores decidides en un primer moment propici per al naixement de la premsa espanyola, sota el regnat de Carles III. Beatriz Cienfuegos i Escolástica Hurtado fundaren La Pensadora Gaditana (1763-1764) i La Pensatriz Salmantina (1777), revistes de crítica de costums inspirades en El Pensador, la principal revista del segle XVIII. 

Amb el desplegament periodístic sota el règim liberal inestable de mitjans del XIX, apareixen dues articulistes remarcables que s’estrenen en diaris avançats i republicans. Maria Josefa Massanés de González a La Verdad i El Telégrafo i Dolores Monserdà de Macià, a La Alianza de los Pueblos. Atenció al detall que no deixen d’afegir a la seva firma els cognom dels marits. 

Fins entrat el segle XX el periodisme no farà un salt endavant cap a la informació viva i el reporterisme. Serà el moment d’unes noves pioneres.